El pes dels serveis a Espanya passa del 45% al 75% en 50 anys

MADRIDL'estructura econòmica de l'Estat dels anys 70 no és, ni de bon tros, l'actual. Ni la de l'Estat, ni la de molts altres països. Avui, el sector que més pes té en termes de valor afegit al producte interior brut espanyol (PIB, l'indicador que mesura la mida d'una economia) és el sector serveis (el 75%), i el que menys la pagesia (el 3%). Tot i que el primer també ho era fa cinquanta anys (45%), no assumia tot el gruix de manera desorbitada, com ara, sinó que l'acompanyava el sector de la indústria i l'energia (34% del PIB l'any 1970), seguit de l'agricultura i la pesca (11%) i finalment el sector de la construcció (9%).

En paraules del professor de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (UB), Ernest Pons, aquest és un "guió" que ja estava escrit en molts llibres d'economia. És a dir, ja s'havia anticipat que després de la Segona Guerra Mundial i arran del fort creixement econòmic de la segona meitat del segle XX, aquest període estaria marcat per dues grans transformacions: d'entrada, el pas d'una societat més primària a una de secundària i, després, el procés de substitució d'aquesta indústria pels serveis.

El que és més "incert", continua Pons, és el que pot venir a partir d'ara, "sobretot des que sabem que ens enfrontem a una necessària transformació davant els reptes ambientals i de sostenibilitat", reflexiona el professor de la UB en una conversa telefònica amb l'ARA.

Les particularitats espanyoles

Tot i que el camí cap a aquesta terciarització de l'economia (com es pot observar en els gràfics que acompanyen l'article) no és una qüestió singular espanyola, sí que hi ha algunes particularitats que han caracteritzat el procés i ajuden a entendre l'escenari actual. D'entrada, Espanya es va afegir més tard a les transformacions explicades anteriorment, a diferència de països com els anglosaxons. Això sí, un cop dins l'escalada del sector serveis va ser molt ràpida, gràcies, sobretot, a dos factors: el sol i la platja. En trenta anys, el pes del sector serveis al PIB espanyol es dispara en 20 punts percentuals: del 46% el 1970, al 65% l'any 2000. Però encara es dispara més en l'ocupació: del 37% als setanta, al 77% actual.

Amb els anys, però, aquest sector s'ha convertit en una espècie de "calaix de sastre", coincideixen Pons i Àngel Hermosilla, membre del Col·legi d'Economistes de Catalunya. "[El sector serveis] cada vegada té un perímetre més difuminat. Tot i que estadísticament és molt gran, hi ha moltes activitats que podrien pertànyer al sector industrial. De fet, si les suméssim a la indústria, el seu pes es dispararia al 60%", apunta Hermosilla.

"Això fa que avui dia s'hi puguin trobar des d'activitats considerades poc productives, fins a les que més ho són", explica Pons. El cert és que si bé en un passat aquest sector era protagonitzat per activitats vinculades a la demanda final, com la sanitat, l'educació o els transports, els últims 30 anys ha destacat el creixement d'activitats vinculades a la demanda intermèdia i de més valor afegit, com ara les tecnològiques.

"Avui tenim un sector molt poc homogeni, amb activitats amb un alt component humà, com la turística, i alhora activitats vinculades a la digitalització, amb menys component humà", resumeix Hermosilla. Fruit d'aquesta diversitat, l'economista creu que "s'ha tendit a menysprear" el sector. "Cal relativitzar", afegeix. "Hi ha activitats en què és essencial el component humà, des del cambrer, fins a la infermera, i tot això no es pot obviar", recorda Hermosilla.

De fet, Pons apunta que la importància d'un sector no només es pot observar en termes de valor afegit, sinó també per la gent que ocupa o perquè genera efectes sobre altres sectors, com és el cas de l'agricultura i la pesca. "Tot i que el sector primari avui sigui el 3% del PIB, és al principi de la cadena productiva; si et falla, afecta la resta", diu el professor de la UB, que també posa la mirada en elements com la "concentració territorial" d'un sector.

Una bombolla anomenada construcció

"Jo diria que ja s'ha diluït, però ha costat molts anys". Pons fa referència a l'impacte del sector de la construcció en l'economia espanyola i, en particular, a l'impacte dels denominats "anys gloriosos" d'aquesta activitat. Aquesta és una de les altres particularitats d'Espanya.

El professor de la UB no dubta a assenyalar que el fet que suposés més del 10% del PIB espanyol ha estat una qüestió "anòmala". "No només tenia un pes artificiosament elevat, sinó que no era convenient perquè genera una oferta difícil de consumir pel mercat", afegeix Hermosilla. Una bombolla que també es va veure en l'ocupació: en gairebé vint anys, del 2005 al 2023, el sector de la construcció va perdre la meitat del pes. "Va ser una recol·locació [laboral] dolorosa", recorda Pons.

Innovació i recerca

"Fer compatible el creixement econòmic amb les mancances dels recursos naturals serà el gran repte", insisteix Pons, que apunta a la necessitat d'omplir els serveis d'activitats "d'alt valor afegit". "Espanya aquí no està tan bé i s'ha vist després de la pandèmia del covid-19. Tot i que el ritme de creixement és elevat, la productivitat continua estancada", apunta Pons, que defensa que cal "incentivar" des de la recerca fins a la innovació. "No és fàcil, però segurament serà el que ens ajudi a enfrontar els reptes". També té clar que serà "imprescindible" la inversió en investigació, malgrat que assumeix les incògnites del "cap a on" s'ha d'invertir pel que fa a les activitats concretes i apunta, també, a una "revolució en termes educatius i formatius".