Mitxel Lakuntza i Paulo Carril: "La UGT i CCOO són sindicats espanyols i espanyolistes"

BarcelonaTenen diversos punts en comú, però sobretot un de molt important i excepcional a la resta de l'Estat: tant el sindicat euskaldun ELA (Solidaritat dels Treballadors Bascos, en català) com la CIG (Confederació Intersindical Gallega) són els majoritaris als seus territoris d'origen. En el cas del primer, compta amb 104.000 afiliats i una representativitat de més del 40% a Euskadi. El seu homòleg gallec suma 86.000 afiliats i el 31% de la representació, per davant de la UGT i CCOO. Totes dues organitzacions van ser fa dues setmanes a Barcelona per presentar una declaració conjunta amb la Intersindical, amb qui comparteixen la defensa d'un sindicalisme sobiranista.

Com expliquen el fet d'haver-se convertit en els sindicats més representatius a Euskal Herria i Galícia?

— Mitxel Lakuntza:  ELA és un sindicat que neix l'any 1911 i que després es refunda el 1976. Diria que les claus de l'èxit es troben sobretot en la necessitat que sigui autònom financerament i que són les quotes dels afiliats les que determinen l'estratègia. Un model de confrontació, en oposició a un sindicalisme més institucional, del mal anomenat diàleg social. ELA és un sindicat d'Euskal Herria; i el component nacional i la defensa del dret a l'autodeterminació també formen part de les seves senyes d'identitat.

— Paulo Carril: La CIG va néixer el 1972 durant les lluites obreres a Ferrol i Vigo. És un model sindical que comprèn l'enorme potencial de la vaga i de la mobilització, que és el que permet la consecució de drets i la conquesta de polítiques alternatives. És una organització posada al servei del conflicte. L'ingredient clau és apostar decididament pel fet que la reivindicació del moviment sindical gallec és indissoluble de la reivindicació nacional.

En quins aspectes discrepeu més amb CCOO i la UGT?

— M.L.: En el model sindical, però també en el centralisme i el seu intent de monopoli en qüestions com la negociació col·lectiva. Aquestes anomenades taules del diàleg social concedeixen de facto a la patronal el veto i la capacitat per decidir de què no es parla. Qualsevol que conegui el sindicalisme sap que les fites històriques de la classe treballadora tenen a veure amb la seva capacitat de pressió, amb la mobilització i amb la vaga. Si un sindicat no té capacitat per fer pressió, no té capacitat per transformar les coses. Aquests dos sindicats haurien de fer una reflexió honesta per concloure que aquest temps ja s'ha acabat. Cal fer moltes cabrioles per continuar donant prioritat a aquestes interlocucions amb la patronal. Una de les conseqüències és sobretot que es renuncia a la confrontació.

— P.C.: La UGT i CCOO són sindicats espanyols i espanyolistes. Ells acrediten que el marc de l'estat nació és Espanya i es consideren els únics interlocutors per establir la negociació col·lectiva i la interlocució amb la patronal. Són un element fonamental per mantenir l'statu quo actual d'un estat que nega els drets nacionals. Representen un sindicalisme la raó de ser del qual és el diàleg social en una forma pervertida. Les diferències són evidents en allò que nosaltres representem ideològicament i com a model sindical. A més, estem parlant d'un model de sindicalisme exageradament burocratitzat, de cúpules sindicals que el que fan és substituir el protagonisme dels treballadors.

A Catalunya no hi ha un sindicat sobiranista com el més representatiu.

— M.L.: Parlant més del futur i de coses que puguin ser aprofitables de les nostres experiències per a la realitat catalana, jo apuntaria sobretot al model sindical que estem defensant avui. Euskal Herria és el territori de l'Estat on es fan més de la meitat de les vagues de tot l'Estat. Una de les coses que tenim en comú la CIG i ELA és que tenim un instrument essencial per actuar: la caixa de resistència. Aquest és un tema central que defineix el nostre model. El 25% de la quota dels afiliats es destina a una caixa de resistència que cobreix una part molt important de les vagues que es fan. Habitualment se sol parlar d'Euskal Herria com el lloc on els treballadors tenen els millors salaris, i això no es pot explicar sense una cultura de la vaga que està molt arrelada al país.

— P.C.: Nosaltres tenim clar que amb un sindicat sobiranista fort no està garantida la independència. Però sense, és impossible. El que nosaltres volem tirar endavant és el que combina aquesta doble lluita. A Galícia volem treballar i no emigrar. Volem feines justes i salaris dignes. I sense el sindicalisme sobiranista això és impossible de construir.

Quin paper tenen els seus sindicats en la defensa dels drets lingüístics?

— M.L.: Una de les nostres línies de treball és precisament aquesta, la defensa de l'euskera, i sovint ens trobem amb tres grans oposicions, sobretot la dels governs. Hem fet un plantejament per euskaldunitzar l'administració basca en els 15 pròxims anys, i el govern no ha atès aquesta demanda. El procés és molt lent, i hi ha una manca de determinació molt evident en alguns àmbits. D'altra banda, al món del treball hi ha la patronal basca, que ni tan sols vol parlar d'aquest tema. I després tenim l'oposició activa dels sindicats UGT i CCOO, que estan darrere de moltes impugnacions i demandes de sentències en què ells entenen que es vulneren els drets lingüístics dels castellanoparlants, quan la realitat porta a evidenciar el contrari. Avui treballar en euskera, fins i tot en l'administració, encara és un repte.

— P: A Galícia estem en un procés d'extermini i de genocidi del gallec per part del govern iniciat per Feijóo. Hi ha una preocupació social enorme. Nosaltres des de fa molts anys apostem per la mobilització com l'element per reivindicar que el gallec no sigui perseguit des de les institucions públiques. L'ús del gallec en el seu moment va ser un element de confrontació amb la UGT i CCOO, però vam guanyar la batalla perquè fos la llengua d'ús a les mobilitzacions i les reivindicacions. Si algú pensa que el reconeixement dels idiomes cooficials al Congrés és un sostre mentre en l'educació i en altres àmbits de la vida social totes les llengües no són promogudes i defensades de la mateixa manera que el castellà, estem davant d'un problema seriós.