Votar serveis socials o votar rebaixes d'impostos
Diferents acadèmics expliquen com i fins a quin punt la fiscalitat defineix el vot dels ciutadans
MADRIDSi una cosa ha marcat aquesta legislatura és una despesa pública històrica empesa per la pandèmia i l'escalada dels preus. A aquesta política fiscal a priori expansiva hi ha ajudat el fet d'haver estat tres anys sense regles fiscals, ni a Europa ni a Espanya, cosa que ha facilitat que els estats no s'haguessin de preocupar pels nivells de deute i de dèficit.
Ara bé, sempre s'ha mirat de reüll el més que probable retorn de la prudència fiscal –les regles fiscals, de fet, es reactiven el 2024–. Així, assumint que d'algun lloc s'han de treure els diners per pagar els paquets de mesures anticrisi, governs com el del PSOE i Unides Podem han optat per gravar amb nous tributs sectors com la banca i les energètiques, però també les grans fortunes: "Qui més té, ha d'aportar més", ha defensat l'executiu espanyol (ara en funcions). Mentrestant, des de l'oposició, el Partit Popular, que històricament s'ha abanderat de les rebaixes fiscals, ha censurat aquesta decisió.
¿Quin pes ha tingut tot plegat en la decisió dels ciutadans a l'hora de votar? ¿S'hi pensa, en la butxaca? ¿I en la despesa pública i els ingressos? Malgrat que amb els resultats de les eleccions del 28-M a la mà es podria concloure que gran part dels votants prefereixen les rebaixes fiscals, les enquestes dibuixen una ciutadania que, majoritàriament, veu "necessaris els impostos per viure millor i dona un suport important i sostingut a la despesa pública", segons es desprèn de l'estudi Desigualtat i pacte social (2022) coordinat per l'economista Luis Ayala Cañón. L'ARA ha conversat amb economistes i sociòlegs per entendre la qüestió.
D'entrada, "la lògica seria pensar que el vot és racional, però això no es compleix", diu el professor de sociologia de la Universitat de Barcelona (UB), Víctor Climent. Segons diu, el vot té un component "sentimental" i ho compara amb el suport als equips de futbol. "En molts casos, la preferència a un arc de l'espectre polític s'explica més per la identificació cultural, i no tant per la identificació econòmica", sosté en una conversa amb l'ARA. "Això ajuda a entendre perquè en barris com Carabanchel (Madrid) guanya [Isabel Díaz] Ayuso, o a Nou Barris [Barcelona] creix Vox", exemplifica.
Un altre element clau és la percepció d'un mateix en termes socioeconòmics. "Hi ha un col·lectiu real de classe mitjana i un col·lectiu aspiracional", exposa Climent. "El que costa d'entendre és que un mileurista cregui que el poden beneficiar anuncis de rebaixes d'impostos, quan és qui més necessita polítiques redistributives", conclou.
"Els impostos costen de pagar i si, a més, no es té clar com te'n beneficies hi ha un moment en què dius: 'Que paguin els rics'. Però Espanya té 47 milions de persones i no hi ha tants rics com per finançar l'estat del benestar", diu la professora de sociologia de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) Inés Calzada. Segons diu, aquí entra en joc la "pedagogia econòmica". També ho pensa el catedràtic d'economia de la UB, Alejandro Esteller: "No només es tracta d'apujar o abaixar impostos perquè recauen en una persona o en una altra, sinó també d'explicar que totes les accions tenen costos i beneficis i com es tradueix la redistribució per la via de la despesa", defensa Esteller, que vincula aquesta última pota a "l'èxit de l'estat del benestar". "Potser s'ha d'apostar per impostos potents i bases amples i una política de despesa brutal. Aquest és el model dels països nòrdics. Però no hi ha debat", opina el catedràtic.
"Hi ha un desconeixement de què implica sostenir l'estat del benestar, i, sens dubte, caldria corregir-ho", afirma Calzada. "En una enquesta vam donar informació sobre quant costava una màquina d'un hospital i això augmentava molt la sensació de la gent de la necessitat de mantenir i incrementar els impostos", exemplifica la professora de la UCM. Cal recordar que entre el 80 i el 90% dels ciutadans es mostren partidaris que l’Estat adopti mesures per reduir les diferències d’ingressos, segons l'última enquesta social europea.
Hisenda: un ens "dolent"
A Espanya, a més, hi ha una particularitat i és la imatge que els contribuents tenen de l'administració i, particularment, d'organismes com l'Agència Tributària. "Som el país d'Europa amb més desconfiança [cap a Hisenda] i el 90% de la població pensa que hi ha molt frau", recorda Calzada. "Aquesta percepció legitima la idea que com menys impostos, menys perds", afegeix Esteller.
La dada, però, entra en contradicció amb la situació personal: més de la meitat de la població creu que "tothom o gairebé tothom" del seu voltant declara els seus ingressos (IRPF) i un 86% opina que "enganyar Hisenda és enganyar la resta de ciutadans", segons el Centre d'Investigacions Sociològiques. "Perquè l'estat del benestar sigui sostenible, la gent ha de compartir l'objectiu, com ara reduir la desigualtat, però també confiar en la manera en com es redistribueix", afegeix la professora.
Espanya no treu una bona nota pel que fa a l'impacte redistributiu derivat dels impostos i només es manté "estable" el derivat de les transferències en espècie (sanitat i educació). "Durant els anys del boom immobiliari la redistribució es va incrementar, però, a partir del 2008, va començar a disminuir i va tocar mínims l'any 2017", conclou l'informe coordinat per Ayala.
El pes del relat
Segons l'últim baròmetre del mes de maig del CIS, els "problema d'índole econòmica" ocupen el primer lloc de la llista de preocupacions (un 43,6% dels enquestats), seguit per la "sanitat" (22,9%). "Cal tenir en compte el relat", apunta Climent, que apunta que això ha marcat les eleccions municipals del 28-M: "El Partit Popular evita la discussió municipal i autonòmica i ha buscat crear un relat que doni força a un únic element principal: 'Sánchez és dolent'".