No fa tants anys, devia ser el 2014, que Pere Aragonès arribava a la trobada anual del Cercle d’Economia tot sol i visiblement descol·locat. “L’Oriol m’ha demanat que comenci a anar a aquests llocs”, explicava a aquest cronista. Set anys després, arriba a la mateixa trobada com a president de la Generalitat. El cert, però, és que la seva arribada és un pèl confusa. A la trobada també hi assisteix el rei per segona vegada en 36 anys que fa que el Cercle celebra aquestes jornades (la primera vegada va ser el 2008, quan l’emèrit, Joan Carles I, va patir una famosa caiguda quan baixava de l’escenari). Les mesures de seguretat per la presència de Felip VI són tan grans que molts convidats arriben tard, i entre la confusió, les persones que hi ha a la porta es perden l’entrada del president Aragonès.
El president del Cercle, Javier Faus, defensa els indults per als presos polítics, demana una Espanya “més alemanya que francesa”, una millora del finançament, més inversions i un reconeixement nacional de Catalunya. Demana “creixement sostenible, però creixement” perquè “el 2020 hem vist que el decreixement és nociu” i demana impulsar les renovables, l’ampliació de l’aeroport del Prat i els Jocs Olímpics d’Hivern. També menciona tres territoris que considera exemples a imitar. Una ciutat: Austin, a Texas. I dos països: Portugal i Corea (no ho concreta, però s’entén que és la del Sud). I cita l’economista Mariona (sic) Mazzucato, economista de capçalera d’Aragonès.
El president es mostra satisfet perquè Faus hagi citat Mariana (ara sí) Mazzucato, però llança un seguit de missatges que no van destinats a seduir l’auditori: “Vivim en una societat profundament patriarcal” (a la platea hi ha de tot menys paritat) i fa una defensa de la llei catalana dels lloguers, per exemple. Però en l’apartat polític sí que coincideixen: Aragonès mostra la seva mà estesa per negociar amb l’Estat.
Mentre parla Ada Colau (que té pocs votants entre el públic, però ja no causa la inquietud que es percebia el 2015, quan acabava de guanyar les eleccions municipals per sorpresa) arriben tres primeres espases de l’empresariat espanyol: Ana Botín (Santander), José María Álvarez-Pallete (Telefónica) i Pablo Isla (Inditex), un clar exemple de la voluntat de Javier Faus de fer una trobada que tingui influència més enllà de Barcelona. Aquesta voluntat també s’aprecia en la invitació al rei. Botín apareix amb una colorida mascareta que du la paraula Cantabria estampada, i de Pallete crida l’atenció el seu aspecte escarransit de maratonià dedicat.
La trobada entre els tres directius, moderats per Marc Puig (president de Puig), acaba semblant una xerrada entre amics on Botín demostra una capacitat de comunicació superior. La banquera ataca el masclisme (“això que les dones no volen ser directives és una chorrada ”), es mostra empàtica (“abans em sentia culpable si treballava des de casa un divendres, ara ja no: fins i tot soc més productiva”) i a favor dels increments fiscals (“estic encantada que apugin els impostos als bancs i les empreses, però que pagui tothom”). Al final, Botín acaba explicant que, si no fos banquera, li hauria agradat ser golfista. Pallete diu que futbolista. Isla, escriptor. Totes són professions a priori boniques i allunyades de les seves ocupacions actuals. I a Marc Puig, què li hauria agradat? “Jo, astrofísic. M’hauria agradat”.