Premi Internacional Catalunya per a Stiglitz, estendard econòmic de l'esquerra occidental

BarcelonaL'economista Joseph Eugene Stiglitz (Gary, Indiana, EUA, 1943) ha sigut guardonat amb el Premi Internacional Catalunya del 2023, segons ha informat aquest dijous la Generalitat. Guanyador del Nobel el 2001, Stiglitz és un dels economistes amb més prestigi del món i una de les veus més prominents entre els defensors de l'intervencionisme estatal a l'economia. Entre altres càrrecs, va ser president del consell d'assessors econòmics del president nord-americà Bill Clinton i economista en cap del Banc Mundial –posició des d'on va criticar durament del Fons Monetari Internacional (FMI)–, a més d'autor de diversos llibres de divulgació.

Stiglitz es va llicenciar a l'Armhest College i es va doctorar el 1967 al Massachusetts Institute of Technology (MIT), on va tenir com a director de tesi Robert Solow, un dels pares dels models d'estudi del creixement econòmic i també premiat amb el Nobel. Després d'ocupar diverses posicions de recerca i com a professor a Cambridge, Oxford, Yale, Princeton i Stanford, va acabar a la universitat novaiorquesa de Columbia, on és catedràtic.

L'encarregat d'anunciar el guanyador ha sigut el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que ha definit Stiglitz com un referent de l’economia "enfocada a la dignitat de les persones i el benestar col·lectiu". Per a Aragonès, l'economista nord-americà és un exemple del "pragmatisme econòmic més transformador" que distingeix "la creació de riquesa de l'extracció de riquesa", informa Quim Bertomeu. La cerimònia d’entrega serà el pròxim 22 de juny al Palau de la Generalitat. El Premi Internacional de Catalunya es va crear el 1989 i premia referents mundials de diversos camps. En tot aquest temps han sigut guardonats, entre d'altres, l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu, el president dels Estats Units Jimmy Carter i l’escriptor japonès Haruki Murakami.

Defensa de la intervenció pública

La feina de recerca de Stiglitz s'ha concentrat en diversos camps. Un dels més aplaudits per l'esquerra és la seva recerca en el finançament de béns públics, aquells béns que beneficien el conjunt de la població i que no tenen un ús limitat, com ara les infraestructures. Stiglitz defensa que en algunes situacions la construcció per part del sector públic de certes infraestructures –la construcció d'una carretera nova, per exemple– augmenta el valor de les propietats privades properes, per la qual cosa advoca per la creació d'un impost sobre el valor de les propietats beneficiades que serveixi per finançar el cost de les infraestructures.

A més, també ha estudiat l'impacte de les recessions sobre el mercat laboral, i ha arribat a la conclusió que, a diferència del que proposen en principi els economistes més liberals, els salaris no s'ajusten prou per evitar l'atur, cosa que prova un grau d'ineficiència del mercat de treball. Així mateix, també va crear models econòmics alternatius als models clàssics de competència perfecta als mercats, i va ampliar així l'estudi d'allò que s'anomena competència monopolística, que és el principi segons el qual les empreses intenten diferenciar els seus productes dels competidors directes, per exemple creant marques.

El que li va valer el Nobel va ser la seva investigació en el funcionament dels mercats amb informació asimètrica, és a dir, els mercats en què els compradors i els venedors no tenen la mateixa informació sobre el producte. Aquesta asimetria és una de les causes més freqüents de la ineficiència dels mercats, una irregularitat que afecta sobretot els consumidors. La recerca de Stiglitz es va centrar en el concepte de cribatge, que és el que fan moltes empreses per protegir-se de certs tipus de clients. Un exemple són les asseguradores, que saben que els clients més propensos a patir accidents tenen més incentius per contractar una assegurança, per la qual cosa sovint intenten descartar-los. L'economista d'Indiana va compartir el Nobel amb el canadenc Michael Spence i amb el nord-americà George Akerlof, marit de l'actual secretària del Tresor dels EUA i expresidenta de la Reserva Federal, Janet Yellen.

Veu de l'esquerra global

La feina acadèmica de Stiglitz reflecteix les seves idees polítiques, que coincideixen amb les de la majoria de partits de centreesquerra dels països occidentals. El 1995 va presidir el Consell d'Assessors Econòmics del president Bill Clinton, fins que el 1997 va ser nomenat economista en cap del Banc Mundial. Allà va ser on va començar a fer enemics, ja que se li va encarregar un informe sobre la transició dels antics països comunistes cap a l'economia de mercat a principis dels anys 90, en el qual criticava durament les polítiques de l'FMI, que a parer seu havien incrementat la pobresa i les desigualtats.

Les crítiques no van ser gens ben rebudes per l'FMI, però tampoc pel secretari del Tresor de Clinton, Larry Summers, que va pressionar perquè Stiglitz fos acomiadat del Banc Mundial. Finalment, el futur guanyador del Nobel va dimitir el 1999, poc abans que se li acabés el mandat. "Diuen que l'FMI és arrogant, que no escolta els països en vies de desenvolupament que ha d'ajudar, que està aïllat del control democràtic i que els seus remeis econòmics empitjoren les coses i converteixen els alentiments en recessions i les recessions en depressions. I tenen part de raó", va escriure mesos més tard a la revista The New Republic.

Des d'aleshores, a més de les classes a Columbia i d'haver publicat 15 llibres de divulgació i assaig, Stiglitz s'ha dedicat a assessorar governs i institucions. Durant la crisi del deute europeu, el 2010, va assessorar el govern grec i va qualificar de "pacte suïcida" les polítiques d'austeritat imposades per la Comissió Europea i defensades pel govern alemany d'Angela Merkel. Abans, el 2009, va presidir la comissió d'experts de les Nacions Unides sobre la crisi financera del 2008, que va redactar un informe en el qual es proposava intensificar els controls públics sobre la indústria bancària a escala mundial.

De fet, la crisi va ser un dels moments durant els quals va guanyar més notorietat, en el cas d'Espanya pel seu suport al moviment del 15-M. Als EUA va criticar la resposta de l'administració de Barack Obama al col·lapse del sistema financer, i va acusar els responsables d'estar "a la butxaca dels bancs". Entre aquests responsables hi havia el seu vell conegut Larry Summers, expresident de Citi –un dels bancs més grans del món– i un dels màxims assessors d'Obama.

Stiglitz també ha assessorat el Partit Laborista britànic i el govern escocès abans del referèndum d'independència del 2014. Actualment reclama més inversions públiques en energies renovables –als 90 ja proposava respostes al canvi climàtic– i un canvi de paradigma econòmic que redueixi les desigualtats creades per la globalització.