Com ha de ser la reforma de la política fiscal a l'Eurozona?

BarcelonaEl Cercle d'Economia ha reobert aquest divendres el debat sobre la política fiscal a l'eurozona. De fet, la disciplina fiscal imposada als estats membres de la zona euro ha estat un tema controvertit des de fa temps. Els objectius numèrics establerts per garantir uns nivells de deute sostenibles i evitar que els estats membres gastessin més del que podien permetre’s han estat criticats per inflexibles i perquè no tenen en compte les circumstàncies particulars de cada país.

En aquesta línia, l'economista i professor belga Paul de Grauwe ha presentat aquest divendres al Cercle d'Economia l'estudi titulat Cap a una nova governança fiscal a l'eurozona. Es tracta d'un informe elaborat amb el grup d'opinió i reflexió en economia política EuropeG, que presentarà juntament amb el director d'EuropeG, Antoni Castells, la membre de la junta directiva del Cercle, Núria Mas, i el president del Cercle, Jaume Guardiola.

Aquest treball mira de respondre a la pregunta: ¿com han de ser les regles i els principis que han de fonamentar la reforma de la política fiscal? De Grauwe ha assegurat durant la ponència que la solució passa per "trobar un equilibri entre la sostenibilitat de les finances públiques i la flexibilitat necessària per permetre als estats membres invertir en el seu propi benestar" i respondre adequadament a les crisis.

"El pacte d'estabilitat actual (PEC) està trencat, només l'entenen quatre persones, i tenen massa poder. Cal fer una cosa diferent. Com hem d'organitzar, doncs, la disciplina fiscal? Clarament, no amb aquests objectius numèrics, perquè ja s'ha vist que no funciona", ha reflexionat l'economista belga. La proposta de De Grauwe i EuropeG es basa, doncs, en centrar la reforma en l'anàlisi de la sostenibilitat del deute, i proposa prioritzar la inversió pública a escala estatal i europea per aconseguir un creixement sostenible que faci possible el finançament a través de l'emissió de deute.

Quatre anys de normes fiscals suspeses

El 2023 és el quart any en què es mantenen suspeses les normes fiscals, després que el 2020, amb l'esclat de la pandèmia, es posés en marxa la clàusula que permet aquesta suspensió per fer front als reptes econòmics de la pandèmia, la guerra a Ucraïna o la crisi energètica. Aquesta clàusula es desactiva el 2024, i en aquest moment la UE preveu tenir enllestit un nou marc de governança.

El PEC, vigent des que es va crear l'eurozona, exigeix als estats que evitin dèficits pressupostaris superiors al 3% del PIB i que garanteixin que el deute públic no sigui superior al 60% del PIB. Però segons De Grauwe, aquestes normes no han comportat que aquestes economies creixin més comparades amb els Estats Units o el Regne Unit, que es regeixen per normatives diferents. Segons l'economista, en la reforma "cal evitar objectius numèrics i prioritzar la inversió pública a escala estatal i europea", i, pel que fa a l'enfocament de la governança, "cal canviar el model actual, en què els governs estatals són controlats per les autoritats europees, i fer una de dues: o bé transferir part de la competència en matèria de despesa i facultat tributària a les institucions europees; o bé retornar als estats la governança pressupostària, que ha d'anar acompanyada d'un grau més elevat d'independència i recursos".

Pel que fa a la inversió pública, i preguntat per com es pot controlar que aquestes inversions siguin bones per a la societat, De Grauwe ha assegurat que aquest és "un gran problema", perquè "la inversió pública hauria de crear una rendibilitat per a la societat en un futur", però és difícil de controlar prèviament.

El deute

L'adquisició de deute per part del Banc Central Europeu (BCE) és un altre dels punts inquietants de la política fiscal a la UE. L'informe es pregunta si, de cara el futur, el BCE mantindrà el deute públic en el seu balanç i haurà de comprar nous bons als mercats quan els antics vencin; o bé vendrà els antics i en comprarà de nous. Segons De Grauwe, això "és crucial", perquè si es tria la segona opció, els estats hauran d'emetre nous bons per finançar els antics, de manera que el deute públic augmentaria altra vegada, però "no està clar quina és la intenció del BCE".

De Grauwe posa d'exemple el Japó, que ha tingut un deute públic molt elevat els últims vint anys i ara supera el 200%, però la major part d'aquest deute ha estat en mans del Banc de Japó i no sembla que tingui intenció de reduir-lo, cosa que acaba fent més sostenible el deute. Segons l'economista, el BCE podria fer el mateix i això no posaria en perill l'estabilitat de preus.