Niall Ferguson : “A Silicon Valley l’ambient és com el de Wall Street abans de la crisi”

BarcelonaNiall Campbell Ferguson (Glasgow, 1964) és un historiador estrella. És famós per ser prolífic, provocador i per explicar la història de manera digerible i contextualitzada en el món actual. Ha vingut a la seu barcelonina d’Esade a presentar el seu nou llibre, La plaza y la torre, en què repassa les complexes relacions que han tingut històricament el poder vertical (la torre) i les xarxes (la plaça), des dels maçons a Facebook.

Sincerament, no tinc clara la conclusió del llibre. Com la resumiria?

Vam pensar que estaria bé que tothom estigués connectat, però ha resultat no ser tan bo. L’anàlisi de xarxes i la història t’ajuden a entendre per què un món en xarxa està ple de polarització, fake news, ideologies extremes, desigualtats… Aquest és el tema del llibre.

Sembla una paradoxa que en un món de xarxes teòricament descentralitzades cada cop hi hagi més poder en mans de més persones.

No tindrem mai un món pla i horitzontal, en el qual tots siguem ciutadans iguals a la xarxa. Ni l’anàlisi de xarxes ni la història ho han predit, això. La world wide web estava força descentralitzada en els seus primers deu anys d’existència. Però les xarxes poden canviar d’estructura ràpidament i, amb l’aparició de les plataformes, han augmentat d’escala. Es podia preveure que la xarxa evolucionaria cap a una estructura jeràrquica.

Per tant, la tecnologia fa que el poder es concentri en menys mans.

Sí, i això és insostenible. Unes poques empreses dominen no només les cerques, sinó el comerç electrònic, les xarxes socials... i les notícies! Aquestes empreses estan regulades, si és que ho estan, amb exempcions de responsabilitat pel que s’hi publica. De manera que tu o els teus companys del diari, encara que produïu el contingut i ells el monetitzin, si cometeu un error, els responsables en sereu vosaltres i a ells no els passarà res! És una bogeria. Pensàvem que tindríem un nou món connectat, però hem creat noves torres, més poderoses que ningú en cap moment de la història de la impremta.

Alguns avisen que la tecnologia té un efecte winner-takes-all (‘qui guanya s’ho endú tot’). Es veu amb Google i Facebook: el líder del sector l’acaba dominant de manera massiva, i això dona lloc a monopolis...

... a monopolis naturals!

Exacte. I com que són naturals, són molt difícils de trencar.

Hi ha un monopoli a les xarxes socials: l’empresa amb més èxit acapara tot el mercat. Quan vaig entrar en aquest món pensava que internet empoderaria les minories o els petits actors que abans patien barreres d’entrada. Però no és així. En un mercat de xarxes qui té èxit acapara el 90% del mercat, el segon competidor té un 9%, i la resta té un 1%. Tenim un problema, però crec que regular la competència no és la millor solució. Caldrà fer altres coses. Se les ha de tractar com a empreses de comunicació i deixar d’eximir-les de responsabilitats en el que publiquen. També reconeixeria que l’esfera pública està tan dominada per aquestes plataformes que no se les pot tractar com a empreses qualssevol. I que no se’ls poden fer exempcions pensades per a start-ups. Són les empreses més grans del món i les regulem com si fossin start-ups acabades de néixer!

Parla de regular-les. Des d’una perspectiva econòmica, vostè es considera liberal?

Ara és difícil classificar la gent en un espectre polític, en part perquè el populisme ha dividit els conservadors. Soc un liberal clàssic, influenciat per Adam Smith, que era molt hostil cap als monopolis. [El llibre] La riquesa de les nacions defensa de manera contundent la competència. Com a liberal de la seva corda, crec fermament que patim les patologies del monopoli, com per exemple en el poder excessiu de les empreses. Smith parla de la Companyia Britànica d’Índies Orientals, i penso que podem dir coses semblants avui dia de Facebook i Google.

La concentració també és de diners. Els rics són més rics, i els pobres al revés. Li preocupa?

I tant. Ja hi havia una societat molt desigual a EUA, i amb l’aparició de les plataformes digitals el problema es va agreujar.

