De Meo i la Corona, una història en tres actes

Barcelona“Recompensar la lleialtat a Espanya i els mèrits ciutadans i estrangers en bé de la nació i molt especialment en aquells serveis excepcionals fets en favor de la prosperitat dels territoris americans i ultramarins”. Amb aquesta intenció el rei d’Espanya Ferran VII de Borbó va crear l’any 1815 el Reial i Americà Orde d’Isabel la Catòlica. La distinció s’atorga encara en reconeixement als serveis en favor d’Espanya, sempre que vingui signada pel Gran Mestre de l’Orde –que és ara per ara Felip VI, descendent del creador– i el seu canceller –el ministre d’Exteriors, ara Arancha González Laya.

La florida història d’aquest reconeixement –es pot lliurar en fins a 16 representacions diferents, des de la Creu del Collar o la Gran Creu a la Medalla de Bronze en llaç de dama– va viure un capítol més el dilluns 22 de març, quan l’ara president de Renault, Luca de Meo, va rebre la Gran Creu de mans del president del govern, Pedro Sánchez, durant una visita institucional a la Moncloa. L’acte apareixia com a pròleg del que l’executiu italià estava a punt d’anunciar l’endemà mateix: la fabricació de cinc nous models de cotxes híbrids a les plantes espanyoles de la multinacional francesa que dirigeix des de l’any passat, amb un impacte de 1.000 contractes indefinits més.

Però el que les càmeres van poder captar va ser un tercer acte de la convulsa relació entre De Meo i la Corona espanyola. Perquè el solemne moment del lliurament no només mostrava una distinció: també s'hi representava una reconciliació.

“Nosaltres, a fer cotxes”

Perquè Luca de Meo era president de Seat l’1 d’octubre del 2017 i en les setmanes posteriors. I això implica que De Meo era el primer responsable de l’empresa catalana de més força simbòlica i que més treballadors té quan la Corona va traslladar-li el seu interès que la marca de la multinacional alemanya tragués la seu social de Catalunya.

Va ser l’influent president del comitè d’empresa de la companyia, Matías Carnero, qui va denunciar en el seu moment aquest fet. Segons va dir, durant l’acte del Dia de la Hispanitat a Madrid, un emissari de la Casa del Rei va transmetre a “un directiu de Seat” la preocupació de la Corona. “L’endemà ens assabentem que ja s’havien traslladat a De Meo les preguntes que havia fet la Casa del Rei”, rememora Carnero. Mai ha sigut possible posar noms als responsables de la maniobra. Algunes veus apunten que l’emissari va ser l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, i que el directiu en qüestió era l’exministre Josep Piqué. En qualsevol cas, De Meo, que en els dies posteriors a l’1-O ja havia exposat als seus directius que la marca s’havia de mantenir “neutral”, no va fer cas dels suggeriments de la casa reial. Aquells dies els directius de la marca de Martorell es repetien una consigna per blindar-se dels polítics: “Nosaltres, a fer cotxes”.

Temps després l’ARA va explicar la naturalesa i profunditat del moviment orquestrat entre la Moncloa, aleshores en mans de Mariano Rajoy, i la Zarzuela, que es va saldar amb una estampida que va propiciar que la pràctica totalitat de les empreses catalanes de l’Íbex-35 i a continuació més de 4.000 empreses s’enduguessin la seu social fora de Catalunya. De Meo, un seductor per naturalesa, va quedar assenyalat com un dels pocs que no ho van fer, en companyia de Grifols o del sector farmacèutic, que va fer el sord amb el moviment. Amb la seva determinació es tancava aquell primer acte.

Conseqüències d’Urquinaona

Però la història va tenir més anades i vingudes. El 14 d’octubre del 2019 es feia pública la sentència als presos polítics per la celebració de l’1-O, amb condemnes de 99 anys i sis mesos de presó. Part de la societat catalana va reaccionar amb indignació i es va iniciar una convulsa setmana de manifestacions amb violència i sense, una vaga general, centenars de ferits i detinguts i talls de carreteres que es van allargar durant setmanes. Aquell divendres 18 d’octubre hi va haver la vaga general i Seat va decidir no obrir, una posició que no era política sinó organitzativa. 

Entre els sectors sobiranistes, potser mai un president de la multinacional de propietat alemanya havia sigut tan popular. Eren els mateixos sectors que estaven a punt de rebre una galleda d’aigua freda. En una entrevista a La Vanguardia, De Meo avisava que els disturbis “no ajuden” a la imatge internacional de Catalunya, i sobre els talls de carretera deia: “No passa res operativament, però si això segueix, el grup [Volkswagen] té altres opcions, disposa de plantes en quasi tots els països d’Europa”. Per si l’avís no fos prou clar, anava més enllà i deixava un missatge als membres del govern català: “No té sentit que viatgin a Alemanya per tractar la situació de Seat, perquè els diran que em truquin a mi i per a això tenen el meu telèfon mòbil”.

De Meo, que el 2017 havia frustrat amb la seva decisió de no moure la seu social de Catalunya el relat majoritari en el món empresarial en el sentit que el Procés era un desastre per a l’economia, se sumava dos anys després al corrent d’opinió majoritari. La casualitat va voler que, justament el dia que es publicava l’entrevista, De Meo rebés la Medalla d’Honor de Foment, la patronal catalana de la gran empresa. I les seves paraules van ser especialment comentades perquè les pronunciava quan ja tenia l’oferta per marxar a Renault, un adeu que oficialitzaria molt poc després, en els primers dies del 2020.

¿Ja no creia De Meo que Seat s’havia de mantenir neutral en el conflicte polític? L’executiu, un enamorat de Barcelona, no n’ha donat mai detalls. Però al seu entorn sí que tenen algunes explicacions. I segons han explicat a l’ARA fonts properes a l’aleshores president de Seat, en els dies anteriors a dir aquelles paraules, De Meo havia parlat amb Felip VI, en uns contactes esporàdics que mai no ha deixat de tenir.