Isabel Vila, la desconeguda primera sindicalista catalana

BarcelonaEl 30 d'agost de 1872, a l'esplanada del que ara seria el passeig marítim de Sant Feliu de Guíxols, uns 1.500 obrers assistien a un míting multitudinari. Un discurs proselitista els encoratjava a superar els temors que els impedien lluitar per millorar la seva situació laboral i a rebutjar les proclames dels capellans que condemnaven a l'infern els que s'afiliaven a un sindicat. Qui cridava a la revolució obrera des de l'estrada, en un moment en què el monopoli de la paraula era eminentment masculí, no era un home. Era Isabel Vila.

Aquest és el nom poc conegut de la que ha estat documentada com la primera dona sindicalista catalana per estudiosos com l'historiador i polític Francesc Ferrer i Gironès. Ara la seva vida compta amb un nou homenatge en forma de llibre –Isabel Vila, la primera sindicalista catalana– escrit per Toni Strubell, exdiputat al Parlament i membre de la junta de la Comissió de la Dignitat, i per Núria Bassa, amb il·lustracions de Pilarín Bayés i editat per Llibres del Segle.

Nascuda a Calonge el 1843, Isabel Vila venia d'una família de tapers de l'Empordà, una regió amb molta activitat surera gràcies a les grans extensions d'alzines. Els treballadors d'aquesta primera matèria gaudien d'un cert benestar, amb uns sous una mica millors que els d'altres sectors, però encara patien les jornades laborals de més de deu hores i el treball infantil. En aquest context, Vila es va quedar òrfena de pare amb 14 anys i treballava per ajudar la mare, l'àvia i les seves quatre germanes. En les estones lliures, aprenia a llegir i escriure per ser mestra algun dia. “Aleshores ella vivia a Llagostera, una població molt republicana i lluitadora, i on el 1869 va participar en un manifest signat per 800 dones contra les lleves militars, que deixaven les famílies sense joves perquè molts morien a la guerra o per malalties tropicals com la febre groga”, explica a l'ARA Strubell.

L'autor explica que Vila va ocupar la secretaria de l'AIT (Associació Internacional de Treballadors) de Llagostera i que és precisament aquest lloc de responsabilitat el que la qualifica de la primera dona sindicalista de la qual es té constància a Catalunya. “La documentació sobre el moviment obrer del segle XIX és molt deficient, però quan es crea a Barcelona el diari principal de la Internacional, que es diu Federación, trobem que la mateixa Vila hi fa de corresponsal i escriu sobre els progressos en matèria laboral al Baix Empordà”, diu Strubell.

En el seu activisme, Vila va dedicar molts esforços a protestar per l'incompliment de l'anomenada Llei Benot, que regulava el treball infantil perquè els menors de 10 anys no treballessin ni els infants de 13 anys treballessin més de cinc hores al dia. Aquesta lluita li va fer guanyar el sobrenom d'Isabel Cinc Hores. "Va topar amb l'oposició, com ens poden imaginar, de la patronal; però també dels mateixos pares, que necessitaven els quatre rals que podien guanyar els seus fills", remarca un dels autors del llibre.

Exili i educació femenina

A Vila també se li va reconèixer el seu paper en la vaga més llarga mai celebrada a les comarques gironines: un any i mig d'aturada dels obrers de la construcció, que va tenir molt èxit a Sant Feliu de Guíxols i que justament va rebre el suport econòmic dels treballadors del suro. "Quan cau la Primera República, ella se'n va a l'exili a Carcassona, on va viure amb una família de maçons catalans i es va acabar de formar en matemàtiques, francès o llatí", relata Strubell. Al seu retorn, una llei borbònica que impedia als perseguits viure a menys de 90 quilòmetres de les poblacions on havien estat militants la va obligar a canviar Llagostera per Barcelona.

Va ser a la capital catalana on va començar a exercir de mestra i va crear la seva pròpia escola al carrer Consell de Cent, encara que més endavant va acceptar l'encàrrec de dirigir l'escola laica de nenes de Sabadell sota el patrocini de l'Instituto de Nueva Enseñanza. "Aleshores pràcticament no hi havia dones en l'educació, que en aquell temps era molt limitada per a les noies, a les quals només ensenyaven a cosir i quatre coses més", rebla l'autor. Els últims anys de la vida de Vila, que va morir el 1896 d'un vessament cerebral, els va dedicar a fer que les assignatures fins aleshores reservades als nois també arribessin a les aules on només estudiaven nenes.

En els últims anys, Strubell, Bassa i altres acadèmics i artistes han iniciat diverses accions per recordar la memòria de Vila, que s'han materialitzat a través de llibres, caminades commemoratives i fins i tot una obra de teatre musical.