Matías Carnero: “Martorell farà el cotxe elèctric, i les bateries com més a prop millor”

Matías Carnero Sojo (Barcelona, 1968) ha estat escollit aquesta setmana membre del consell de supervisió del grup Volkswagen a proposta del sindicat alemany IG Metall. Mai ningú de Seat havia arribat tan lluny. L’entrevista pretén explicar com s’ho ha fet algú que mai ha posat els peus en una escola de negocis i que va començar, en un ja llunyà 1988, com a delegat al comitè de Seat Zona Franca. Carnero és dels que va d’hora al gimnàs i després es passa el dia a la fàbrica. “Jo crec que el que compta és ser com ets i que no et pugin els fums al cap, perquè els càrrecs te’ls donen i te’ls prenen. Crec que l’èxit o no èxit de la meva trajectòria és parlar clar, no divagar i mirar-te als ulls quan haig de dir-te les coses sense cap mena de por de dir-les”. Recorda haver anat a l’estiu als pobles dels pares, Osuna (Sevilla) i Arcos de la Frontera (Cadis) amb el 600 del seu pare (“Quatre persones. No et vull explicar com es viatjava, i tots grassonets, perquè en aquella època estàvem molt grassonets”). El primer cotxe que va comprar-se va ser un Ibiza. Ara condueix un Cupra Ateca.

¿Va ser una sorpresa entrar al consell de supervisió?

La proposta estava feta de feia tres mesos des del sindicat alemany IG Metall, però quan t’ho confirmen et deixa en estat de xoc, perquè és l’òrgan de control d’una empresa d’automoció amb 665.000 treballadors i 128 fàbriques a tot el món. Ho controla i ho supervisa tot, accionariat i treballadors. És un repte més en la meva carrera professional, però també és donar veu a Seat en un consell on no n’hi ha tingut mai. En 70 anys d’història, no hi ha hagut cap directiu de Seat, espanyol o no espanyol.

I si no ha passat en 70 anys, per què creu que ha passat amb vostè?

Crec que és la trajectòria dels últims anys dels convenis que ha fet la UGT aquí, a Martorell, al grup Seat, els bons resultats els últims anys, i també la trajectòria sindical. Perquè els alemanys s’ho miren tot, són molt tancats, i entrar dins de qualsevol consell d’Alemanya és complicat.

Com va arribar a Seat?

Vaig entrar com a operari de muntatge el 1987, als 19 anys. Tenia el graduat escolar i un parell de cursos d’automoció fets a Esplugues de Llobregat. El primer cotxe que vaig muntar a la cadena va ser el Marbella. Encara tinc molta amistat amb gent d’allà. Als de 40 els veia grans i ara que en tinc 53, quan veig xavals de 19 o 20 em sento un avi, gairebé.

¿En què consisteix ser sindicalista avui en dia?

Les coses han canviat molt, però miri, jo tinc un mal costum, i és que cada dia vinc a la fàbrica. Un sindicalista no pot perdre l’horitzó d’on surt i jo vaig començar a la Zona Franca, em vaig traslladar a Martorell, i allà vaig començar a agafar les responsabilitats de baix a dalt, i el coneixement de la fàbrica. Això és el que al final fa que et guanyis el lideratge.

¿I com parla amb els seus companys?

Als treballadors cal dir-los la veritat per molt que els faci mal. I els recordem la duresa del que estem passant, tant dins com fora de Seat. Treballar a Seat és una gran sort, lamentablement, comparat amb el que tenim en algunes empreses dins i fora el sector. Treballar a Seat és una garantia de seguretat total. A vegades gairebé em sap greu el que tenim aquí en conciliació, permisos, flexibilitat o productivitat. La pitjor època la vaig passar del 2005 al 2007. I no estic sol, agraeixo a CCOO i el seu líder, Rafa Guerrero, que en col·laboració amb mi hàgim fet possible molts acords importants.

I amb l’empresa, com s’hi parla?

Abans l’empresa informava el comitè del que volia fer i, què passava? Vagues, cadenes de muntatge aturades, confrontació, mal ambient... I llavors van anar cap a la cogestió, com a Alemanya, que vol dir que tot el que necessita l’empresa s’ha d’acordar amb el comitè. I què ha passat? Doncs que hem tingut convenis sense vagues i que els últims tres anys els treballadors han ingressat gairebé 4.500 euros en la paga de beneficis. Això era impensable anys enrere.

I amb els alemanys?

L’alemany és un personatge compromès amb la causa, molt ordenats, puntuals... però ells saben que el nostre plantejament, com a ibèrics que som, també els va bé, i aquest és el punt de vista que portaré al consell a la primera reunió, que serà al maig.

Quin futur té la fàbrica de Martorell?

Martorell té un futur prometedor. I ara la decisió que es prendrà, tant sí com no, és anar cap a l’electrificació de la fàbrica. Ens hem de posar les piles, mai millor dit si parlem de bateries. Seat és més que Martorell, no som una fàbrica d’assemblatge com la resta de les fàbriques que hi ha a Espanya, som una marca integral des del disseny fins a la comercialització. I per molt que diguin que els alemanys tenen una gran qualitat, nosaltres en els rànquings estem per damunt del seu propi model. I som més productius: aquí fem una mitjana de mig milió de cotxes l’any amb 15.000 treballadors. A Alemanya en fan 800.000 amb 37.000 treballadors.

¿Es pot donar per fet que fabricaran el cotxe elèctric?

