La morositat, al nivell del 2009

BarcelonaL’any 2009 José Montilla presidia la Generalitat, Amazon no havia lliurat un sol paquet a Espanya i Mario Draghi era un desconegut que no havia hagut de salvar l’euro. L’any 2009 les caixes d’estalvis i els bancs competien entre ells en el mercat del totxo, una activitat de risc que encara es podien permetre perquè la morositat era de menys del 5%.

Una dècada després, el Banc d’Espanya va fer públic ahir que la morositat ha baixat d’aquest llindar psicològic: els crèdits impagats de la banca es van situar en el 4,79% al tancament del 2019. A aconseguir aquesta fita hi va ajudar la reducció de més de 32.500 milions al llarg de l’any gràcies a la millora de l’economia, la caiguda de l’atur i també la massiva venda de carteres de crèdits dubtosos que han portat a terme totes les entitats.

Des del 2009 no es veia una taxa tan baixa de morositat i la caiguda és dràstica des del pitjor moment per als departaments d’impagats dels bancs: el 2013, en què va arribar a fregar els 200.000 milions, una xifra que suposava un 13,6%. Des d’aleshores, el descens és de 8,8 punts i la reducció dels impagats arriba als 140.000 milions. Actualment els crèdits morosos són de 57.192 milions d’euros. La reducció durant l’any passat va ser de 13.000 milions d’euros.

El portaveu de la patronal bancària AEB, José Luis Martínez Campuzano, va afirmar que la caiguda de la morositat, “tot i ser important, no reflecteix el fort ajustament de la xifra de crèdits morosos, que al desembre va ser del 18%”. Aquesta retallada de crèdits tòxics la va atribuir a “la facilitat en les condicions de finançament dels bancs i a la millora econòmica”.

L’origen del desastre

Quan el 2008 va fer fallida Lehman Brothers, la crisi va tenir un impacte directe en els bancs: la desconfiança entre ells va fer que s’assequés el mercat interbancari, cosa que va agreujar la situació d’uns bancs que, en casos com l’espanyol, s’havien convertit en veritables motors del sector immobiliari.

De manera abrupta el finançament va deixar d’arribar a empreses i famílies i això va disparar dos indicadors perillosos: les pèrdues a les empreses (que van disparar les fallides i, per tant, l’atur) i la morositat, que no va fer sinó empitjorar la situació d’unes entitats bancàries que van veure l’abisme de prop.

Malgrat aquesta bona notícia, els bancs continuen tenint ben poca cosa a celebrar. El 2019 no van tancar un any especialment bo i, de fet, ahir mateix les estadístiques del Banc d’Espanya els recordaven part dels problemes que tenen. El més significatiu, que el saldo de crèdit viu continua caient: al tancament del 2019, la cartera creditícia es va situar en 1,135 bilions d’euros a Espanya. Aquesta xifra és sensiblement inferior a la del 2018, quan va tancar en 1,149 bilions.

Es dona la circumstància que des del 2015 els principals responsables dels grans bancs espanyols ja vaticinaven que el saldo viu de crèdit creixeria, però això no ha acabat d’arribar mai perquè l’economia no ha millorat prou i perquè les famílies han encetat un fort procés de desendeutament. Hi té a veure el trauma que va suposar una crisi que es va notar amb tota la cruesa a peu de carrer.

Suport patronal als investigats

Els problemes que viu el sector no s’acaben aquí. L’AEB va demanar ahir formalment a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) que diferenciï entre consellers d’empreses condemnats i els que només estan sent investigats, “per respecte al principi de presumpció d’innocència”.

El regulador borsari havia proposat que els consellers esquitxats en casos de corrupció estiguin obligats a informar sobre aquest fet i sobre qualsevol causa en què se’ls investigui. La proposta arriba en ple cas Villarejo, que afecta el BBVA.