John Moavenzadeh: "La mobilitat no tornarà a ser com era abans del covid”

BarcelonaEl primer cop que va participar en el cicle de xerrades que aquesta setmana el porta a Barcelona, ho va fer a través de la pantalla. Quinze mesos després d’aquell confús abril, John Moavenzadeh es planta a la Casa Seat per parlar de la mobilitat postcovid. O, si més no, de la mobilitat en el món de la variant delta, tal com ell matisa. El director executiu de mobilitat urbana del Massachusetts Institute of Technology (MIT) porta 30 anys al sector: va estrenar el títol d’enginyer a la Ford i va acabar dirigint el grup de mobilitat del World Economic Forum, càrrec que li va permetre entendre els canvis que venien sobre el transport.

Quins eren aquests canvis?

— Durant molt de temps les coses s’havien mogut molt a poc a poc i de sobte va haver-hi una meravellosa acceleració, tot i que amb limitacions. La mobilitat és la convergència entre el món físic (les carreteres, els ponts, els cotxes o el metro) i el món digital, i són dos mons que es mouen a temps diferents. De fet, molts cops ens hem passat d’optimistes: fa quatre anys dèiem que al cap de pocs anys aniríem en cotxes que es conduïssin sols, i encara no estem ni a prop d’això. Però acabarà arribant, és com parlar del comerç electrònic el 1999. 

Quins eren els reptes bàsics de la mobilitat mundial abans del covid?

— El principal era que la demanda de mobilitat estava creixent: a mesura que la gent guanya més diners, consumeix més mobilitat, viatja més lluny. Un dels grans reptes era (i segueix sent) acontentar totes les necessitats de mobilitat. 

I com es fa? Barcelona sembla la jungla amb tant mitjà de transport.

— Precisament, el Sant Greal del transport, el repte més important a resoldre, és la integració. És a dir, trobar la forma de connectar el patinet amb el metro i amb el taxi i que sigui fàcil de planificar i de pagar. 

Tinc la impressió que els governs ho saben, però no canvia res.

— Els governs són part de la solució, però no són la solució: això són eleccions personals d'acord amb com preferim gastar el nostre pressupost en mobilitat. Als Estats Units, el transport es menja el 17% de la renda disponible d’una persona: com gastar-se aquests diners és una decisió personal. Per exemple, els governs ens volien forçar a comprar cotxes elèctrics, però, com que no responien a les nostres necessitats, no ho fèiem. Ara, en canvi, ja el veiem com un vehicle competitiu o creiem que la xarxa d’infraestrucutures és més extensa.

Ho és prou?

— Encara no, però ens movem ràpid cap al context que sigui igual de pràctic anar amb cotxe elèctric que amb cotxe de combustió. I la indústria està més avançada aquí que als EUA, encara que molt menys que a la Xina. 

Tot i això, la indústria de l’automoció està patint molt. Com es capgira una situació així?

— Hi haurà canvis fonamentals en l’ús del cotxe, sobretot a les ciutats. No té gaire sentit que seguim comprant un cotxe que està aturat el 95% del temps i que ens costa un pàrquing. Penso que veurem canvis cap a flotes de vehicles que gestionaran empreses com Seat. 

¿Veu als governs preparats per fer front a la part que els toca?

— Sí. Hi ha tres objectius en mobilitat: la seguretat, la sostenibilitat i la inclusió. Això fa referència al fet que sigui accessible: la mobilitat permet l’accés a la sanitat i a l’educació, però també a la feina. És a dir, si tens molta gent que ha d’invertir molt temps i diners per anar a treballar, es converteix en una injustícia dins del sistema i veig que els responsables de fer polítiques públiques ho tenen cada cop més present.

 I enmig de tot això arriba el covid. Ho ha canviat tant tot?

— Ha canviat sobretot la nostra relació amb la tecnologia, per exemple. Ha fet que molts directius sèniors s’afiliïn al Zoom. I que potser no calgui fer tants viatges de negoci.

Just estem enmig d’un debat sobre si s’hauria d’ampliar l’aeroport de Barcelona. Es diu que ha arribat al seu límit, però si afluixa el trànsit...

— La part turística sí que es recuperarà, i aquesta és una de les ciutats més visitades del món, és important que tingui un aeroport a l’altura. Si realment ha arribat al seu límit, em sembla una bona inversió per a la ciutat. És cert que cal ser cautelós: Espanya té reputació de tenir aeroports buits al mig del no-res, però no crec que aquest sigui el cas. I la gent seguirà movent-se després del covid; és part de la nostra naturalesa. 

Com veu la mobilitat postcovid?

— No tornarem on érem abans: no treballarem cinc dies a l'oficina, ni caldrà tant sí com no anar al metge presencialment. La gent seguirà dedicant una hora al dia a moure’s, però possiblement ho farà per plaer.

I com ha vist Barcelona?

— Estic molt impressionat amb la micromobilitat: molta gent utilitza el Bicing i els patinets, i la infraestructura de la carretera està preparada per separar els cotxes d’altres vehicles. El sistema de metro és excepcional. Ahir el vaig agafar per curiositat, per veure quanta gent l’agafava i potser és perquè vaig fer una ruta molt turística, però hi havia molta gent. Em sembla una ciutat que dedica molta atenció al seu sistema de transport.