Els municipis amb turisme de sol i platja, a la cua en renda familiar

BarcelonaEl turisme és un dels motors econòmics de Catalunya, juntament amb la indústria, però, a diferència d’aquesta, el sector s’acostuma a associar amb la precarietat. Segons la majoria d’experts, el model turístic més tradicional, l’anomenat de sol i platja, és un model condemnat a reinventar-se si Catalunya vol continuar sent una de les principals destinacions turístiques del món i, sobretot, si es vol apostar per un model econòmic que creï benestar social.

Les dades parlen per si soles. Entre els municipis de més de 5.000 habitants, la relació entre els ingressos familiars i el nombre de places turístiques és clarament negativa. De fet, dels 20 municipis de més de 5.000 habitants amb més places turístiques per càpita -incloent-hi hotels, càmpings i establiments rurals- no n’hi ha cap que superi la renda mitjana catalana, amb l’única excepció d’Altafulla, tot i que aquest municipi està just a la mitjana. D’aquestes 20 poblacions més turístiques, 18 són costaneres. Només es colen al rànquing Sort i Viella.

De fet, en conjunt, els municipis amb turisme de sol i platja tenen una renda per càpita de 15.100 euros, quan la mitjana de Catalunya és de 17.000 euros.

“És indubtable que hi ha una correlació negativa entre renda i turisme”, afirma Miquel Puig, economista amb una llarga trajectòria crítica amb el sector turístic (i recentment elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per ERC). Com s’observa en el gràfic adjunt, en el cas de les localitats del litoral, les més intensives en turisme queden clarament per sota de la mitjana catalana en ingressos per persona.

Segons Oriol Amat, catedràtic d’economia de la UPF, el turisme suposa un 12% del PIB català, i es pot dividir en tres grans blocs. En primer lloc, hi ha el turisme costaner de sol i platja. En segon lloc, els experts apunten al turisme rural i de muntanya, intensiu en activitats esportives -esquí i esports d’aventura- o cultural, com l’enoturisme.

El tercer bloc el formen Barcelona i els municipis més pròxims, que actuen com un pol d’atracció de visitants -molt més variats- independent de la resta del territori. Els turistes que rep Barcelona poden venir a la recerca de platges, festa i bon temps, però atrets per la cultura o els negocis. En aquest últim cas destaca el sector de les convencions, en què Barcelona és un dels líders europeus.

La indústria vacacional de la costa catalana aporta aproximadament un 4% al PIB català. Puig apunta que les comarques turístiques “van acabar els seus recursos demogràfics fa temps”, per la qual cosa han de recórrer a “feines ocupades per treballadors forans”, que normalment estan disposats a cobrar sous més baixos. A més, una part notable dels llocs de treball són “feines mal pagades i amb temporalitat”, un fet que impacta en els ingressos anuals d’una família: “Si una persona treballa a l’estiu però la resta de l’any no, això es nota en la renda”, diu.

Dins del turisme més estacional, la precarietat fa que hi hagi empleats que “treballen més hores de les que cobren”, la qual cosa, a llarg termini, repercuteix en el fet que tenen “pensions més baixes” -explica Puig-, cosa que té un impacte negatiu sobre els ingressos familiars.

“Al voltant del turisme hi ha molta feina no controlada, amb autònoms mal pagats”, afegeix aquest economista, però distingeix certs establiments en què aquesta precarietat és inferior. “En un hotel no hi ha problema, perquè són treballadors amb conveni”, comenta, i posa com a exemple les Balears: “Quan tenien turisme hoteler, les Balears eren la comunitat més rica d’Espanya. Quan el turisme ha deixat de ser hoteler és quan ha caigut”, indica.

Amat considera que el més important per a la indústria catalana del turisme és “què ofereixes”. I, en aquest cas, el model català, com a la major part del litoral espanyol, està “basat en el preu”. “Catalunya és una destinació en què una part important és el preu”, afegeix.

En els anys de la crisi el turisme català va resistir bé la recessió gràcies als problemes dels països que eren competidors directes. “Les destinacions amb preus més barats han patit conflictes en els últims temps”, destaca Amat. Les Primaveres Àrabs o la inestabilitat a Turquia van reduir el turisme europeu que rebien els estats del nord d’Àfrica o l’Àsia occidental, molt encarat a destinacions de mar i bon temps.

