En mans de la inflació
El sostre de despesa de l’Administració General de l’Estat (AGE) és un dels tecnicismes inventats a la llei d’estabilitat pressupostària del 2012, i defineix el màxim de despesa abans de començar l’elaboració dels nous pressupostos. Contra el que s’ha dit, només condiciona la mateixa AGE i aquelles despeses que són transferències a les altres administracions públiques –Seguretat Social, comunitats autònomes i ens locals– que tenen els seus propis sostres de despesa.
El que és nou és que el límit que s’ha fixat per al 2022 és gairebé idèntic al que s’havia fixat per al 2021, molt expansiu, com corresponia a la necessària reacció pública a l’ensorrada del sector privat derivada de la pandèmia. Compta amb una substancial aportació de fons europeus i assumeix un fort desequilibri fiscal, de l’ordre del cinc per cent del PIB. És, en aquest sentit, que es pot parlar d’estabilitat (del sostre de despesa) en la inestabilitat (dels comptes públics).
La inestabilitat –el dèficit– no serà problemàtica el 2022 perquè el pacte d’estabilitat de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) segueix suspès ateses les circumstàncies excepcionals de la pràctica totalitat d’estats de la UEM. Es preveu un dèficit més baix perquè s’espera que la represa de l’activitat generi més ingressos fiscals, i que això redueixi el desequilibri pressupostari. Aquí rau la importància de les previsions de creixement del PIB.
El sostre de despesa ha de ser consistent amb les previsions a mitjà termini de creixement del PIB nominal. Aquí cal una alerta. El comportament dels preus ha sigut pla durant prop de quatre anys i gairebé pla des de l’esclat de la crisi financera del 2008, però està canviant. Ara ho fa pels colls d’ampolla en la provisió de primeres matèries i semimanufacturats. Ningú sap quant pujarà la nova inflació ni quan durarà. El creixement del PIB –i de la recaptació– dependran, després de molts anys, de la inflació, que guanya protagonisme públic.
