Emilio Ybarra: l’home que va perdre el gran banc basc

Barcelona"Vols que dimiteixi de les empreses? Doncs dimiteixo i punt. Però si us plau, no em doneu més llenya". Implorava Emilio Ybarra, escoltava Francisco González, i així explica un reportatge de principis dels anys 2000 el moment culminant en la vida professional del primer, el que suposaria la seva caiguda d’un dels càrrecs de més poder econòmic i polític d’Espanya: la presidència del flamant BBVA. L’article, publicat a 'El Mundo', tenia un títol de ressonàncies històriques: 'La caiguda de Neguri'.

Es pot dir en rigor que el financer, mort aquest dimecres als 82 anys, va ser una de les primeres persones a constatar a la seva pròpia pell la particular visió de la meritocràcia que tenia José María Aznar i com d’ambiciosos eren els seus plans recentralitzadors. El seu adéu a la presidència va tenir a veure amb pecats comesos pels dirigents que el van precedir al Banco de Vizcaya (i que ell no va esmenar): l’existència de comptes ocults al paradís fiscal de Jersey amb més de 37.000 milions de pessetes.

Però després de la fusió amb la madrilenya Argentaria, Ybarra va tenir la pulsió, fatal per a ell, de confessar que el BBV arrossegava aquella motxilla. Qui ho va escoltar era Francisco González, un ambiciós financer que, tot i no tenir experiència en banca, havia entrat a Argentaria de la mà de Manuel Pizarro (després president d’Endesa), que formava part del cercle d’escollits d’Aznar i de la seva mà dreta econòmica, Rodrigo Rato, avui a la presó. Ells havien ungit Francisco González. Potser Ybarra hauria d’haver olorat el perill.

Fonts financeres sostenen que a González "li va faltar temps" per anar a denunciar que l’entitat tenia comptes opacs al paradís fiscal de Jersey. El cas va arribar ràpidament a la premsa madrilenya. El terratrèmol va ser sonat: el jutge Garzón va escorcollar la seu del banc, BBV Privanza (on hi havia els comptes) va haver de tancar i Ybarra va fer un pas enrere malgrat la inicial resistència dels jerarques del vell capitalisme basc.

Una victòria de l'aznarisme

Va ser una jugada rodona per a Aznar, president del govern espanyol: en aquell temps se sentia maltractat per Telecinco, aleshores controlada per la seva família, i va estar encantat de veure com el segon grup bancari del país passava a mans de González i deixava així de ser una entitat eminentment biscaïna. Per entendre com una regió del vigor econòmic del País Basc no té un gran banc cal recordar aquests fets i les figures d’Aznar, González i el malaurat Ybarra.

Pertanyent a una poderosa nissaga d’industrials bascos, Ybarra havia perdut el seu pare durant la Guerra Civil. Va morir al Cabo Quilates, el vaixell que servia de presó per als que lluitaven al bàndol de Franco. Ell i el seu germà gran (vinculat al grup mediàtic Correo) van ser criats per la seva mare, Lola Churruca, de la històrica família de naviliers. Emilio va estudiar a Deusto, on no va destacar. Als 28 anys va entrar al Banc de Bilbao. Va començar com a director d’oficina i només 11 anys més tard ja era conseller delegat de l’entitat bilbaïna.

A finals dels 70, la seva família va viure una altra tragèdia: ETA va segrestar el seu tiet, Javier Ybarra, i va demanar 1.000 milions de pessetes pel seu rescat. Els diners mai no es van reunir i la banda terrorista va assassinar el seu ostatge. Emilio va ser dels pocs que van aportar diners per mirar d’evitar-ho. Diferents cròniques de l’època asseguren que una part dels diners que el BBVA tenia a Jersey van servir precisament per pagar l’impost revolucionari i per blindar la seguretat dels alts bancaris de l’època. La mort del seu propi tiet potser va jugar un paper important a l’hora d’explicar per què Ybarra no va actuar per treure a la llum aquells comptes ocults. Ybarra, un reconegut espanyolista que va fer de mitjancer entre PP i PNB, va sobreviure a la seva imputació al cas Filesa (una trama pagaments d’empreses i bancs al PSOE).

A l’hora de valorar la seva gestió, sempre se li va retreure un esperit dubitatiu a l’hora de prendre decisions i un tarannà sorprenentment pacífic en el seu entorn professional. La prova més clara és que mai no va voler assenyalar els gestors del Vizcaya dels comptes a Jersey un cop va ser designat president del BBV. Va tenir l’arma a la mà i no la va fer servir; exactament la mateixa arma que acabaria amb la seva carrera.

La seva empremta a la ja fusionada BBV és gran: "Pertanyia a una cultura empresarial, de manera de fer i de valors molt entroncada al País Basc", explica Joan Maria Nin. "Sempre tenia vocació de parlar, de saludar i de comentar, i per suposat era un bon gestor", afegeix.

"Va ser un president molt estimat pels treballadors, amb ell eren més que un número de matrícula", reflexiona un altre banquer. "La cultura del Banco de Bilbao contrastava molt amb el tarannà de la gent del Vizcaya, molt més enfocats als objectius i molt menys de persones", afegeix. I remata: "M’atreviria a dir que a BBVA es va optar més per la cultura BBV en la primera etapa".

El president de La Caixa, Isidre Fainé, es va referir ahir a la seva figura en aquests termes: "Un líder conscient de la seva responsabilitat davant el conjunt de la societat i que, sense parlar-ne contínuament, actuava en el seu dia a dia amb un ferm i veritable compromís ètic".

L'últim d'una nissaga

Nin va més enllà en la seva anàlisi: "La seva mort és el final d’una etapa". I enumera banquers com el propi Ybarra, Toledo, Sánchez Asiaín, Luzón, Alfredo Sáenz o Corcóstegui. "Els més joves d’aquella gent de Deusto som Goirigolzarri i jo mateix", conclou.

La mort d’Ybarra, a causa d’un vessament cerebral, arriba acompanyada d’una certa ironia. L’últim gran banquer basc del BBV ha estat a temps de veure la formidable caiguda del seu botxí, Francisco González, que ha abandonat tots als càrrec a l’entitat esquitxat per l’escàndol dels espionatges de l’excomissari Villarejo.