Estic convençut que Martorell farà el cotxe elèctric i aquesta serà la meva defensa a ultrança en aquest consell. Quan ja venen el rei i el president del govern és que la decisió està enfilada. Jo crec que es donen tots els mitjans necessaris perquè aquesta producció es faci aquí a Martorell. Si el 2030 no tinguéssim un cotxe elèctric aquí a Martorell, què seria de Seat? Per tant, segur, el cotxe elèctric es farà aquí a Martorell. Ho sabrem entre octubre i novembre. Una altra cosa serà l’ajuda del conveni público-privat per la fabricació de les bateries elèctriques. És un peix que es mossega la cua, no tindria sentit no tenir un cotxe elèctric a Martorell i tenir una fabrica de bateries a prop de Martorell.

A prop de Martorell on és?

Per a mi, a prop és Martorell és Abrera, Sant Esteve, Igualada, a altres llocs de Catalunya també. Les bateries, com més a prop de la fàbrica, millor, perquè hem de combinar tres coses als tres centres: cotxe elèctric a Martorell, motor elèctric al Prat i assemblatge de la bateria elèctrica amb els nodes electrònics del cablejat (possiblement abans de la instal·lació en el cotxe elèctric) a la Zona Franca.

Per aconseguir la fàbrica de bateries a Catalunya, quina és la millor manera de fer lobi?

Aquí he trobat a faltar una mica la Generalitat. Que no hi fossin el dia del 70è aniversari de Seat va ser un error majúscul perquè, més enllà de les diferències polítiques o amb la monarquia, aquí es venia a anunciar inversions de prop de 5.000 milions a Catalunya. Espero que la Generalitat es posi les piles. Jo vaig rebre el senyor Pere Aragonès com a president en funcions per parlar de vacunes. Què hauria d’haver fet, no rebre’l perquè no coincidim políticament?

¿Vostè va tenir alguna cosa a veure amb el fet que Seat no traslladés la seu social fora de Catalunya el 2017?

Miri, van ser moments molt complicats. I sí que vaig participar en tots els gabinets de crisi, cinc o sis reunions molt tenses. Va haver-hi un moment que l’empresa hauria pogut tirar cap a la sortida i jo m’hi vaig negar amb rotunditat. Podíem passar de tenir estabilitat a una crispació innecessària per ficar-nos en política. Una empresa ha de mantenir la seu social on té la seu de fabricació. I al final se’ns va fer cas, a UGT i a CCOO, l’empresa es va mantenir neutral i agraeixo a Luca de Meo, el president llavors, que tinguéssim la sensatesa de no complicar-nos la vida. A les xarxes hi havia missatges de “no compreu cotxes espanyols” i altres de “no compreu cotxes catalans”. Llavors, jo dic: centrem-nos, som una empresa catalana, espanyola però de capital alemany i som europeus. Que ens deixin fabricar i vendre cotxes, i que els polítics facin política.

Amb tota l’experiència que té, ¿no l’han vingut a buscar per fer de conseller o ministre de Treball?

Tant Miquel Iceta com Salvador Illa em van proposar anar a les llistes però jo els deia que ser diputat no era compatible amb mantenir el lloc a la fàbrica. A mi el que m’agrada es tocar cada dia el caliu humà de la gent. A molts els agradaria tenir aquest colofó final de ser ministre o conseller, però l’ego pot portar molta gent a tenir un càrrec i no estar preparada. Li explicaré una anècdota: quan vaig anar al Parlament Europeu vaig quedar al·lucinat quan vaig veure que allò és un lobi: farmacèutiques, automobilístiques... Sis mil persones donant voltes per allà, però em va sorprendre més encara en quines mans estem, què saben a Brussel·les, i per això, des d’aleshores, convidem europarlamentaris a venir a la fàbrica.

Malgrat tot, per què vostès han de tenir més ajudes que altres sectors?

Evidentment, les ajudes han d’anar a tots, però Seat no és que mogui 15.000 persones, són unes 250.000 per tot el que mou una empresa matriu com la nostra. Ara, potser seria millor que quan un govern dona una ajuda fos al consell d’administració de l’empresa ajudada per supervisar el diner públic, perquè si no, què ens passa? Doncs que tanquen i se’n van de Catalunya o d’Espanya. Renault té el govern de la Baixa Saxònia al consell d’administració.

¿En quant de temps substituirem el cotxe de combustió? ¿Encara val la pena que me’n compri un, ara?

Dependrà de la rapidesa d’inversió en les infraestructures. Espanya està molt lluny del centre i nord d’Europa, on tenen un 40% o ja fins i tot el 50% de punts d’endoll que caldrien. A Espanya el canvi vindrà el 2030, quan ja tindrem un 45% o 48% dels punts de recàrrega. Perquè si em compro un cotxe elèctric, la primera pregunta és, si me’n vull anar a Andalusia, al poble, ¿ho puc fer amb un cotxe elèctric? No em puc tirar 24 hores per arribar-hi, això ho feia el meu pare amb el 600 quan hi anàvem els quatre de la família. Hem de fer una bona infraestructura de punts de recàrrega, no només en gasolineres sinó cada certs punts per poder recarregar el cotxe. Perquè, si no, la gent no comprarà elèctric, i fer grans ofertes per comprar un cotxe elèctric no servirà de gaire. La Comissió Europea ens posa multes milionàries pels paràmetres de CO, però, sisplau, avancin en els punts de recàrrega elèctrica, que si no ens passarà el mateix que amb el Dieselgate, que alguns pocavergonyes del meu grup van fer manipulacions i vam perdre imatge de marca, prestigi i clients.

Ara, quan acabi de l’entrevista, on ha d’anar?

Tinc reunió amb el vicepresident de recursos humans, i fins a les sis de la tarda tinc reunions amb el meu equip per parlar del mes que ve, d’inactivitats de producció... Si no m’agradés la meva feina em dedicaria a una altra cosa, però és que jo puc dir que estic enamorat de la meva feina.