Mor Paul Volcker, l'expresident de la Fed que va acabar amb la inflació provocant una crisi

BarcelonaPaul Volcker, expresident de la Reserva Federal i impulsor d'un gir copernicà en la política monetària, ha mort aquest dilluns als 92 anys, segons ha informat la seva família a la premsa nord-americana. El banquer va dirigir la Fed, el banc central dels Estats Units, entre el 1979 i el 1987, i en va ser el primer president de perfil independent i tecnocràtic. El seu mandat va estar marcat per la lluita per reduir l'elevada inflació que afectava els EUA.

Nascut el 1927 a Cape May, una localitat turística de la costa de Nova Jersey, Volcker va tenir una dilatada carrera tant al sector públic, al departament del Tresor i en nivells inferiors de la Fed, com al sector privat, en la banca d'inversió.

Volcker va accedir al capdamunt de la Fed amb una inflació a nivells molt elevats, prop del 15% anual. Després de dècades de creixement quasi ininterromput als EUA, els forts augments de preus van esdevenir el centre del debat polític i econòmic: els sous dels treballadors, a través dels contractes col·lectius, s'havien d'actualitzar d'acord amb aquestes altes taxes d'inflació, la qual cosa provocava noves pujades de preus i provocava una espiral inflacionària. Volcker va acabar amb el problema d'arrel quan va augmentar sense miraments els tipus d'interès fins al 20% (com a referència, avui als EUA són de l'1,5% i a la zona euro, del 0%).

El resultat d'aquesta mesura, però, va ser l'ensorrament de la demanda i del crèdit, que va provocar una recessió de dos anys entre el 1980 i el 1982. Les regions més industrialitzades del país, on es van destruir milers de llocs de treball, van ser les que més van rebre. De fet, les protestes dels agricultors davant de la seu de la Fed es van convertir en un fet habitual. "Em sento tan inútil com aquest pom", li va escriure un constructor, que va enviar a Volcker el pom d'una porta que no podia instal·lar pel col·lapse del mercat immobiliari.

En aquest sentit, la seva etapa a la Fed va suposar un abans i un després. Volcker és el paradigma del banquer central tecnocràtic, que no basa les seves polítiques en funció de la popularitat entre els votants o dels interessos de l'administració. Un perfil propi de l'era neoliberal, que ell va representar, quan els bancs centrals es van convertir definitivament en organismes plenament independents i en els ens econòmics més importants d'un país, al mateix nivell que el govern. Amb la diferència que els ciutadans no voten els seus banquers.

Un cop retirat, Volcker va esdevenir una figura molt respectada tant pels neoliberals com pels keynesians (partidaris d'una major intervenció pública en l'economia). Ara bé, en els anys posteriors al crac financer del 2007, la figura del banquer central tecnocràtic que ell va personificar s'ha vist cada cop més qüestionada. Aquest canvi ha posat en entredit el seu llegat, sobretot entre els economistes més progressistes, que critiquen els efectes negatius de les seves polítiques sobre els treballadors.

No obstant, el 2008 va liderar el comitè de resposta a la crisi financera del govern de Barack Obama, que va demanar que s'incrementessin els controls de les autoritats públiques sobre el sector financer per evitar una nova crisi, una proposta que va tirar endavant amb el nom de regla Volcker. Aquesta nova regulació li va valer elogis generalitzats de l'esquerra i retrets dels economistes més liberals.