En aquest sentit, Puig considera “una parida tremenda” que la indústria turística catalana miri els països del nord d’Àfrica com a competidors. “Els Alps suïssos també són turístics i competeixen amb Turquia”, diu, i tot i així mantenen preus molt més elevats que els d’aquí. “¿La gent deixarà d’anar a Mallorca si apugen els preus? Alguns sí, però per anar a Mallorca els turistes pagaran el que sigui. A Espanya hi ha un complex d’inferioritat molt gran”, comenta.

Canvi de tendència

El sol i platja és un “tipus de turisme històric, amb inicis en el desarrollismo ”, diu Amat. A les comarques de muntanya, afegeix, “no es pot” dur a terme un turisme especialment intensiu com el de la costa, ja que la normativa és molt més restrictiva a l’hora d’edificar.

“Qualsevol sistema sempre beneficia algú, en aquest cas els propietaris immobiliaris”, apunta, en la mateixa línia, Puig, que destaca l’“aliança per construir” entre propietaris de terrenys a la costa i ajuntaments que busquen ingressos extres mitjançant permisos d’obres.

Ara bé, Amat destaca que, en els últims anys, “ha anat caient el pes del sol i platja, i ha pujat el d’hivern i rural”, la qual cosa és “millor per al territori”. El catedràtic de la UPF apunta que “el client és diferent” en el cas del turisme rural o d’hivern en comparació amb el de costa, ja que “té diferents expectatives” sobre la qualitat del producte que busca.

En aquest sentit, Amat és optimista, perquè el sector i les administracions són conscients de la necessitat d’abandonar el model intensiu imperant en gran part del litoral català. La despesa per turista ha crescut un 14%, fins als 182 euros diaris, en els últims tres anys. Segons Amat, el Govern i molts ajuntaments han aprovat plans estratègics per millorar la qualitat de l’oferta turística i “els empresaris avui estan més formats”, per la qual cosa tenen més eines per oferir productes de més valor afegit. “La tendència és augmentar la qualitat”, conclou.

LES CLAUS

1. Com afecta el turisme en la renda familiar en un municipi?

L’evidència mostra que el turisme, sobretot el de sol i platja, té un impacte negatiu sobre els ingressos anuals de les famílies. Hi ajuda el fet que aquest tipus de turisme encara tingui molta dependència de feines estacionals i, en una proporció important, poc qualificades, amb sous més baixos.

2. Quins sectors són els que creen més riquesa?

Segons el catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra Oriol Amat, “on hi ha més estabilitat i sous més alts és a la indústria”. El sector manufacturer català, que representa aproximadament un 19% del PIB català -el turisme n’és el 12%-, està més obligat a competir amb l’exterior mitjançant la innovació o la qualitat del producte, per la qual cosa representa, d’entrada, un sector productiu de valor afegit més elevat.

3. Què pot fer la indústria turística per crear més riquesa?

El sector és conscient que el model actual és caduc i, com a mínim sobre el paper, ha iniciat un procés de renovació per abandonar el turisme de preus baixos basat en la platja i la festa. En aquest sentit, destaca l’augment de la despesa per turista en els últims anys, que Amat considera un bon indicador de la millora de la qualitat dels productes que ofereix el sector turístic a Catalunya.

4. Tot el turisme català s’ha de renovar?

Dintre del sector, a Catalunya es distingeixen tres gran blocs: Barcelona, el turisme costaner i la resta, ubicat a l’interior i al Pirineu, basat en esports d’hivern i de muntanya, turisme cultural i establiments rurals. En general, el que més pateix la precarietat i l’estacionalitat és el de sol i platja, ja que és el que aposta més per competir amb preus baixos amb altres destinacions, sobretot al nord d’Àfrica. En canvi, tant Barcelona com el turisme d’hivern i interior tenen un perfil de client diferent, més interessat en la qualitat del producte que en el preu, per la qual cosa no necessita tant una renovació, segons els experts.