Manar o no manar: el dilema d'Oliu

BarcelonaJosep Oliu ha sigut el màxim responsable del Banc Sabadell en quatre dècades diferents. Aquesta curiositat estadística (va ser nomenat president l’any 1999 i en aquests 22 anys ha estat present en quatre decennis) és una bona metàfora del poder i la influència que té sobre l’entitat d’arrel catalana amb seu a Alacant.

La condició d’alfa dominant d’Oliu al banc no és cap novetat, i tots els treballadors del Banc Sabadell i al món financer espanyol en són conscients. Sovint se n’ha dit que va portar un banc de poble a l’Íbex-35, i tampoc es pot oblidar que va arribar al càrrec per la vida sanguínia: el 1991 havia substituït el seu propi pare, Joan Oliu, en el càrrec de director general. Encara avui Josep Oliu n’és un dels principals accionistes particulars.

El debat shakespearià sobre la influència d’Oliu al segon banc català agafa aquests dies volada arran de l'anunci recent —que es podria oficialitzar a la junta general d’accionistes d’aquesta setmana— de convertir-se en president no executiu del Sabadell. Això voldria dir que el principal executiu del banc passaria a ser el flamant conseller delegat, César González-Bueno, que aquesta setmana anunciava la seva nova cúpula. La pregunta és clara: ¿de veritat Oliu no manarà?

Financers que el coneixen bé des de fa molts anys tenen una resposta clara i rotunda: “Això és només una formalitat; qui mana al Sabadell és Oliu i ningú altre”. Però a la cúpula del banc hi ha altres veus que no ho veuen així: “González-Bueno ha vingut per manar, amb aquest compromís”, expliquen, respecte a qui ja va ser el màxim directiu d’ING a Espanya i de Novagalicia. “S’assemblarà més a Guerrero que a Goiri”, apunta un altre directiu. 

La comparació és contundent: Pedro Guerrero és assenyalat de manera unànime al sector com l’únic president veritablement no executiu que hi ha als bancs espanyols. I Goiri, a pocs mesos de debutar en el càrrec a CaixaBank, tindrà tres àmbits sota la seva responsabilitat: comunicació, auditoria i relacions institucionals. “Oliu farà un pas ferm al costat”, asseguren a l'entitat. “I no serà cosmètic”, afegeixen.

El rol de González-Bueno

Tornant al mirall de CaixaBank, al banc estan convençuts que González-Bueno “serà Gortázar, el que mana”, diuen, en referència al conseller delegat de l’entitat de l’estrella. De fet, i conscient que hi hauria incrèduls, Oliu porta des de finals de l’any passat predicant la nova del seu pas al costat per no manar i permetre un relleu generacional. 

Oliu, que té gairebé 72 anys i un dels seus fills de directiu al banc, sap que el de les presidències no executives és el model que vol el Banc Central Europeu, el temut regulador bancari. I amb aquest pas no només aplaca el BCE i aporta nova energia a la cúpula de l’entitat (en els últims temps, des de l’entorn d’Oliu i també del seu número dos, Jaume Guardiola, s’admetia que tots dos estaven exhausts), sinó que acontenta un altre actor clau. “El mercat vol cares noves”, admeten a l’entitat.

Els inversors, en aquest cas, hi tenen molt a dir. La deriva de l’acció del Sabadell, que es va ensorrar espectacularment en l’últim any fins a arribar als 25 cèntims per títol, fa que l’entitat sigui ara especialment sensible als capricis borsaris. De fet, molts admeten que això és el que explica la sortida de Tomás Varela, el director financer, en la reestructuració anunciada abans de Nadal. “Era boníssim, un gran home, i va salvar l’entitat en els pitjors anys de la crisi anterior, però el mercat necessitava que caiguessin vaques sagrades”. Els sacrificats van ser Guardiola, per voluntat pròpia, i Varela. 

Com a prova última del canvi de funcions, Oliu ha vist com el seu sou passava d’1,7 milions d’euros a l’any a 1,5. Però la principal novetat és que no tindrà retribució variable: “És no executiu i, per tant, no té objectius”, diuen al banc per insistir en el fet que Oliu s’està acomiadant de la primera línia. 

No obstant això, veus pròximes al president no ho veuen tan clar: “Oliu serà president d’un consell d’administració que ha triat ell i no farà només de figurant –expliquen–, perquè tothom té clar que ell és qui posa i treu la gent”. “Potser no voldrà tacar-se les mans amb el dia a dia o amb la reestructuració que ve, que serà important, però manarà”, afegeixen. “Li agrada molt exercir el poder i fer país”, diu una altra veu. “No en el sentit de la independència, però a la seva manera fa país”, aclareixen.  

Només el temps dirà com ha resolt Oliu el seu dilema hamletià: el de manar o no manar.