Els minicontractes es disparen

BarcelonaEls dos últims contractes que ha tingut la Jacquelin Cerrato, de 39 anys, han durat onze i deu dies, respectivament, com a treballadora de la neteja d’una residència a Barcelona. “Eren per cobrir una suplència”, explica. Prèviament, a la mateixa empresa i durant l’últim any ja havia tingut dos contractes més. El primer, de sis mesos també fent feines de neteja, i el segon, de quatre mesos, com a cuidadora de gent gran. “Quan vaig acabar l’últim contracte la responsable de l’empresa em va dir que m’enviava a l’atur perquè em formés com a cuidadora i que un cop tingués la titulació em buscaria un altre lloc”, detalla.

El cas de la Jacquelin és cada vegada més habitual. Aquesta última dècada han augmentat 13 punts percentuals, o sigui un 43%, els minicontractes a Catalunya, que són els que duren com a màxim un mes, segons dades de l’Idescat. Actualment gairebé un de cada dos dels nous contractes s’allarguen com a màxim 30 dies, mentre que fa deu anys -entrant en plena crisi econòmica- eren un de cada tres. Crida especialment l’atenció que una vegada acabada la segona recessió, a finals del 2013, la xifra no només s’hagi mantingut en un 41%, sinó que l’any passat tornés a augmentar fins al 43%, un percentatge que es manté actualment, segons les últimes dades de l’atur corresponents al mes de maig publicades pel ministeri de Treball.

Com s’explica l’augment? “La sortida de la crisi ha comportat un model d’ocupació precari”, assegura la professora d’economia aplicada de la UdL, Maria Àngels Cabasés. Aquest model -afegeix- es basa en la temporalitat, la baixada de salaris, la sobrequalificació del treballador, la parcialitat involuntària i la baixa protecció social. Els joves són els que més pateixen ara mateix aquesta precarització laboral. El 88% dels nous contractes que van firmar els menors de 30 anys l’any passat van ser temporals.

Per capgirar la situació, la professora de la UdL creu que és urgent que es repensi el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) “de dalt a baix” i que la seva gestió sigui compartida amb els ajuntaments, que són els que tenen el contacte més directe amb la ciutadania, perquè això permetria donar una atenció més individualitzada. Cabasés també creu que cal dissenyar les polítiques públiques tenint en compte el gènere, l’ètnia, l’edat, el nivell educatiu i l’experiència laboral de les persones, i crear un organisme d’àmbit local que aplegui els ajuntaments, les entitats juvenils, els centres educatius, els serveis socials i les associacions empresarials, entre d’altres. “Ens hauria de servir per identificar les necessitats de cada sector professional al territori”, explica.

José García Montalvo, catedràtic d’economia de la UPF, fa una altra lectura d’aquest augment dels minicontractes. “És fruit del canvi estructural que experimenta l’economia”, afirma. Els últims anys, matisa, han sorgit molts nous llocs de treball que són de curta durada, com els repartidors d’Amazon. L’altre factor, segons Montalvo, és l’augment de feina que s’ha registrat en el sector turístic des del començament de la recuperació econòmica. “És un àmbit que recorre a aquesta mena de contractes”, deixa clar.

A la Jacquelin se li acaba l’atur al juliol. Té dos fills menors d’edat i fa sis anys es va quedar viuda. Tot i que ha seguit la recomanació de la seva excap i estudia per ser cuidadora, deixa clar que necessita trobar feina. “En la meva situació no em puc permetre el luxe d’esperar que em surti un lloc de treball del que m’estic formant, necessito un contracte fix”, diu. Un objectiu, tenint en compte les dades, que cada vegada és més complicat.