Amb molta mandra acadèmica he revisat la proposta de la ministra Montero. L’administració estatal es guarneix la vestimenta tècnica sobre la base de la coalició d’estudiosos valencians i de les Castelles més centrals per distreure les llacunes que té l’actual model de finançament autonòmic. Continua l’Estat capficat a sofisticar la seva estimació de les necessitats de les comunitats, remuntant-se a l’etapa del ministre Borrell, obviant que aquest és un carreró sense sortida. Aquest esforç de disfressa inclou la imprecisió dels conceptes o la dificultat de trobar variables que capturin aspectes que tenen moltes dimensions. I tot això amb uns resultats que, fins i tot amb les xifres desitjades per l’Estat, provenen de variables susceptibles d’una evolució futura erràtica. Totes aquestes estimacions, per econometria i estadística que s’hi incorpori, i seguint la descentralització australiana com a model, ens allunyen encara més del federalisme fiscal efectiu, capaç de pactar la solidaritat i de fer que cada comunitat s’espavili a partir de les seves capacitats.
