Madrid, oasi fiscal

MadridJa fa una mica més d’un any que Andorra no és oficialment un paradís fiscal per a l’OCDE, gràcies a haver-se desfet del secret bancari. L’opacitat és un dels requisits principals per qualificar un país o territori com a paradís fiscal, però no l’únic. Que hi hagi una pressió impositiva baixa o nul·la i importants exempcions fiscals per afavorir les inversions són l’altra part de l’equació. És per això que les veus més crítiques demanen que països com Irlanda o Luxemburg siguin qualificats de paradisos fiscals. De la mateixa manera, també hi ha qui ha fet servir aquesta etiqueta per a la Comunitat de Madrid, sobretot ara que es negocia la reforma del sistema de finançament autonòmic. El País Valencià i Andalusia s’han queixat que Madrid fa “ dumping fiscal”, i alguns la qualifiquen de ser la Irlanda del sud. Amb quins arguments?

D’entrada hi ha un desequilibri fiscal més que visible. A la comunitat presidida per la popular Cristina Cifuentes es recapten prop del 50% dels impostos que es paguen a Espanya. Una desproporció que no casa amb el pes d’aquesta autonomia al conjunt de l’economia espanyola, que és inferior al 20% del PIB, una dècima menys que Catalunya. En canvi, Catalunya sí que aporta uns registres proporcionals: el 19% del PIB i el 20% de la recaptació d’impostos. I tampoc encaixa amb el discurs del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que defensa una Agència Tributària descentralitzada.

Aquesta descompensació es converteix en paradoxa si tenim en compte que Madrid és la comunitat amb menys pressió fiscal de totes. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) i el Consell General d’Economistes coincideixen a destacar Madrid com la comunitat amb un marc fiscal més lax. En el seu últim estudi sobre els pressupostos autonòmics, l’Airef destacava que Madrid és la comunitat que menys exerceix les seves competències tributàries, és a dir, la que aprofita menys els impostos propis o cedits (i els trams autonòmics dels grans tributs) per generar ingressos. No ho necessita.

En canvi, les que més exerceixen les seves competències són Extremadura, les Balears o Múrcia. I contràriament al que pot semblar, encara que compti amb més tributs propis, Catalunya se situa just al centre del rànquing. No és de les que més, ni de les que menys.

L’efecte capitalitat

“Si l’Estat recapta el 47% dels seus impostos a la Comunitat de Madrid és perquè té les seus centrals de la majoria de les grans companyies, l’Íbex, els bancs... i la recaptació té en compte a quina oficina s’ingressen els diners, no on es produeixen”, diu Jordi Guarch, fiscalista de Roca Junyent. Segons aquest expert, si s’observa tanta diferència entre el que recapta Madrid i Catalunya en tots els grans impostos és perquè la capital espanyola concentra les seus de moltes més grans corporacions. De les 783 empreses de més de 1.000 treballadors que hi ha a Espanya, la meitat són a Madrid, incloses les petrolieres i tabacaleres, que són les que paguen més impostos especials. Si ens fixem en com queda repartida la recaptació de l’impost de societats a Espanya, Catalunya també aporta una proporció similar al seu pes en PIB malgrat que té menys de la meitat de grans empreses que Madrid.

'Catalunya pot renunciar a 1.500 milions en impostos?', l'anàlisi d'Àlex Font

Guarch recorda, però, que la manera més correcta de veure i calcular la capacitat recaptatòria de cada comunitat seria territorialitzant-la a través d’unes balances fiscals específiques i, avui dia, inexistents.

L’efecte capitalitat, però, no és l’únic que juga a favor de Madrid (al cap i a la fi, aquest efecte també es produeix en països com França o el Regne Unit). En realitat, la baixa fiscalitat també permet atreure les grans empreses i això es retroalimenta amb el fet de ser la capital política, financera i empresarial de l’Estat. Això permet que, segons el seu últim projecte de pressupostos, la Comunitat de Madrid renunciï als 3.000 milions d’euros que li aportaria situar els impostos (com el de patrimoni, el de successions o el tram autonòmic de l’IRPF) al mateix nivell que la mitjana espanyola. Però, de fet, és una estratègia consolidada des de fa anys.

“Eina política”

“Madrid s’ha creat una imatge sostinguda al llarg del temps i ho fa servir com una eina política, que els ha funcionat molt bé”, diu Valentí Pich, president del Consell General d’Economistes. Des del seu punt de vista, “no hi ha cap persona sensata que pugui dir que Madrid és un paradís fiscal: no hi ha opacitat, però té els impostos més baixos i és una carta que ha sabut jugar”. Fa anys, diu Pich, que els responsables de la comunitat han defensat aquesta posició, perquè sostenen que com menys impostos, més activitat econòmica i, per tant, més recaptació.

Ara bé, cal recordar que a Espanya les autonomies només tenen competència sobre tributs propis, successions, patrimoni i el tram autonòmic de l’IRPF (no el de societats). Per això, Jordi Guarch, de Roca Junyent, defensa que “Madrid és un paradís fiscal per a les persones, no per a les empreses”. Però, una cosa és, en part, fruit de l’altra.

La política fiscal de Madrid li permet atreure patrimonis elevats (la renda per càpita i els salaris són més alts que a Catalunya i que la mitjana espanyola) que acostumen a anar lligats al món empresarial i que, al final, malgrat una tributació més baixa, acaben pagant més impostos en valors absoluts. Per tot això, si bé no es pot etiquetar oficialment Madrid com un paradís fiscal, pel mateix motiu que Luxemburg o Irlanda, el cert és que l’Agència Tributària té a la Comunitat de Madrid un oasi tributari que li suposa la meitat dels ingressos.