Un manual d’errors anomenat Ángel Ron

BarcelonaSón tres els presidents de grans bancs espanyols que ocupaven el càrrec abans de l’esclat de la crisi del 2008 i que han abandonat la posició des d’aleshores: Emilio Botín, mort el 2014; Isidre Fainé, obligat per la normativa europea aquest any, i Ángel Ron, fulminat aquesta mateixa setmana pel seu propi consell d’administració. El seu adéu a la presidència del Popular s’ha produït d’una manera insòlita al sector. Per entendre com es va arribar al que en altres entitats seria un veritable anatema -acomiadar el president- cal repassar la trajectòria de Ron.

Aquest gallec, nascut el 1962 a Santiago de Compostel·la i llicenciat en dret a la mateixa ciutat, va entrar al Popular l’any 1983, quan només tenia 21 anys. Fonts financeres expliquen que el seu meteòric ascens (15 anys després ja era director general de la xarxa comercial i abans de fer els 40 arribava a la posició de conseller delegat del Popular) s’explica d’una manera poc convencional: Ron es va fer amic personal del patró del banc, Luis Valls Taberner, a missa, on es trobaven amb freqüència. Al Popular, fundat pels Valls Taberner i històricament lligat a l’Opus Dei, aquesta circumstància tenia pes.

El 2004 va ser nomenat copresident de l’entitat, un càrrec que compartia amb el germà del seu mentor, el Javier. Però el 2006, en morir el Luis, el Javier va fer un pas enrere i el joveníssim Ron arribava al tron de tot un banc de l’Íbex-35. Acostumat a córrer, va fer això: córrer molt.

En aquella època, a Espanya, córrer equivalia a apostar pel nou mannà, el totxo, i fer-ho sense mesura, seguint la dita d’aquells anys:és el que fa tothom. Així, el Popular, cèlebre fins aleshores per la seva prudència, va trencar amb el passat per fer una decidida aposta per famílies (compradors de pisos) i pimes (promotores immobiliàries) que acabaria portant conseqüències.

No va ser l’única decisió de Ron que mereixeria ser estudiada en els tractats sobre errors dels bancs que van portar a la Gran Recessió. El juliol del 2007, 14 mesos abans de la caiguda de Lehman, Ron va adquirir per 300 milions de dòlars (217 milions d’euros) un banc a Florida, el TotalBank. La jugada estava de moda en el Madrid de l’època: només uns mesos més tard, la Caja Madrid de Miguel Blesa comprava, també a Florida, el City National Bank.

Però d’entre els diferents aspectes qüestionables de la seva gestió al davant del Popular, mereix un capítol a part la compra del Banco Pastor. Era l’any 2011 i el món financer espanyol ja havia iniciat l’estriptisque va posar de manifest moltes de les seves vergonyes. En aquella època el FROB ja funcionava a ple rendiment i ja es parlava de la creació de la Sareb, el banc dolent, per absorbir actius tòxics immobiliaris dels bancs.

Un error paradigmàtic

Però Ron, triomfador de mena, va voler fer una demostració de força i va adquirir el banc gallec per 1.246 milions d’euros sense cap ajuda pública. Anys després va haver d’admetre que el valor real del Pastor en el moment de comprar-lo era de 500 milions d’euros negatius. Va ser un error mastodòntic que, a més, va afegir més totxo a un balanç ja fràgil del Popular.

“La seva caiguda, tot i que s’hagi produït anys després, és fruit de la seva aposta pel totxo. Va fer igual que molts altres, com Barclays, i no se n’han sortit”, explicaven aquesta setmana des d’un altre banc. El cert és que encara avui, i tot i els aprovats en els tests d’estrès del BCE, el mercat manté dubtes sobre els actius del Popular.

Però aquesta successió d’errors no va fer que Ron canviés d’estratègia. Va fitxar Pau Gasol i la iconografia publicitària de l’esportista català és un bon resum de la decadència de l’entitat: en poc temps va passar d’anunciar “un tipus molt alt”, “un equip de confiança” o “fer créixer els teus estalvis” a, més recentment, les repetides (i insuficients) ampliacions de capital: “Un gran valor per a tots. Suma’t al nostre projecte”.

Però Ron semblava aliè a les dificultats que els resultats i la cotització anaven mostrant trimestre rere trimestre. A finals del 2013 va seguir la seva cursa adquirint una part d’un banc mexicà. Amb aquesta operació, el magnat centreamericà Antonio del Valle va entrar al consell del Popular. Era l’inici del final.

Mesures desesperades

Després de mesos de rumors d’absorcions i compres per part de tercers, en els últims mesos la gran crisi del Popular es va aguditzar a la borsa. Aquest any ha perdut gairebé dues terceres parts del seu valor.

Ron ha mirat d’apagar l’incendi amb una cascada de mesures. Amb el suport de la totpoderosa sindicatura d’accionistes creada per Valls Taberner, va fer una nova ampliació de capital, un ERO i va llançar un projecte, el Sunrise, que preveia crear el seu propi banc dolent amb els actius immobiliaris. Però els mercats no se’l van creure ni a ell ni a l’escàs nivell de provisions de l’entitat per portar a terme l’operació. En una decisió a la desesperada i més pròpia d’un president de club de futbol, al juliol va acomiadar el conseller delegat. També va tenir temps d’ignorar els plans del Sabadell de fer una fusió.

Aquesta setmana, l’atac de Del Valle sobre el consell va ser a gran escala i definitiu. Però, fins al dia abans de ser destituït, Ron li deia al Banc d’Espanya que tenia el suport del consell. Així, atrinxerat, va buscar una operació fulgurant amb el BBVA que el salvés. Ja era tard.

Indemnitzat amb 8,2 milions, Ron tindrà ara temps de pensar llargament en els seus temps de vi i roses, i en com el Popular va passar de banc de referència a tenir l’aigua al coll.