Quan un suïcidi és realment un accident laboral: "T'obliguen a judicialitzar-ho"

BarcelonaJuan Manuel Bedia tenia 53 anys quan es va suïcidar l'abril del 2021, però no va ser fins dos anys després quan la seva viuda, Nuria Terán, va poder demostrar que la seva mort va ser realment un accident laboral. Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Cantàbria va deixar clar que hi havia una "clara connexió" entre aquest desenllaç i la situació d'estrès laboral que patia l'home. Bedia treballava com a responsable d'un supermercat de la cadena alemanya Aldi a Santander, però va ser traslladat de botiga a Laredo –a uns 45 quilòmetres– arran d'una denúncia anònima per assetjament laboral a una tercera persona. També va rebre una suspensió de sou i feina de quatre dies. Molt poc abans de reincorporar-se al nou lloc de feina, Bedia es va llevar la vida.

La mort del seu marit va portar Terán a una batalla judicial per aconseguir el reconeixement com a accident laboral, un camí costós econòmicament i emocionalment que també li ha servit per divulgar un procés "absolutament desconegut" i trencar estigmes sobre el suïcidi. Amb la sentència a la mà, tant ella com la seva filla van obtenir el dret a unes pensions de viduïtat i orfandat una mica més elevades i una indemnització pagada per la mútua d'uns 9.000 euros entre totes dues. "Mai et diran directament que ha estat un accident laboral i, per tant, t'obliguen a judicialitzar-ho tot", lamenta. El següent episodi del seu periple als tribunals continuarà aviat amb una segona demanda contra Aldi per responsabilitat empresarial, amb la qual busca demostrar que la companyia no va complir amb la llei de prevenció de riscos laborals.

Què passa quan la mort d'una persona –o l'aparició d'una patologia com ara un quadre greu d'ansietat o una depressió– és provocada per la feina? Com es pot demostrar? "És un procediment complex per com està redactada la llei que regula els accidents de treball", explica Oriol Arechinolaza, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda especialitzat en aquest àmbit. El lletrat es refereix a l'article 156 de la llei de la seguretat social, que estableix que cal provar que el treball va ser la "causa exclusiva" d'aquesta malaltia o defunció per considerar-ho un accident laboral. "Aquí està la dificultat; molts cops no hi ha un sol motiu o se'n barregen de diversos, encara que algun d'ells primi per sobre de la resta", remarca.

Va ser un advocat qui va parlar per primer cop a Terán del concepte de contingència professional. "No sabia ni què era, però vaig acabar llegint molta literatura jurídica", diu. Per explicar-ho de manera planera, el terme fa referència als successos o malalties que pateix un treballador i que tenen un origen laboral. Són les mútues les que determinen de manera inicial quin caràcter tenen aquestes contingències, és a dir, si són professionals o comunes. Per aconseguir un canvi en la qualificació, el més habitual és acabar en un jutjat. "Aquí les mútues s'agafen a dir que no hi ha una causa exclusiva i que no es pot imputar només a la feina", apunta Arechinolaza, tornant als casos vinculats a suïcidis i problemes de salut mental. Un cop aconseguit el canvi de contingència, el demandant pot exigir la responsabilitat empresarial i denunciar que la companyia no ha pres les mesures preventives suficients.

Buit en les estadístiques

La història de Terán no és l'única, però n'hi ha poques i no apareixen a les estadístiques. "En l'actualitat no es coneix el nombre de morts per suïcidi relacionades amb el treball. No hi ha gaire sentències, jo diria que amb prou feines una vintena, i no se n'ha fet un còmput oficial", remarca Noelia García-Guirao, pèrit judicial en prevenció de riscos laborals i una de les autores participants en una revista monogràfica sobre el suïcidi i la feina. L'any 2021, quan Bedia es va llevar la vida, el total de suïcidis a Espanya va ser de 4.097 persones, segons dades recollides per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

"Des que neix la llei de prevenció de riscos laborals el 1995, la psicosociologia aplicada ha estat la gran oblidada i ho segueix sent actualment", reivindica l'experta. Aquesta experta apunta que això serviria per anticipar-se perquè mai arribin a aparèixer els riscos: "Cal estar preparats i tenir un pla, la prevenció no es pot improvisar. L'empresari (i l'administració) ha d'avaluar els riscos psicosocials i planificar què fer per eliminar-los i/o minimitzar-los". García-Guirao admet que a la majoria de companyies falta "cultura preventiva". "Queda molt per fer. Molt. La salut mental del treballador ha de ser, per a l'empresa, tan important com la física. Això no obstant, soc optimista i penso que estem en el bon camí", conclou.

Per als sindicats, la prevenció de riscos laborals encara no s'ha adaptat a les noves realitats del món del treball, tampoc en el camp de la salut mental. "Les dades dels informes de la Generalitat venen a dir que només un 1,1% de les empreses haurien fet l'avaluació de riscos i aplicació de mesures", denuncia Mònica Pérez, responsable de salut laboral de CCOO a Catalunya. En aquest sentit, destaca el paper de les unitats de salut laboral i recomana als treballadors que es trobin en situacions semblants que demanin als seus metges de capçalera la derivació a aquest servei per certificar des de bon principi que la seva ansietat o estrès té la feina com a font principal.