Madrid s'engreixa, Catalunya prospera

BarcelonaAmb el cognom de la seva àvia, Jordi Angusto firmaria Jordi Cabrera.

Tot i que encara és més un desig que una realitat, hi ha força dades que avalen el títol d’aquest article. Perquè és cert que en els últims decennis Madrid ha crescut més que Catalunya en població, ocupació i PIB, i ha arribat a superar-la. Tanmateix, Catalunya ha vist augmentar més que Madrid el producte interior brut per treballador i els salaris, i els catalans tenen una renda disponible per càpita més alta que els madrilenys. Sobretot, si es té en compte el cost de la vida relatiu, que és major en el cas d'aquests últims.

Algú potser dirà que el més important és el PIB per càpita i que aquest és superior i ha crescut més a Madrid. Però a la comunitat de la capital del regne passa com a Barcelona ciutat: que l‘efecte commuting infla el PIB per càpita. És a dir, l’alt nombre de no residents que hi treballen, la contribució dels quals està al numerador del PIB per càpita, sense que ells ni les seves famílies hi siguin al denominador. Això fa que en cap cas sigui un indicador de la riquesa que generen els residents, ni molt menys de la que reben. 

En el cas de Barcelona, fins a un 40% dels llocs de treball han arribat a estar ocupats per no residents a la ciutat, sinó al seu entorn. En el cas de Madrid, fins a un 15% de les feines les fan no residents a la comunitat; bé perquè viuen en comunitats frontera i van i vénen diàriament, o bé perquè són de zones més allunyades, com ara la mateixa Catalunya, les illes Balears o les Canàries, i pel motiu que sigui mantenen la residència d’origen. 

En definitiva, el sorpasso de Madrid ho és més de quantitat que de qualitat. O com deia al títol, el resultat d’engreixar més que prosperar. I tanmateix, tot sovint s’utilitza per anunciar una suposada decadència de Catalunya; quan de facto és la regió de l’Estat que, juntament amb Euskadi, millor ha resistit l’embat de la capital. 

Tota empresa i tota societat pot triar i de fet tria, ni que sigui inconscientment, un cert balanç entre quantitat i qualitat; és a dir, entre facturació i beneficis, si és una empresa, o entre PIB i renda per càpita, si és un país. I és evident que Madrid ha triat volum. Pel que fa a Catalunya, no és clar què hem triat. Quan planyem el sorpasso de Madrid queda clar que estem enyorant volum, per molt que bona part de la societat i també algunes dades mostrarien una certa inflexió cap a la qualitat.

També és cert que un cert creixement en volum és necessari, ni que sigui per mantenir el nivell assolit. I en aquest sentit, les nostres dades demogràfiques són preocupants: a còpia d’haver reduït la natalitat, dificultant l’emancipació dels joves, la població en edat de treballar ha començat a minvar. I això, sense un creixement equivalent de la productivitat, acabarà reduint la renda disponible actual. Per això l’emancipació dels joves, i que puguin tenir els fills que diuen desitjar, més enllà d’un benefici per a ells és sobretot una necessitat imperiosa per al conjunt de la societat.

Molta feina per fer

Cal, doncs, moderar el cofoisme que podia deixar entreveure el títol d’aquest article. Certament no sembla que el creixement en volum de Madrid hagi de ser l’exemple a seguir, com tampoc no ho són el seu dúmping fiscal ni el seu parasitisme de l’Estat, però també a Catalunya hi ha molt a fer per prosperar de veritat. Molt en termes polítics i també econòmics.

Davant l’oportunitat dels fons Next Generation, la decisió sobre quantitat o qualitat, sobre ocupació o productivitat, hi ha de ser molt present. I és una cosa que demana un cert acord social, ni que sigui implícit. Personalment no em preocuparia gens per engreixar i em centraria en augmentar i fer sostenible la renda disponible. Una cosa que alhora farà més fàcil assolir la necessària sostenibilitat mediambiental.

Com he sentit dir sovint a un dels nostres savis, el socioecòleg i bon amic Ramon Folch, el creixement és propi de tota espècie viva; el que distingeix o hauria de distingir l'ésser humà, que es vanta de ser sàpiens, és la seva capacitat de fer-lo sostenible. Aquest és, doncs, el nostre repte: un creixement que sigui sostenible, tant socialment com mediambientalment.