Els més rics ho són gràcies a la tecnologia?

Per descomptat. Jeff Bezos, Mark Zuckerberg... La majoria dels deu més rics del món venen d’aquest camp. Però, curiosament, el món s’està fent menys desigual: entre Occident i la resta cada cop hi ha menys diferències. És a dins de les societats, per exemple als EUA, que hi ha una polarització enorme. El llibre conclou que la situació actual és indefensable des de diferents punts de vista, incloent-hi l’equitat social.

Fa anys va declarar a aquest diari que “un dels motius pels quals vam tenir la gran crisi va ser pel desconeixement de la història”. Però fa només una dècada d’aquell cataclisme i sembla que ja haguem oblidat moltes coses que en teoria havíem après. És desconeixement de la història o, simplement, que és impossible fer canvis al sistema?

Si vam patir la crisi és perquè aquells que dirigien el sistema financer desconeixien totalment la història de les finances, amb poques excepcions. Vaig anar a viure a Silicon Valley fa un parell d’anys i l’ambient allà era exactament el mateix que el de Wall Street abans de la crisi. Una combinació d’arrogància i desconeixença de la història. La majoria de gent a Google i Facebook no llegeixen res d’història, i ho haurien de fer perquè es dirigeixen cap a la crisi, no financera, però sí de legitimitat. La gent els donarà l’esquena, igual que va passar amb Standard Oil, o amb William Randolph Hearst. Vaig dir a Zuckerberg que veiés Ciutadà Kane [pel·lícula inspirada en Hearst]. Hearst no va tenir un final feliç, va virar d’una posició de poder a ser odiat. Si estudies història sobre monopolis veus que Facebook i Google tindran problemes.

Per què els grans bancs són ara més grans que abans de la crisi?

La crisi financera va ser un moment catastròfic, i va matar moltes baules dèbils del sistema. Els grans han sobreviscut i han concentrat més poder. Durant el 2009 i el 2010 vam dir que no tindríem aquest problema mai més, que ho regularíem amb normes complexes per assegurar-nos-en. Ens vam intentar convèncer que solucionaríem el problema amb mecanismes de seguretat, etc. Res d’això funcionarà en la pròxima crisi. Tornarà a passar el mateix.

Vostè ha escrit llibres en què defensa la importància de la competència, i de com la falta de competència pot propiciar la decadència d’una societat. Aquesta acumulació de poder quin efecte tindrà?

Ho estem veient. El sistema financer dels EUA és bàsicament un obstacle per a la innovació. Els bancs s’arrosseguen a càmera lenta. La Xina està molt al davant en pagament electrònic eficient. Als EUA els grups d’interès estan molt representats a Washington a través de lobis i campanyes. Tenim un problema d’economia política de molt difícil solució. Se suposa que tenir una opinió pública revoltada pot comportar canvis en un sistema polític corromput... Però no crec que Donald Trump sigui un president que lluiti contra la corrupció. Ans al contrari.

Com encaixa el Procés català en la dialèctica constant entre jerarquies i xarxes que explica al seu llibre?

És difícil... En algunes coses pots dir que la torre és l’estat espanyol, contraposada a la xarxa social del separatisme. Però no crec que sigui així. Sembla que hi ha una xarxa d’una grandària semblant de gent que s’oposa a la independència. És com Escòcia. Crec que una lliçó del llibre és que, si vols tenir èxit en una independència, com George Washington als EUA, has de tenir al voltant d’un 70% de suport. Si no, és molt difícil aconseguir-ho. Ara bé, a Europa les coses es compliquen perquè les pulsions independentistes en part es deuen a la integració europea: és menys arriscat ser un país petit si hi ha una federació europea. De totes maneres, si hagués de fer una predicció a 20 anys vista, no diria que Europa es convertirà en una federació. Té una jerarquia antiquada. És més probable que Europa es desintegri. I mentre Europa sigui una confederació d’estats soc escèptic respecte a quan Catalunya i Escòcia esdevinguin estats independents. Per això necessitaries un federalisme ple.