Madrid: l’efecte capitalitat i l’Estat a favor

Esci - Universitat Pompeu FabraLes declaracions de la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, han obert la caixa dels trons dels privilegis territorials. Catalunya ha estat molt sensible a aquests privilegis territorials de la capital espanyola i els ha denunciat insistentment.

La denúncia ha canviat de dimensió quan una comunitat normalment en sintonia amb el poder central com és el País Valencià ha denunciat que la Comunitat Autònoma de Madrid (CAM), en complicitat i combinació amb l’Estat, desplega polítiques hostils a la resta de territoris i que el País Valencià se sent directament agredit.

En un molt bon estudi de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques ( Madrid: Capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal ) s’explica detalladament i fredament com l’acció de l’Estat, que hauria de ser àrbitre imparcial, regulador i compensador dels desequilibris i les desigualtats, és completament parcial i està a favor de la CAM en detriment de les altres. Dit sempre amb molta contenció, és una explicació d’allò que repetim des de Catalunya: tenim l’Estat en contra. Però hi afegeixen: “I activament a favor de Madrid”. Això és així, segons ells, per la sobreconcentració d’institucions amb poder a Madrid, que contracten una proporció més alta d’empleats públics ben remunerats -el cervell de l’Estat- i una proporció molt més alta de béns i serveis a empreses de Madrid.

El xoc positiu de demanda que protagonitza l’Estat se suma a l’atracció de totes les seus d’empreses, que han de cuidar la relació amb l’Estat per desplegar els seus negocis, i totes les que s’hi han de relacionar per aconseguir permisos i contractes. L’estudi destaca l’impacte que tot això ha tingut en la multiplicació de les ocupacions vinculades a l’economia del coneixement, molt ben remunerades. Madrid va generant una gran bombolla de sous elevats vinculats a productivitats altes gràcies a l’accés a millors oportunitats.

Finalment, l’estudi de l’IVIE quantifica curosament el dúmpingfiscal de la CAM. Mostra com es pot permetre anar rebaixant impostos, amb conseqüències sobre els seus ingressos públics mitjançant el model de finançament autonòmic, sense pagar-ne cap cost polític. Efectivament, Madrid és la comunitat que gaudeix de menys recursos públics per habitant. Això perjudica la part de la seva població que depèn més de la provisió de serveis públics (de salut, ensenyament, serveis socials i atenció a la gent gran). No importa. La política iniciada i desplegada pel PP s’orienta a satisfer i atreure les classes mitjanes i altes, ben remunerades. Són poc consumidores de serveis públics i veuen com una nosa haver d’atendre la provisió d’aquests serveis. O sigui, que estan en contra d’una política redistributiva. El darwinisme social al poder, amb suport electoral de fa dècades. El dúmping fiscal força les altres comunitats a apujar els impostos per compensar la pèrdua dels seus principals contribuents, i a entrar en la dinàmica que Ayuso ha qualificat de “l’infern fiscal” de Catalunya i la resta de l’Estat en comparació amb el “paradís fiscal” de Madrid. La contrapartida que exhibeix és l’activitat econòmica més gran. ¿Però és conseqüència de la baixada d’impostos o del suport de l’Estat?

Sector privat i sector públic

L’impacte de la capitalitat sobre el sector privat és molt complex de calcular. El mateix estudi de l’IVIE no ho ha fet, però il·lumina els nous mecanismes que han ampliat l’impacte que tradicionalment tenia l’acció de l’Estat sobre l’economia de Madrid. Tot plegat es pot intentar avaluar de manera simplificada com el valor que resulta de la diferència entre el PIB per càpita de Madrid i la mitjana del PIB per càpita de la següent comunitat de règim comú, que és Catalunya (cal deixar de banda les comunitats de règim foral perquè no són comparables), multiplicada per la població de la Comunitat de Madrid. El resultat és de 27,7 milers de milions d’euros. Aquests inclouen tant la part que correspon a l’impacte directe de l’acció de l’Estat com l’impacte indirecte, que és el que afavoreix el sector privat.

L’impacte públic de la capitalitat de Madrid es pot calcular com la diferència entre el saldo fiscal mesurat pel mètode de la càrrega del benefici i el calculat pel flux monetari. En el primer, els béns i serveis públics que beneficien tota la ciutadania es distribueixen entre tota ella, sense parar atenció al lloc des d’on es presten. Les despeses de capitalitat es distribueixen entre tots els espanyols i “desapareixen” de Madrid. En canvi, el mètode del flux monetari es fixa al lloc on es produeix la despesa pública. Captura que la despesa pública de l’administració estatal més la de les institucions centrals de l’Estat es produeix bàsicament a Madrid. Per tant, la diferència entre les dues estimacions és l’impacte econòmic directe de la capitalitat.

En l’únic any del qual disposem de tota aquesta informació (el 2005) parlem del 3,2% del PIB de la comunitat madrilenya. Atès que, pel que sabem, els saldos fiscals són proporcions molt estables del PIB, aquest percentatge aplicat al PIB de Madrid per al 2019 dona 7,7 milers de milions d’euros de benefici per a Madrid. És l’impacte directe de la capitalitat. La diferència fins als 27,7 milers de milions que separen Catalunya de la Comunitat de Madrid podríem aventurar que és una estimació de mínims de l’impacte indirecte de la capitalitat sobre el sector privat: 20.000 milions d’euros a favor de Madrid.

Tots tenim l’Estat en contra excepte la majoria que governa la CAM, que el té activament i militantment a favor. De mica en mica l’elit central va guanyant independència respecte a la resta de la ciutadania de l’Estat i aspira a desentendre-se’n. Amb l’Estat a favor, tot és possible i tot sembla fàcil i legítim. Amb l’Estat en contra, és a l’inrevés.