Nin: l’home que no va saber esperar

Barcelona“Sempre he tingut clar que el meu substitut havia de ser ell”. Era el 7 de juny del 2007 i la banca espanyola assistia a un fitxatge sensacional: Isidre Fainé s’emportava el conseller delegat de Banc Sabadell, Joan Maria Nin, per convertir-lo en el seu número dos a La Caixa. El fitxatge va agafar a tothom per sorpresa. En una rutilant compareixença de premsa, Fainé, flamant nou president de l’entitat, explicava les presses: “Si vols el número u, t’has de moure ràpid”.

La reorganització executada per Fainé a la primera entitat financera de Catalunya després de l’etapa de Fornesa va suposar un veritable xoc per a la cultura de La Caixa, on des del temps de Samaranch els més alts directius provenien de la mateixa entitat. L’arribada de Nin trencava amb allò i afegia un plus que no es va escapar a ningú. “Allò era l’elecció del successor in pectore ”, rememoren fonts de l’entitat.

Set anys després d’aquella compareixença conjunta que van protagonitzar Fainé i Nin, tot s’ha fet miques amb la destitució fulminant del número dos. I un observador dels fets arriba a una conclusió: “Si algú s’ha equivocat és Nin, perquè no hi ha dubte que, si hagués sigut més pacient o obedient, hauria succeït Fainé”.

La de Nin és una història d’ascens i caiguda. I aquest trajecte, fidel a la seva manera de fer i a tota la seva carrera, ha sigut ben sorollós. Molts recorden encara com va ser la seva difícil arribada al Banc Sabadell. “El banc necessitava un salt i amb ell el va fer”, expliquen. “Va venir a manar, a tensionar, i això crea inquietuds”, afegeixen. La intensitat i ambició de Nin ja s’hi van deixar notar: fonts financeres recorden que, superada la sorpresa inicial del fitxatge per La Caixa, el president de l’entitat vallesana, Josep Oliu, va respirar tranquil.

Una entrada “traumàtica”

Encara van ser més complicats els inicis de Nin a La Caixa. Aquest llicenciat en econòmiques i dret a Deusto va entrar amb força a la primera entitat financera de Catalunya. “Va ser traumàtic, un xoc de cultures”, diuen. El gran objectiu del nou director general era bancaritzar l’entitat i donar-li una vocació comercial molt més pronunciada, com va fer al Santander, on va estar tres anys. Un subordinat seu a l’època recorda així la doctrina Nin : “Vendre, vendre, vendre; producte, producte, producte”. I això, en una xarxa que molts titllen de “funcionarial”, va ser dur.

Els seus altres grans objectius van ser créixer en banca d’empresa i la sortida a l’estranger. Per aconseguir aquesta transformació es va ajudar del seu tracte cordial i dels seus dots de comunicador. “És un gran orador, parla molt bé i et convenç”, diuen. “De banca en sap molt, tothom se l’escoltava”, afegeixen. Nin era “superexigent” amb els seus subordinats. En aquesta època, diuen, va “trepitjar algun ull de poll”. Però la seva feina i gestió confirmava l’opinió que Fainé en tenia en fitxar-lo: era un autèntic número u.

Van ser precisament la intensitat i l’energia amb què Nin es desplegava en tots els fronts el que va començar a gestar la seva caiguda en desgràcia. Perquè la seva activitat frenètica bevia també d’una ambició per succeir Fainé que fonts del sector arriben a qualificar d’“autèntica obsessió”. Molts creuen que en realitat es va postular “abans d’hora”.

Aquesta ambició va venir acompanyada d’una segona qüestió. Nin no va ser mai dòcil amb Fainé, que exerceix un poder total en l’entitat. “Exigeix una fidelitat absoluta als seus, Nin ho sabia i, a més, Fainé havia apostat molt fort per ell”, reflexionen ara al sector. Va ser fa uns tres anys quan el president va començar a sentir que el primer executiu qüestionava el seu lideratge i es va desencadenar una guerra freda entre els dos. Era l’inici de la fi.

Titulars i lluita d’egos

Fainé i Nin, que es coneixien des dels anys 80, van tenir temps de descobrir l’un en l’altre uns pèssims enemics. “Tots dos tenen molt d’ego, és el pecat original de l’Íbex-35”, afirma un bon coneixedor de la cuina interna de CaixaBank.

Els capítols finals d’aquest enfrontament són recents. Fainé va veure com un punt de no retorn l’entrevista concedida per Nin al Wall Street Journal en què deia que l’entitat tenia “molt d’interès” en Barclays. Es va publicar el 12 de juny, només dues setmanes després que Fainé expliqués a Catalunya Ràdio l’interès de l’entitat que presideix en CatalunyaCaixa. El número dos es va saber sentenciat poc després, el 26 de juny, quan Fainé va triar Jaume Giró com a director general de la Fundació Bancària La Caixa.

Joan Maria Nin, que rebrà una indemnització d’11 milions, es queda al consell de tres empreses participades i tindrà despatx, secretària i xofer. En la seva nova vida tindrà ocasió per reflexionar sobre la sentència que ressona en el sector: “Nin només s’havia d’esperar i ho tenia fet”.