De l'hosteleria a liderar la CGT de Catalunya: Així és Montse Sánchez, la dona que encapçala el sindicat més combatiu

BarcelonaNo són el sindicat amb més delegats ni afiliats a Catalunya –títol ocupat de manera indiscutible per CCOO–, però sí el que va convocar més vagues durant l'any passat, marcat pels conflictes laborals i la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors. Montse Sánchez (l’Hospitalet de Llobregat, 1981) és la secretària general de la Confederació General del Treball (CGT) a Catalunya des del gener passat i una dels 15.000 empleats de Seat, però la seva arribada als sindicats comença pel feminisme. Després de molts anys a l'hostaleria, va entrar a la indústria a través de les ETT, on va fer pinya amb altres companyes amenaçades per estar en "edat de risc": "És com en diuen alguns empresaris d'aquella edat en què pots ser mare".

Lideren la convocatòria de vagues a Catalunya i creixen en afiliació (més de 21.000). Quin balanç en fa?

— En fem un balanç superpositiu perquè el creixement de l'afiliació va en augment. Cada cop més la gent està sent conscient que ha de ser protagonista de la lluita en els centres de treball. I que per a això escullin la CGT és molt significatiu, perquè estan apostant per un sindicat realment combatiu. No som una organització que estiguem preocupats per tenir privilegis o per mantenir-los. Crec que la gent jove no tenia una herència sindical, hi ha hagut una generació que ha estat molt despenjada i quan s'interessava qui té més màrqueting són aquells sindicats que en diem majoritaris. En el moment en què descobreixen la CGT veuen que és el seu lloc.

Als Estats Units, un país amb molta menys tradició sindicalista, ara s'estan despertant en més conflictes laborals, mentre que a Espanya aquestes organitzacions potser ja no tenen el prestigi social de fa unes dècades.

— No crec que s'entengui com una cosa antiga, sinó que els sindicats mal anomenats majoritaris aposten per una pau social que comença per retallar drets a la classe treballadora. Està clar que la gent se sent defraudada amb les organitzacions sindicals. Però passa allò de posar-nos tots al mateix sac. La gent s'està adonant que la CGT no està en el mateix sac. Quan veus que les relacions més properes dels sindicats són amb les empreses i no amb les plantilles, allà hi ha un problema.

Com és la seva relació amb els altres sindicats?

— Els sindicats majoritaris tenien tendència literalment a fer veure que la CGT no existia, ni mencionar-nos, i ara és cert que els està sent cada vegada més difícil obviar-nos. Hi ha centres de treball concrets on, encara que sigui amb dificultats, es comparteix la lluita, però en termes generals està clar que CCOO i UGT no tenen la mateixa trajectòria que la CGT. No aposten per fer un sindicalisme actiu contra les repressions que patim per part de les empreses, principalment perquè són repressions que ells no pateixen. Contra aquests atacs de retallades de drets no estan fent realment una ofensiva. Per tant, trobar-nos en el camí és molt difícil.

Com hauria de ser un sindicat, doncs?

— El primer que ens trobem en els centres de treball és que la gent no participa dels debats del comitè d'empresa. El sindicat ha de ser l'altaveu de la plantilla, no pot ser que vagi com a representant per acabar firmant amb les empreses el que li doni la gana. D'això en som una mica responsables totes. A moltes empreses es tradueix en el fet que quan algú ha de fer una gestió es diu: "Que t'ho faci el sindicat". Està bé que hi hagi aquest complement, però un sindicat no és una agència de serveis, per portar-te un paper d'un lloc a l'altre. És prendre consciència, un mode de vida. Si et trobes un sindicalista que està veient una situació fotuda i mira cap a l'altra banda, no és la persona adequada.

S'ha quedat curta la lluita per recuperar la pèrdua de poder adquisitiu?

— Evidentment, això és una cosa de llarg recorregut i estem començant. La CGT no només aposta per no perdre poder adquisitiu, sinó que apostem realment per condicions de treball dignes. Això passa precisament per un dels pilars que tenim, la reducció de la jornada anual. Entenem que no només hem de tenir salaris dignes per poder viure, perquè lamentablement el que passa ara és que més del 50% del sou està destinat només a l'habitatge i amb l'altre 50% has de debatre't entre gaudir de la vida o menjar. Apostem perquè quan estàs en una feina no estiguis vivint per treballar, i per la setmana de 30 hores. La clau de com acabar traduint aquesta reducció de la jornada anual és fer una introspecció profunda en cada sector a base de proves pilot.

Com veu el futur de Seat ara mateix?

— Des de fa molt temps s'està venent el discurs que sobra plantilla. Nosaltres entenem que no en sobra perquè els ritmes de treball de la cadena estan provocant moltes lesions. De fet, hi ha un absentisme alt a Seat, i això no és casualitat. Per això seguim apostant pel repartiment del treball i per desdoblar aquelles càrregues que són més penoses, que lamentablement són pràcticament totes. Per molt que vulguin dir que l'electrificació requereix menys llocs de treball, nosaltres no fem aquesta lectura. Quan et diuen que ara aquesta funció que requeria cinc persones en suposarà només dues, ¿on està participant la representació social en aquesta anàlisi profunda per veure si realment està sobrant plantilla?

UGT manté la majoria absoluta a Seat. Com s'ho explica?

— La veritat és que no tinc explicació. Per una banda, és el màrqueting, on evidentment ells tenen una projecció als mitjans de comunicació molt més àmplia que la CGT. Però també crec que el discurs de la pau social encara segueix calant molt en la gent, a qui haver de viure el conflicte i mantenir-lo la incomoda. Jo entenc que estan mirant cap a una altra banda, perquè realment està havent-hi una pèrdua de drets i un augment del treball físic. Però és cert que hi ha descontentament, perquè com a CGT no només hem quedat com a segona força a Martorell sinó que portem un temps amb un augment d'afiliació bastant gran.

Quin balanç fa de la reforma laboral de Yolanda Díaz?

— Perpetua el que hi havia anteriorment. Entenem que és una reforma que segueix sense abordar de ple l'eliminació de les externalitzacions, a més en feines que s'estan oferint des d'ens públics. Són companyes de sectors molt feminitzats contractades a través d'una empresa privada que les explota. L'acomiadament lliure continua com sempre i per més que intento fer una lectura positiva, veig un continuisme total.

Què la preocupa del futur del treball?

— Cada vegada anem més encaminades, encara que sembli utòpic, a l'emancipació de les treballadores. Estem començant a pensar en què passa amb aquestes fàbriques que amenacen amb el tancament. Com a treballadores no podem reapropiar-nos de l'empresa i triar l'autogestió? Estem fent un tastet d'aquestes situacions. Però sobretot ens estem posant de ple en la transició ecosocial, com es reconverteixen tots aquests llocs de treball sense afectar el medi ambient o perquè hi repercuteixi el mínim possible.