Javier Pacheco: "Ja estem parlant amb Unai Sordo fer alguna cosa junts a Madrid"

BarcelonaJavier Pacheco va anunciar a l'octubre que no encadenaria un tercer mandat com a secretari general de CCOO de Catalunya. Després de vuit anys "molt difícils" en el càrrec, fa balanç d'una etapa marcada pel Procés, la pandèmia i negociacions intenses com la reindustrialització de Nissan a la Zona Franca de Barcelona. Tot i que descarta fer el salt a la política en el curt termini, el seu futur immediat sembla apuntar cap a Madrid.

Tenia clar des del principi que es limitaria a dos mandats?

— Les decisions es prenen quan estàs més a prop d'haver de prendre-les, però tenia molt clar que només volia fer dos mandats. D'entrada, perquè quan entro a la secretaria general canviem els estatuts per endurir encara més la limitació de mandats. Tenia tota la coherència.

A la UGT Pepe Álvarez ha estat reelegit per dirigir el sindicat quatre anys més i en té 68, és a dir, supera l'edat de jubilació.

— Ell és una persona que ha mostrat tota la vida que té molta energia. I sobretot té la capacitat de lideratge en la seva organització. Ha estat molts anys aquí a Catalunya i tenen un tarannà molt diferent del nostre. Un lideratge de més de 25 anys seguits a CCOO no s'entén.

Per ara Belén López és l'única aspirant a rellevar-lo. A Catalunya, la CGT, la CNT i la USOC ja han tingut una dona com a secretaria general. Per què ha costat més fer aquest pas en els sindicats majoritaris?

— Estem parlant de dimensions radicalment diferents. Establir el lideratge d'organitzacions minoritàries o majoritàries té característiques molt diferents. No som els que tenim més problemes de paritat en el món del treball ni en general. Tots els nostres òrgans de direcció com a mínim són paritaris, si no són majoritàriament formats per dones. I ara tenim la sort de comptar amb la proposta d'una companya que té un consens ampli i molts números per ser la pròxima secretària general.

Quin balanç fa d'aquests vuit anys?

— Han estat dos mandats molt difícils, i amb una exigència molt per sobre del normal. En aquest sentit, estic molt satisfet de la feina feta. En la crisi que va significar la situació política a Catalunya el 2017 i els anys següents, hi havia un risc important de fractura social –que en molts àmbits de la societat va tenir efectes– i, en canvi, en el món del treball vam aconseguir mantenir la cohesió. Jo sempre deia que, davant de l'empresa, els treballadors, independentistes i no independentistes, havien de posar-se d'acord en un conveni col·lectiu, i això és una manera d'entendre que les diferències també poden tenir un punt comú.

Ha quedat satisfet amb el resultat de la reindustrialització de Nissan?

— Encara està per acabar de construir-se, però deunidó, no? Era un repte molt difícil, si no teníem un altre fabricant. Hem fet una bona feina perquè, al final, un projecte que estava destinat a ser un productor per a altres empreses pogués ser l'aliat d'una primera empresa xinesa que vol aterrar al sud d'Europa.

Quants treballadors s'han recol·locat, ja?

— Entre Silence i Ebro, gairebé 800, pràcticament el 80% de tota la plantilla que havien de recol·locar en aquell moment. Però si les perspectives de producció d'Ebro i Chery s'acaben confirmant, a partir del 2026 en caldran més dels que venien de Nissan. Per tant, podran generar ocupació neta i això és molt important.

Creu que fins ara el sindicat s’ha mantingut massa al marge en temes com l’habitatge?

— Fa anys que mostrem que l'habitatge és un gran motiu de preocupació per a la classe treballadora d'aquest país, sobretot en relació amb els salaris. El que passa és que no podem esperar que els sindicats acabin tenint el protagonisme de tots els processos de mobilització. La societat civil s'ha d'estructurar. He parlat directament amb el Sindicat de Llogateres, i fins i tot els hem ofert col·laboració –evidentment horitzontal, res de dir a ningú què ha de fer.

Estaria a favor d'una vaga de lloguers?

— Hem de veure què significa una vaga de lloguers i si es pot sostenir. Perquè no tot té un gran fons d'inversió a darrere; moltes vegades és l'herència que algú ha rebut del seu pare o un pis d'obrers. Les mobilitzacions que s'estan plantejant han sacsejat el cirerer, i s'estan promovent polítiques per controlar els preus de l'habitatge. L'altra cosa és si són suficients. Nosaltres pensem que no. A la dreta i a l'esquerra encara els falta prou valentia per acabar de topar els preus. Això no és un dret de mercat, és un dret fonamental. Es pot estar sense feina, però no es pot estar sense sostre.

Els seus tres antecessors –López Bulla, Coscubiela i Gallego– van fer el salt a la política. Vostè ho descarta al 100%?

— En el curt termini, sí. En els pròxims anys no tinc al cap acabar en política. No m'agraden les sentències i, per tant, mai se sap què passarà a la vida. Però és que la meva vocació és sindical. Em sento molt útil en aquest món i m'ho passo bé. No sé si tinc la mateixa vocació per la política. Aquí cada dia es fa alguna cosa que té un impacte en la societat. I a la política, de vegades sí i de vegades no.

I fer el salt amb el sindicat a Madrid?

— L'Unai [Sordo, secretari general de CCOO] ja ha mostrat la seva voluntat de presentar la candidatura i estem parlant que potser podem fer alguna cosa junts a Madrid. No tindria cap problema en col·laborar amb ell. Si considera la possibilitat que jo pugui contribuir a la Comissió Executiva Confederal, jo estaré a la seva disposició. I si no, no tinc cap problema en tornar a treballar en una altra cosa.

Es veu tornant a la fàbrica?

— Sí, no hi tindria cap problema. Són les meves arrels i la meva condició és aquesta. En el sindicat no s'hi està per fer carrera, sinó per ser útil. Això és temporal.

Ha vist passar quatre presidents pel despatx de la Palau de la Generalitat. Amb qui s'ha entès millor i amb qui ha tingut una relació més complicada?

— Amb qui millor m'he entès fins ara ha estat amb el Pere [Aragonès], perquè amb l'Illa encara no hi ha hagut temps, però tinc una relació llarga amb ell d'abans de ser president. Amb el Carles [Puigdemont] hi vaig estar poc temps, però no ens enteníem gaire, i amb el Quim [Torra] penso que parlàvem un idioma diferent.

I entre els líders de la patronal catalana?

— He tingut una relació bastant propera amb tots ells. Recordo amb molt de carinyo Josep González [expresident de Pimec]. Em semblava una persona molt afable. Gay de Montellà [expresident de Foment del Treball] era més fred, una persona més distant. I amb el [Josep] Sánchez Llibre i [Antoni] Cañete he tingut una relació molt intensa vinculada a un conflicte: el bloqueig de l'Acord Interprofessional de Catalunya. Estic molt decebut amb ells, perquè no han sabut superar les seves diferències en la disputa per la representativitat i han malbaratat una de les principals eines que tenia Catalunya per desenvolupar les seves propostes d'autogovern.