Nissan reobre el tabú sobre la indústria militar a Catalunya

BarcelonaTess Defence. Segurament el seu nom no els sona de res, però és l’empresa que aquesta setmana ha enfrontat la Generalitat i els sindicats en les negociacions sobre el futur de les tres plantes que Nissan deixa a Catalunya. Tess Defence era una de les candidates a instal·lar-se a la fàbrica de la Zona Franca per dedicar-se a fer manteniment de vehicles militars. I diem "era" perquè finalment divendres al migdia la taula de reindustrialització, que ha de decidir qui ocuparà el lloc de l’automobilística japonesa, va descartar-la definitivament d’aquesta cursa.

Durant la setmana el conseller d’Empresa, Roger Torrent, va insistir que Tess Defence no era una opció per a Nissan. “Més enllà de les connotacions de caràcter ètic i de fons, no s’adequa ni per circumstàncies tècniques ni de temps a la taula de reindustrialització”, va assegurar.

Mentrestant els sindicats insistien que no s’havia de descartar cap projecte que doni llocs de feina. El secretari general de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, assegurava que entenia “la incomoditat” de la Generalitat però era clar: “No podem plantejar-nos l’alternativa de deixar 600 famílies al carrer perquè posem la nostra ètica i la nostra ideologia per sobre del pa d’aquestes persones”. Unes queixes que van seguir divendres després que la descartessin. “L’administració ha retirat el projecte abans de poder analitzar-ne les possibilitats i creiem que la decisió respon més a un tema polític que industrial”, lamentava el comitè d’empresa.

Qui hi ha darrere de Tess Defence? És un consorci amb seu a Madrid i participat a parts iguals (un 25%) per la tecnològica semipública Indra; la basca Sapa Placencia; Escribano Mechanical, que és un referent en mecanització d’alta precisió, i Santa Bárbara Sistema, filial espanyola de General Dynamics European Land Systems. Es va crear per produir els nous vehicles de combat sobre rodes batejats com VCR 8x8 Dragón.

De fet, el consorci s'ha adjudicat el contracte més important que hi ha hagut mai en la fabricació d’aquest tipus de vehicles de l’exèrcit de terra. Són 2.083 milions d’euros per fer 348 VCR 8x8 que s’han començat a fabricar aquesta mateixa setmana a la planta de Santa Bárbara, ubicada a la localitat asturiana de Trubia. “Són més grans i robustos que els que utilitzen ara”, expliquen fonts del sector, que el descriuen com un híbrid entre un camió i un tanc. “La seva construcció respon a l’onada d’atacs amb mines molt econòmiques de terroristes insurgents en països com l'Iraq o l'Afganistan”, expliquen les mateixes fonts. De fet, aquest tipus d’atacs han provocat la mort de molts soldats perquè els vehicles militars estan preparats pels impactes de metralletes i fins i tot míssils, però per sota no tenien protecció.

Exèrcits com el dels Estats Units han tingut nombroses baixes amb atacs d’aquestes característiques. Espanya també ha patit la mort d’alguns dels seus efectius, com el sergent Manuel Argudin Perrino i la soldada Niyireth Pineda Marín, que el juny del 2011 van ser víctimes de l’explosió d’un artefacte quan anaven amb un vehicle blindat al nord-est de l’Afganistan.

Un debat recurrent

El debat entre instal·lar una indústria d’aquest tipus i la creació de llocs de treball que pot generar és “endèmic”, assegura la investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Tica Font, que concreta que a Catalunya no hi ha cap empresa militar important. “Sí que n’hi ha que treballen fent components per a aquest sector”, afegeix. 

El Principat ha sigut un territori hostil per a aquest tipus indústria. La societat catalana, a diferència de l’espanyola, ha mostrat la seva oposició a aquest sector en les últimes dècades. I, de fet, el dictador Francisco Franco va prohibir que s’instal·lés cap fàbrica armamentística a Catalunya perquè tenia por que l’empresa acabés treballant per a opositors al règim.

Fonts pròximes al consorci, però, asseguren que els països madurs, com Noruega o Suècia, tenen una política de defensa, “i per això cal tenir tecnologia pròpia i una indústria que la pugui fer”. De fet, Espanya és un dels quatre països de la UE més forts en aquest sentit, juntament amb Itàlia, França i Alemanya, en part per herència de Franco, que hi va apostar. Font, però, matisa que és un sector amb sous baixos. “L’única diferència amb la resta d’indústries és que la militar està considerada estratègica; això vol dir que si és deficitària no tancaria perquè l’Estat es faria càrrec de la seva supervivència”.