A més dels litigis per les concessions, la introducció en el rebut de l’aigua d’impostos i taxes que no tenen res a veure amb el servei es troba amb l’oposició de moltes associacions de consumidors. En una conferència web organitzada per ACUA (Associació Ciutadana per l’Accés Universal a l’Aigua), l’opinió majoritàriament expressada és que cal treure de la factura de l’aigua aquelles taxes que no pertanyen al propi cicle de l’aigua per la simple lògica que “els impostos d’un organisme no té perquè recaptar-los una entitat diferent”, tal com va reivindicar Matilde Torralba, presidenta de l’Associació de Consumidors de la Província de Barcelona (ACPB). L’ACUA reclama que s’aclareixin els conceptes i la sortida dels tributs aliens que hi ha al rebut de l’aigua.
La municipalització de l'aigua segueix als tribunals
Quasi 40 ajuntaments que volen remunicipalitzar el servei acaben als tribunals contra Agbar i altres operadors privats
BarcelonaL'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i Agbar van protagonitzar un llarg litigi per la concessió de l’abastament d’aigua a 23 municipis de la zona de Barcelona, inclosa la capital catalana. Tot i que el 2016 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar la raó a l’AMB, finalment el Tribunal Suprem, l’any 2019, va avalar la posició d’Agbar. Però aquest no és l’únic litigi entorn de l’abastament d’aigua a Catalunya, segons explica l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (Amap).
Segons aquesta associació, quasi una quarantena de municipis que d’una manera o altra estan a favor de remunicipalitzar el servei d’abastament d’aigua han acabat amb litigis els últims tres anys, la major part al contenciós administratiu, promoguts per les empreses concessionàries. Uns litigis que normalment s’allarguen en el temps i que en els casos dels ajuntaments més petits i amb menys recursos els porten a desistir de les seves intencions de remunicipalitzar el servei davant els costos jurídics i la falta de recursos per afrontar les demandes, expliquen fonts de l’Amap.
Aquesta organització veu “bel·ligerància” de les concessionàries privades contra l’avenç dels moviments en favor de la remunicipalització del servei. I cita com a exemple els recursos contra els ajuntaments que volen cedir la gestió al Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya (CONGIAC), entitat que té una operadora pública, Gestió Integral d’Aigües de Catalunya, SA (GIACSA), que s'ocupa de tot el cicle integral d’aigües en règim de gestió directa mancomunada per a tots els municipis catalans que així ho desitgin.
Per aquesta qüestió s’han presentat recursos contra els ajuntaments de Montornès, Figaró-Montmany, Olost, Collbató, Olèrdola, Tremp, Bellpuig o Vila-rodona, entre altres. Alguns d’aquests recursos els ha presentat Agbar –o filials seves com Sorea–, que és la principal companyia operadora a Catalunya. El portaveu d’aquesta companyia va declinar fer comentaris.
Segons fonts d’Amap, la judicialització del servei d’abastament d’aigua pot produir-se perquè “els operadors privats no estan assumint que cada cop més municipis s’estiguin inclinant per la gestió pública, i estan recorrent i impugnant sistemàticament les decisions dels consistoris”.
Aquestes fonts indiquen que, malgrat que han transcendit els grans litigis com el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Terrassa, Girona o, fora de Catalunya, Valladolid, “que és on hi ha més beneficis i dividends en joc, la realitat és que aquesta pràctica dels gestors privats de posar recursos als processos de recuperació de la gestió pública s’està estenent arreu, fins i tot a municipis que amb prou feines arriben als 1.000 habitants, com ara Vila-rodona, Figaró-Montmany o Sant Vicenç de Torelló”.
Destaca el cas de Terrassa, on l’Ajuntament va decidir recuperar la gestió de l’aigua. Mina de Terrassa, l’empresa participada per Agbar que havia tingut la concessió, va presentar recursos contra la reversió d’actius i contra la creació de l’empresa pública Taigua.
L’Amap assegura que s’ha arribat a un punt en què quan un municipi emprèn el camí cap a la gestió pública de l’aigua, no només ha d'afrontar els reptes tècnics, organitzatius i administratius que suposa assumir el servei, sinó que “també s’ha de preparar per fer front a contenciosos i litigis”. En aquest sentit, aquesta organització que defensa la gestió pública assegura que en el cas dels municipis més petits, amb poc personal i recursos limitats, aquesta actitud dels operadors privats té “un clar efecte intimidatori”, cosa que fa que molts municipis decideixin ajornar les seves intencions de prestar el servei de forma directa, per evitar-se un dispendi en advocats i plets que no poden assumir.
Un llarg pols
De fet, la gestió de l’aigua ha comportat un llarg pols de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i Agbar. Un llarg litigi, acabat amb una sentència del Suprem el 2019, va avalar la societat mixta que dona el servei, participada per Agbar i la mateixa AMB. Però no va ser l'única batalla. Hi ha hagut altres demandes, i sentències, com la de la modificació del reglament metropolità, que volia facilitar el pas a la gestió pública dels municipis i que el Tribunal Superior va tombar.
