Montoro amaga a Brussel·les part del pacte de pensions amb el PNB

MadridDesprés d’un discurs especialment curt, de to baix i sense sorpreses del ministre Cristóbal Montoro, va ser el portaveu del Partit Nacionalista Basc, Aitor Esteban, qui va animar el debat a la totalitat dels pressupostos generals de l’Estat d’aquest any anunciant un acord amb el PP per apujar les pensions un 1,6% (la previsió de l’IPC) i d’endarrerir l’entrada en vigor del factor de sostenibilitat (que redueix l’import de les noves pensions) al 2023. Unes mesures que van servir a Rajoy per passar el primer tràmit parlamentari, però que tenen un impacte considerable per a les arques públiques i, per tant, per al dèficit. Precisament Espanya ha de retre comptes periòdicament a Brussel·les per assegurar que no es desviarà dels objectius de dèficit i, en l’últim pla d’estabilitat que va enviar a la Comissió Europea fa dues setmanes no fa cap esment de l’endarreriment del factor de sostenibilitat, que havia d’entrar en vigor el 2019 i que, segons els anteriors informes enviats, era una de les mesures clau per estalviar fins a 3,4 punts percentuals del PIB el 2050.

Què és el factor de sostenibilitat? És un dels canvis introduïts en la reforma de les pensions del 2013 i que afegeix l’esperança de vida al càlcul de les pensions. Estableix un vincle automàtic entre la quantitat que s’haurà de percebre i els anys previstos que viurà aquell pensionista i, per tant, redueix les pensions d’entrada perquè reparteixen la mateixa cotització en un període d’anys més llarg. S’havia de començar a aplicar el 2019 però el PNB va esgarrapar el compromís del govern de Mariano Rajoy d’endarrerir el primer efecte explícit de la retallada de les pensions que la majoria d’institucions auguren inevitable.

Però el pla d’estabilitat presentat el 30 de maig omet aquest acord amb el PNB. Des del 2014, després d’aprovar la reforma, el document que enviava l’executiu espanyol a Brussel·les desenvolupava aquest punt de la reforma, en calculava l’impacte juntament amb la resta de canvis i, a més, recordava que entraria en vigor el 2019. Cal tenir en compte que els plans que s’envien a Brussel·les es fan a quatre anys i, per tant, inclouen previsions i compromisos a llarg termini.

Però en l’últim document presentat només s’esmenta el factor d’estabilitat i s’obvia que ja no entrarà en vigor el 2019. En canvi, sí que s’explicita el compromís d’apujar les pensions un 1,6% el 2018 i un 1,5% el 2019, i quantifica l’impacte en uns 1.500 milions aquest any i en 1.800 el següent.

Per què no hi apareix? Segons un portaveu del ministeri d’Economia, perquè “si hi ha endarreriment s’haurà de decidir en el marc del Pacte de Toledo”. Per tant, el govern no es fa responsable d’una aplicació posterior sinó que la deixa en mans del grup de treball del Congrés que ha d’emetre tot un seguit de recomanacions per reformar el sistema. Per tant, l’únic compromís que assumeix Rajoy -si s’aproven els comptes- és que no es posi en marxa l’any que ve. La resta serà cosa (i responsabilitat) del Pacte de Toledo.

Així ho recull l’esmena als pressupostos del PNB que redacta l’acord amb el PP. Detallen que l’aplicació del factor de sostenibilitat es porti a terme un cop s’hagi arribat a un acord al Pacte de Toledo sobre les mesures per reformar les pensions. “No obstant això, i en tot cas, la seva entrada en vigor es produirà en una data no posterior a l’1 de gener del 2023”, conclou textualment. Redactat d’aquesta manera, en el supòsit que al Pacte de Toledo s’acordés que el factor de sostenibilitat entri en vigor el 2021 (per exemple), podria passar. Però, a més, en el supòsit que s’acordés no aplicar-lo no es tindria en compte, perquè l’esmena preveu que s’apliqui al 2023 “no obstant això, i en tot cas”. Una portaveu del PNB explica que l’objectiu és “endarrerir-ne l’entrada en vigor perquè l’1 de gener del 2019 no es produeixi la pèrdua de poder adquisitiu que comporta aquesta mesura”. Fonts del Pacte de Toledo recorden que no hi ha consens per aplicar el factor de sostenibilitat abans i que, per tant, a la pràctica suposa ajornar-lo fins al 2023.

Els matisos de l’IPC

El que també s’ha matisat després de l’anunci d’Esteban és la pujada amb l’IPC. El portaveu dels nacionalistes bascos va fer referència a la reindexació amb els preus el 2019 i va explicar que l’augment de l’1,6% d’aquest any responia a la previsió de l’IPC. A la pràctica, el ministeri d’Economia ja ha matisat que no té res a veure amb l’IPC, sinó que es tracta de “dues pujades puntuals” i, de fet, la mateixa esmena del PNB així ho preveu, parlant només d’un 1,6%. Cal tenir en compte que és una previsió, però que si l’índex de preus al consum (IPC) acabés tancant l’any per sobre d’aquesta taxa els pensionistes que no rebin l’augment previst per a les pensions més baixes tornarien a perdre poder adquisitiu. La resposta del PNB en aquest cas és que “és la xifra que s’estima per al tancament d’any segons tots els organismes, i si canvia veurem què passa”.