Quant guanya vostè? El tabú dels ingressos

BarcelonaQuan es fan enquestes, hi ha algunes preguntes que resulten especialment complicades de fer, perquè els ciutadans consideren que pertanyen a la seva esfera més privada i sovint es mostren reticents a respondre-les davant d’una persona desconeguda. Entre elles, la qüestió dels ingressos hi ocupa un lloc molt destacat.

Generalment, a Catalunya, quan en una enquesta demanem els ingressos de la llar, almenys una de cada cinc persones refusa respondre. De fet, aquesta és la raó per la qual el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) va decidir fa un temps incorporar una sèrie de preguntes sobre benestar material a la llar (si es poden permetre vacances o cotxe propi, si tenen altres habitatges a banda de l’habitual, etc.) que permeten identificar la posició socioeconòmica de les llars sense haver de recórrer a la informació dels ingressos que és molt problemàtica. Perquè hi ha molta gent que no respon, i també perquè entre els que responen hi ha alguns enquestats que confonen els ingressos nets i bruts, els individuals amb els de la llar, els salaris amb els ingressos totals, etc.

En tot cas, la qüestió de la no-resposta té un interès que va més enllà de la feina dels que fem enquestes, perquè ens dona molta informació sobre la societat en la qual vivim. Al capdavall, una enquesta no deixa de ser un acte social, que ocorre en un context determinat, en què una institució demana certa informació a una mostra de ciutadans i ciutadanes. Per tant, aquests patrons de no-resposta no fan més que reflectir la realitat social i cultural en què vivim. El fet de respondre o no a una pregunta sobre els ingressos expressa les creences que tenen les persones sobre com de privada o sensible és aquesta informació.

Per això, no ens hauria de sorprendre que la disposició a respondre o no respondre les preguntes sobre ingressos segueixi determinats patrons. Per exemple, el refús a respondre creix clarament amb l’edat. És el doble entre els majors de 65 anys (per sobre del 30%) que entre els enquestats de 25 a 35 anys (al voltant del 15%).

Això suggereix que la reacció a la pregunta sobre ingressos està motivada bàsicament per factors culturals i de l’entorn en què es van socialitzar els enquestats. Podem recórrer a les enquestes internacionals per il·lustrar-ho. Si agafem les dades de les últimes tres onades de l’Enquesta Social Europea, que és l’estudi de més rigor i qualitat dels que es fan a Europa, hi descobrim patrons interessants.

Tal com es veu a la gràfica, allà on hi ha un percentatge més gran de no resposta a la pregunta sobre els ingressos és als països de l’est i el sud d’Europa, de tradició catòlica o ortodoxa. Així, a Grècia el 45% no respon, a Portugal, Irlanda i Itàlia són entre el 35% i el 38%. Espanya, amb un 29% de no-resposta, se situa a nivells semblants als d’Hongria o Àustria.

Per contra, entre els països en els quals costa menys respondre a la pregunta sobre els ingressos hi ha els nòrdics i de tradició protestant. Les diferències amb els països del Sud són abismals: a Suècia i Estònia només entre un 2% i un 3% dels enquestats es resisteix a respondre la pregunta, mentre que a Finlàndia o Noruega la no-resposta se situa al voltant del 5%.

La religió sembla ser un factor important. De fet, si ho mirem en l'àmbit individual, un 27% de les persones que es declaren catòliques, al conjunt dels països de l’enquesta, opta per no respondre a la pregunta dels ingressos. Entre els ortodoxos la no-resposta és del 29% i, per contra, entre les persones de confessions protestants, només un 15% refusa declarar els seus ingressos.

No sembla, però, que la tradició religiosa sigui l’únic factor. Hi ha casos de predomini catòlic com França, Bèlgica, Eslovènia o Lituània en què la no-resposta està entre el 10% i el 15%, que són xifres baixes, en termes relatius. El context polític i institucional dels països probablement també té un efecte. Això ho podem veure, per exemple, en el fet que a la majoria de països excomunistes sigui la gent jove la que té més reticències a declarar els seus ingressos, mentre que en els països del sud d’Europa siguin les generacions més grans les que no responen.

Tot això té el seu reflex en la manera com les autoritats tracten la informació fiscal dels seus ciutadans. No ens ha de sorprendre, per exemple, que Finlàndia sigui un dels països amb una no-resposta més baixa: allà la informació fiscal dels ciutadans és pública. Cada primer de novembre les autoritats tributàries fan pública la informació de tots els ciutadans que tenen ingressos superiors als 100.000 euros, i els mitjans acostumen a publicar moltes històries dels ingressos i impostos pagats per gent coneguda. A més, qualsevol ciutadà pot sol·licitar la informació també d’aquells que estan per sota dels 100.000 euros, i se li facilitarà. No és gaire difícil imaginar el rebombori que aixecaria a casa nostra una mesura d’aquest estil.