La recepta Roosevelt per enfortir la classe mitjana

Són temps difícils per a les democràcies occidentals. Els bons resultats electorals de Vox i Alvise a Espanya, Le Pen a França i els Demòcrates de Suècia, o les favorables enquestes de Trump, sumats a l’augment de grups d’ultradreta al Parlament Europeu, fan dubtar de la capacitat dels partits de centre per convèncer les classes mitjanes que les seves propostes els milloraran la vida. Després de dues fortes crisis –la que va seguir l’esclat de la bombolla immobiliària al nostre país i la de la covid-19– la desigualtat entre rics i pobres ha augmentat, i s’ha produït una reducció del nombre de famílies considerades classe mitjana. Això ens porta a una societat amb menys estabilitat i més incertesa, i on, més enllà dels efectes per a aquells que baixen en l’escala social, les conseqüències són per a tots. 

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca

Inscriu-t’hi

El gran èxit en la construcció del nostre estat del benestar, amb pilars bàsics com els serveis sanitaris i els educatius universals i gratuïts, i una important xarxa de protecció social, va ser la consolidació d’unes classes mitjanes a partir de l’equitat social i la mobilitat econòmica. I aquestes han jugat un paper clau a l'hora de garantir –i mantenir– la qualitat d’aquests serveis públics. Ens en parlava l’economista Albert Hirschman a la seva obra Sortida, veu i lleialtat. Les classes mitjanes són grans usuàries dels serveis públics, i a diferència d’aquells amb menys recursos, tenen la capacitat d’expressar –i protestar– el seu descontentament quan consideren que no compleixen amb la qualitat esperada. Ja sigui sortint al carrer, amb cassolades o a través de les Associacions de Famílies d'Alumnes. Mantenen també una lleialtat en l’ús d’aquests serveis, esperant que a partir de les seves reclamacions es produeixin canvis. Si això no passa, poden optar per sortir, i abandonar aquests serveis, passant a l'educació concertada o a l’assegurança privada. Una classe mitjana aspiracional, que mira cap amunt buscant una millor qualitat de vida, és fonamental per sostenir l’estat de benestar.

Però que les classes mitjanes que s’ho poden permetre abandonin els serveis públics és un problema per a tots. Primer perquè aquests serveis poden deteriorar-se encara més i ser percebuts com a beneficiència destinada a aquells que no poden accedir a les alternatives privades. A la sanitat ens trobem a les portes d’aquesta situació, amb l’augment constant de les persones que paguen una pòlissa privada, que se situen ja per sobre dels 12 milions a Espanya. Però segon, i potser més important, per la desconnexió que suposa entre les classes mitjanes i les institucions públiques, que fomenta un ressentiment en la seva contribució –fiscal i emocional– al bé comú. Per què aquests milions de persones que ja paguen per la seva pròpia cobertura sanitària han de voler sufragar amb els seus impostos la cobertura gratuïta dels altres? Potser ells també es beneficien d’alguns tractaments als hospitals públics (els més cars i complexos, esclar, que no cobreix l’assegurança), però per què ajudar a pagar el CAP de la cantonada?

Les famílies de rendes mitjanes ho tenen cada cop més difícil no només per mantenir el seu pes a la societat, sinó també el seu estil de vida. I potser la definició icònica la va fer el president nord-americà Roosevelt el 1944 a la seva Segona carta de drets: dret a un treball útil i remunerat que proporcioni menjar, roba i esbarjo adequats; dret a un habitatge digne; dret a una atenció mèdica adequada; dret a una protecció contra les pors econòmiques de la vellesa, la malaltia, l'accident i l'atur; i dret a una bona educació. 80 anys després, a banda i banda de l’Atlàntic, a les noves generacions cada cop els costa més gaudir d’aquests drets. Els salaris no augmenten tant com els costos de vida, i l’habitatge es constitueix com la gran barrera per poder ja no només emancipar-se, sinó també tenir una vida digna. I la sanitat i l’educació públiques sofreixen un deteriorament en gran part del territori. Aquesta crisi d'accessibilitat, com la denominen els experts, s’ha agreujat amb la inflació des del 2022.

Els governs –a tots els nivells– han de fer un esforç més gran per enfortir les classes mitjanes que vagi més enllà de treure l'IVA d’alguns productes i donar ajudes puntuals. Calen estratègies generals d’inversió pels drets dels quals ens parlava Roosevelt el segle passat. Per exemple, la que anunciava aquesta setmana la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, per garantir l’accés a un habitatge assequible. No s’ha d’inventar la roda, sinó facilitar que rodin els recursos.

Dossier El declivi de la classe mitjana

Següent

Història d'una família catalana: de tenir casa en propietat a haver de viure amb els pares

Anterior

Del 'desarrollismo' franquista al xalet en propietat: així es va construir la classe mitjana a Espanya

Vés a l’ÍNDEX