Mor Alfonso Cortina, símbol de l'Espanya de les privatitzacions

BarcelonaCosta desvincular el color rosa del color salmó a l’hora de fer un perfil adient de la personalitat d’Alfonso Cortina, traspassat aquest dilluns a Toledo a causa del coronavirus. Si ens desfem ràpid del rosa de les cròniques de rics i famosos, n’hi ha prou dient que Alfonso Cortina i Alcocer estava vinculat als famosos cosins Alberto Cortina i Alberto Alcocer, com els dos cognoms indiquen, i casat amb Miriam Lapique, germana d’una altra famosa de la premsa cordial. Tots plegats, protagonistes a mitges de la popularitat dels anys 90, en què el periodisme de negocis i d’afers de famílies couché anaven sempre barrejats.

Però cal centrar-se en el salmó, antic color dels diaris d’afers econòmics i financers. Alfonso Cortina va ser un enginyer i economista de formació elitista que va fer carrera en diversos departaments del Banco de Vizcaya, després fusionat amb el Banco de Bilbao per formar el BBVA. El seu salt al món de l’empresa pública privatitzada, primer parcialment pel PSOE i després obertament pel PP d’Aznar (1996-2004), s’explica molt més per la pertinença de Cortina a les elits del poder conglomerat d’alts funcionaris i empreses regulades per tarifes governamentals, on no s’ha sabut mai qui mana més. Així, Cortina va ser nomenat pel govern d’Aznar president de Repsol el 1996.

Què passava aquells anys? Que s’estava conformant una nova classe de poder econòmic a partir de les privatitzacions d'empreses públiques com Repsol, Endesa o Telefónica. Una corrua de noms de sempre de l’alt funcionariat i les famílies ben instal·lades des dels inicis del franquisme va participar en el nou repartiment.

Però el cas de Cortina va tenir una singularitat. Primer, perquè va viure el nou “colonialisme hispànic” impulsat per Aznar, amb la reconquesta de Sud-amèrica via les noves naus de les multinacionals de telefonia i energia privatitzades. I segon, perquè en aquesta nova economia de privatitzacions sense liberalitzacions de mercat (ho van distingir i explicar molt bé aquella època Germà Bel i Antón Costas), la Caixa de Pensions, dirigida per dos exfuncionaris de “cuerpos del Estado” com Josep Vilarasau (enginyer d’Hisenda) i Ricard Fornesa (advocat de l’Estat), juntament amb un antic auditor de La Caixa, Antoni Brufau (Arthur Andersen), va veure l’oportunitat de crear una cartera d'inversions estable i rendible comprant grans paquets d’accions de les empreses privatitzades. Tot el que té un comptador (gasolina, telèfon, gas, aigua) és estable en ingressos.

Va semblar bé al govern d'Aznar fins que es va desfermar un desafiament pel poder real, personalitzat en Cortina i Brufau, que ja havia llençat des de la presidència de Gas Natural la idea d’un grup energètic potent de petroli i gas. Cortina s’hi va oposar amb tots els estratagemes, dels legítims i dels altres. Era quan es considerava una ofensa “catalana” al poder establert. I Cortina no volia renunciar a l’estatus de president de multinacional hispànica. Un estatus que incloïa tenir a sou de la companyia un diplomàtic en excedència que, quinze dies abans que el primer executiu anés a un país, feia el mateix viatge que faria Cortina, amb el mateix itinerari i els hotels i restaurants programats, per assegurar que quan el president de Repsol hi anés tot seria correcte.

L’enfrontament amb Brufau, que representava el principal accionista de la companyia (La Caixa, amb un 12,5%), més el suport de la mexicana Pemex, l’abstenció del BBVA presidit ja per Francisco González (un altre cop de l'aznarisme) i la diguem-ne comprensió del ministre d’Indústria espanyol José Montilla, contra un Alfonso Cortina que tenia el suport de la premsa cortesana de l’època, va ser memorable. Presidia ja La Caixa Ricard Fornesa, i s’havien estavellat els intents de fusió per l'opa amb Endesa i Repsol. Premi menor, presidir Repsol.

Des de llavors, Cortina va passar un altre cop a la premsa rosa i als elogis continuats per la seva vocació de cellerer amb vinyes ben elogiades, només faltaria, a Castella.