Discussió, tertúlia i desconcert: un matí a la cua del SOC
Les oficines només atenen amb cita prèvia, però molta gent hi va sense a provar sort
BarcelonaLa van incloure en un expedient de regulació temporal d'ocupació (ERTO) fa tres mesos i fa els mateixos 90 dies que no cobra res. És una de les afortunades que ha aconseguit parlar per telèfon amb un treballador del Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE) fins a tres vegades. En les tres ocasions li han dit que en 10 dies hauria de cobrar però encara no ho ha fet. Així que s'ha presentat a una de les oficines que el Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC) i el SEPE comparteixen a Barcelona, la del carrer Sepúlveda, que va reobrir les portes el 29 de juny. Ara bé, l'atenció, allà, és només amb cita prèvia.
Quan les persones que esperen davant d'ella li comuniquen aquest petit inconvenient, s'acosta a la porta a preguntar al guàrdia de seguretat. Aquest li explica el mateix que ha dit a una dona que viu a prop de l'oficina del barri de Sant Andreu, que segons diu encara està tancada (malgrat que la conselleria de Treball diu que totes estan obertes), i ha decidit presentar-se a la de Sepúlveda perquè ningú li agafa el telèfon ni li respon per internet. Ha deixat de cobrar l'atur que la sostenia des de feia dos anys i ara no sap què fer. El mateix guàrdia també ha calcat la resposta a una parella que esperava amb l'esperança que, tot i no tenir cita prèvia, fossin atesos, ja que per telèfon no se'n surten. En aquest cas, ella va fer el tràmit per sol·licitar l'atur fa més d'un mes i encara ni ha cobrat ni ha rebut resposta.
La recepta, per a elles tres i per tothom qui s'ha posat a la cua sense tenir cita prèvia, és trucar preferiblement de 9 a 10 del matí de forma incansable, esperar uns 20 minuts (que és el temps que calcula que triguen a agafar el telèfon) i demanar la cita. Hi ha, però, qui té pressa i prefereix no esperar a demà a primera hora: un noi passa per davant de la cua passejant amb el mòbil a la mà amb una trucada en altaveu amb la música que el SEPE ofereix per amenitzar l'espera. En un marge de deu minuts en passa un altre, en direcció contrària però en idèntica situació.
En realitat, no cal moure's del lloc per saber què els espera a tots els que encara no han aconseguit la cita: molta insistència i quadrar el torn per a dues setmanes més tard. Això és el que li ha passat a qui ara està segon a la cua, un jove que es dedica al sector de l'hostaleria i que després de superar tot l'estat d'alarma s'ha quedat fa poc sense feina. L'havien d'atendre a les 10.30 h i una hora més tard encara hi és. Al sortir el que més l'ha sorprès, diu, és com han canviat les coses en comparació amb fa 10 anys, l'última vegada que va haver de demanar l'atur. “Ara et demanen molts tràmits, però bé, dues passes més i jo crec que ja ho tinc”, diu content.
Un petit ecosistema de molts colors
Si ell és la resignació personificada, la noia que surt poc després és la imatge del desconcert: “Tenia cita a les 11.50 h, però em diuen que no la tinc confirmada, que com que no vaig posar el correu electrònic se l'ha endut un altre”. I com no es cansa de repetir el treballador que custodia la porta, sense cita prèvia no s'atén a ningú. “Porto mesos en això, és horrible”, diu ella mentre marxa.
A l'ecosistema que és la cua que ella abandona hi predomina l'autoorganització: la manera de procedir quan algú arriba amb cita prèvia és preguntar les hores de tothom i situar-se entre el que tingui reservat uns minuts abans i el que tingui torn una mica després. Una noia que ho fa així es guanya l'esbroncada de la dona i la filla (que no tenien cita) davant les quals es posa. “Fa dues setmanes que tinc cita, i la tinc per a aquesta hora. Per tant, m'he de posar aquí. Sense cita prèvia no us atendran. Has d'anar a la porta si no en tens. T'estic intentant fer un favor”, respon, visiblement cansada de l'atur, el SOC, el SEPE i tot el que hi tingui a veure.
Una estona després, on abans es vivia la picabaralla ara hi ha tres homes que s'ho prenen amb calma i que aprofiten per esbravar-se. “Estar treballant tant de temps per veure's ara així”, renega un. “Som el pitjor país d'Europa”, li respon l'altre. No queda clar si ho diu amb coneixement de causa, però les dades li donen la raó: Espanya és l'estat de la Unió Europea on el retrocés del PIB és més pronunciat, el que té la taxa d'atur juvenil més elevada i si hi hagués un rànquing de països on els ciutadans dominen més els mecanismes per reclamar a l'administració pública, segurament també l'Estat ocuparia la primera posició.