Per què no hauries d'enamorar-te de la teva feina

BarcelonaAbans d'aconseguir la suposada feina dels seus somnis, Sarah Jaffe va treballar netejant escombraries en un recinte de concerts, servint cons de xocolata i vainilla en una gelateria o atenent taules en un restaurant. Però quan per fi va començar a fer de periodista freelance per a diversos mitjans, es va adonar que no guanyava més diners o fins i tot en cobrava menys que en feines que no li importaven tant. "Hi ha molta frustració i decepció en aquesta idea que treballar del que t'agrada ha de ser meravellós i t'ha de fer molt feliç, quan no és necessàriament així. La veritat que hi ha al darrere de tot plegat és que la feina és feina", confessa a l'ARA per videotrucada l'autora de Trabajar, un amor no correspondido, editat en castellà per Capitán Swing i en català per Ara Llibres amb el títol La feina no t'estimarà. A la feina dels teus somnis, diu, també t'hi pots trobar un cap que et crida quan l'espifies.

Aquesta és una de les tesis del llibre de Jaffe, una crida a trencar el mite de l'amor cec pel treball en què analitza com el capitalisme ha convertit aquella cita suada d'"escull una feina que t'agradi i no treballaràs ni un dia a la teva vida" en la recepta perfecta per a l'explotació laboral. La periodista arrenca aquesta dissecció anant a l'arrel dels moviments pels drets dels treballadors i preguntant-se com el neoliberalisme ha aconseguit inocular els seus mantres. "Hi ha una acceptació estranya del fet que hem de treballar tant. La setmana de 40 hores setmanals sembla que estigui escrita en pedra, com si aquest fos el punt en què la lluita es va aturar i va girar cap a altres problemes", afirma.

La primera edició del llibre va anar a la impremta quan tot just ens endinsàvem en la pandèmia, però a Jaffe no se li escapa tot el que la covid-19 va deixar al descobert sobre el que anomena "la natura coercitiva del treball". L'autora cita una frase del sotsgovernador de Texas, Dan Patrick: "Els nostres avis estarien contents de morir per tal que l'economia tornés a funcionar".

No va ser ell, sinó majoritàriament treballadors migrants sense assegurança mèdica els que es van contagiar (i en alguns casos van morir) anant a treballar als escorxadors dels Estats Units per garantir el subministrament de carn a la resta de la població. "Hi havia qui esperava que anessin a la feina a morir", diu la comunicadora. En aquest moment, afegeix, moltes persones van tenir una "revelació": que als seus cap no els importava si perdien la vida per anar a la feina. Més enllà de la pandèmia, Jaffe lamenta com aquestes situacions en què l'activitat econòmica passa per davant de la salut dels treballadors es repeteixen en els desastres naturals accelerats pel canvi climàtic com la DANA al País Valencià o l'huracà Helene al sud-est dels EUA: "La gent continua anant a treballar".

A Trabajar, un amor no correspondido, la periodista explica les històries de persones com l'Adela Seally, una mainadera que es va unir a l'Aliança Nacional de Treballadores Domèstiques i narra que complicat és sindicalitzar-se quan ets (normalment) l'única empleada de la casa on treballes. També de la Katherine Wilson, una professora associada d'universitat que esperava trobar l'estabilitat laboral en l'acadèmia, però treballa a temps parcial en tres centres diferents i es passa el dia agafant trens d'una punta a l'altra de Nova York. "Em deia que l'únic lloc on va trobar dignitat en aquesta feina era dins el sindicat, organitzant-se amb altres docents per millorar les seves condicions junts", explica Jaffe.

Trobar un sentit en la comunitat

L'escriptora argumenta que són aquests espais de trobada entre treballadors el que sovint ha acabat donant sentit a les seves feines, tot i les condicions laborals precàries. Per al seu últim llibre, From the ashes: grief and revolution in a world on fire (De les cendres: dol i revolució en un món en flames), Jaffe també ha entrevistat empleats de la indústria com ara miners britànics que li deien com bona part de l'orgull que sentien per la seva professió venia d'aquest sentiment de comunitat. "La feina en si era horrible, et destrossava el cos i t'ennegria els pulmons, però explicaven com eren molt conscients que allò era un servei públic i que podies construir-hi una comunitat al voltant", raona.

Per això, tot i insistir a no romantitzar feines tan dures com la mineria, remarca la necessitat de reproduir aquestes fórmules en altres sectors com els vinculats a la creativitat, en què l'individualisme i la competència –sigui per premis, beques o un espai privilegiat a les parets d'una galeria– han deixat en un segon pla les lluites col·lectives. "En el capítol sobre l'art parlo amb les persones que van crear el sindicat d'artistes Praxis a Irlanda. És molt interessant veure que existeixen llocs on podem pensar a relacionar-nos d'una manera diferent [amb el treball]", afegeix Jaffe.

Malgrat haver escrit i investigat tants anys sobre el tema, reconeix que ni ella mateixa ha aconseguit deslliurar-se del tot de la trampa de l'amor al treball. "Ens fem molt mal a nosaltres mateixos en nom d'estimar la feina. I ho dic jo, que em va força bé", diu des de Londres, on continua immersa en una gira per presentar els seus llibres a Europa que, admet, també li està costant la salut mental.