“La motivació sempre ha sigut no haver de tornar al manicomi”

Santa Pau“Som rarets, molt rarets”, afirma amb el to (i humor) típic dels aragonesos el fundador i president de La Fageda, Cristóbal Colón. I és, potser, la millor definició que es pot fer d’aquest projecte, que trenca amb els tòpics que solen acompanyar l’emprenedoria. El seu objectiu no és fer diners –i com més, millor–, sinó que van néixer per donar feina a persones amb discapacitat intel·lectual, amb malalties mentals o en risc d’exclusió social de la Garrotxa. No inverteixen en publicitat, no volen créixer ni exportar els seus productes i totes les noves línies de negoci que han engegat han sigut per crear llocs de treball, i no per generar beneficis. Van començar fabricant estatuetes del nen Jesús fa quaranta anys i ara és una de les principals marques d’alimentació de Catalunya: amb 400 treballadors, el 2020 va facturar 24,5 milions d'euros i aquest any produirà 100 milions de iogurts. Una història d’èxit empresarial i, sobretot, de compromís social que els ha fet mereixedors de premis com l’Ignasi Pujol que els va atorgar dijous l’ARA.  

Originari dels Monegres, Colón és psiquiatre de professió. Després de treballar al manicomi de Saragossa i al de Martorell, el 1974 va anar a parar al psiquiàtric de Salt (Gironès): “Era un infern”, admet. En aquella època, els malalts mentals es tancaven en centres i, durant tot el dia, no feien res: simplement els deixaven al pati i passaven les hores contemplant les mateixes quatre parets. “Havíem de sortir d’allà com fos”, diu. Amb aquest objectiu, Colón es va plantar al despatx del llavors alcalde d’Olot, Joan Sala, i li va explicar que volia crear una empresa que donés feina als catorze malalts mentals de Salt. “No sabíem què faríem ni com ho faríem. Ara pot semblar una idea més o menys estranya, però fa quaranta anys era una idea absolutament boja”, reconeix. 

En aquells temps, a Olot, hi havia una indústria important d’imaginari religiós i van començar a treballar per a dues empreses fent figuretes del nen Jesús. “Ens donaven 50 cèntims de pesseta per cada figureta”, recorda. Fins que el 1983 es van convertir en els jardiners de l’Ajuntament d’Olot i, poc després, de tota la comarca, amb una línia de negoci que han mantingut fins ara.

El gran salt va arribar un any més tard, el 1984, quan van comprar la finca actual, mas Els Casals, que havia sigut una granja de vaques i que està situada al Parc Natural de la Fageda. “Com que ja teníem una granja, vam pensar que si hi posàvem vaques podríem fer llet. Ja veus que el nostre pla estratègic l’anàvem fent sobre la marxa”, diu rialler. Però amb l’entrada d’Espanya al mercat comú europeu els van fer reduir la venda de llet i van haver de buscar una altra via per obtenir ingressos. “En comptes de tancar, vam pensar que podíem transformar la llet sobrant en algun producte. I vam decidir fer iogurts i entrar a competir amb les grans multinacionals com Danone o Yoplay”, explica. 

Iogurts, gelats i melmelades

Com s’ho va fer un psiquiatre per muntar una granja i una fàbrica de iogurts? “Teníem l’absoluta certesa de la nostra ignorància. Era evident que ens havíem d’envoltar de professionals que en sabessin, perquè nosaltres no en teníem ni idea”. Per això van contractar un vaquer que els va ensenyar com havia de funcionar la granja i un expert que els va mostrar les claus per produir un bon iogurt: “Tot es basa en la qualitat de la llet i en la proporció de ferments”, revela. 

Al principi van començar amb un sol client, l’Hospital de la Vall d’Hebron, i ara ofereixen una àmplia gamma de iogurts i postres, amb els iogurts sense lactosa i el gust de fruites del bosc com a últimes incorporacions. A més, en els últims anys han obert dues línies noves de negoci: les melmelades i els gelats. Però que ningú s’equivoqui: no les van engegar per guanyar més diners, sinó que, com en totes les activitats que impulsen, l’objectiu era crear llocs de treball.

“Hi havia un projecte social a Badalona que minvava i ens van demanar ajuda. Ells feien gelats artesanals i, per qüestions logístiques, vam traslladar l’activitat i els treballadors aquí”, explica la directora general adjunta, Silvia Domènech, que també concreta els motius per engegar la producció de melmelades. “Durant molts anys vam tenir vivers de plantes forestals, però, per motius de mercat, va deixar de funcionar i havíem de generar alguna activitat per conservar aquests llocs de treball”. 

"L'empresa és un mitjà, no un fi"

Per a Colón i el seu equip, la feina és una eina per “dignificar la vida de les persones” i no creuen que les seves capacitats siguin determinants. “No tothom serveix per al mateix, però sí que tothom serveix per a alguna cosa”. Com que no tot es basa en el vessant laboral, en els últims anys també han engegat altres projectes, com una llar-residència, un centre d’inserció laboral o els serveis de menjador i transport per oferir "recursos que acompanyin les persones en tots els àmbits de la seva vida”, segons afegeix Domènech. 

Amb 72 anys, Cristóbal Colón no és només l’impulsor i fundador de La Fageda; n'és l'ànima i l'ideòleg. Per assegurar-se que la cooperativa el sobreviurà, fa més de deu anys que prepara la seva successió. “Si jo avui em morís o hagués de marxar, el projecte quedaria en molt bones mans”. Té un equip directiu format per nou persones a les quals ha intentat “impregnar” dels valors que van impulsar La Fageda. “La nostra raó de ser no és fer activitats econòmiques que generin riquesa per revertir-la en projectes socials. És al revés. Nosaltres identifiquem necessitats socials i intentem crear les estructures o els serveis per atendre-les. L’empresa és un mitjà, no és un fi”, recalca la directora adjunta.

A les portes del 40è aniversari –que commemoren el 2022–, Colón té clar com s’imagina la cooperativa d’aquí quatre dècades, i no és la visió habitual d’un emprenedor: “Espero que no creixem gaire. A mi em sembla que créixer és un error, no és la nostra filosofia”. I, malgrat que fan moltes formacions per ensenyar les claus del seu model de negoci, Colón admet que no té cap fórmula màgica que garanteixi l’èxit: “No sé com hem sigut capaços de fer tot el que hem fet. No buscàvem l’èxit ni ser els primers ni els segons. Per a nosaltres, la motivació sempre ha sigut la supervivència per no haver de tornar al manicomi”.