Els incompliments monetaris de Suècia, el país que arracona el català

BarcelonaSuècia és un dels estats que més reticències ha mostrat per acceptar l'oficialitat del català a la Unió Europea, esgrimint dubtes sobre la necessitat d'introduir "llengües minoritàries" –encara que el català tingui més parlants que el suec– i sobre el cost de les traduccions. Les traves sueques i dels altres estats anomenats frugals –com Finlàndia, els Països Baixos o Dinamarca, sempre preocupats per la despesa pública a la UE– són habituals quan es proposen noves mesures a la Unió. La qüestió és que, en el cas suec, provenen d'un país que està en fals respecte a un punt essencial de la integració europea: la moneda.

Durant la Guerra Freda, Suècia va mantenir la neutralitat que ja havia tingut durant les dues guerres mundials i no va ingressar ni a l'OTAN ni a la UE. El país va tenir una economia capitalista, però alhora va ser un dels campions de la intervenció estatal en l'economia, amb successius governs socialdemòcrates.

Aquesta neutralitat va començar a canviar amb l'ensorrament de l'URSS, i el 1995 Suècia es va convertir formalment en un nou estat membre de la UE –el 2022 va demanar entrar a l'OTAN–. Per això, va signar un tractat d'adhesió que, com tota la resta de països, obligava les autoritats sueques a acceptar l'anomenat acquis communautaire, és a dir, el conjunt de tractats i normes de la UE. Això vol dir convergir econòmicament amb els socis comunitaris i acabar, en algun moment sense especificar, adoptant l'euro com a moneda i abandonant la seva divisa, la corona. Però 24 anys després de la creació formal de l'euro i 21 des de la seva entrada en circulació, el govern suec continua sense fer cap pas per adoptar la divisa comunitària.

L'euro es va crear amb el Tractat de Maastricht, signat el 1992, quan Suècia encara no era part de la UE. Així doncs, l'executiu del país no va poder emular els seus veïns danesos, que –igual que el Regne Unit– van introduir una clàusula al tractat que els deixava al marge d'aquesta obligació. De fet, Suècia podria haver fet tot el contrari i adoptar l'euro com ho va fer Finlàndia i Àustria, que es van unir a la UE el mateix any i el 1999 van introduir la moneda comuna.

"En teoria és veritat que hauria de ser part de la zona euro", assegura Andreu Olesti, catedràtic de dret internacional i degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. No obstant això, "tot i que satisfà totes les condicions, sempre hi ha sigut molt reticent", afegeix.

Per aclarir la situació, el 2003 el govern suec va organitzar un referèndum no vinculant en el qual preguntava a la ciutadania si volia adoptar l'euro o preferia mantenir la corona. El resultat va ser clar: un 55,9% van votar en contra de la moneda única europea, davant d'un 42% que van posicionar-se a favor de l'entrada a la zona euro. "La gent va dir que no i el que va dir la gent va prevaldre", diu Jordi Catalán, catedràtic d'economia a la Universitat de Barcelona.

Suècia va quedar en uns llimbs legals. El resultat va deixar clares les intencions dels habitants del país, però també va deixar Estocolm en una situació complexa des d'un punt de vista del dret internacional i europeu. L'estat suec ha signat un tractat amb la UE que li dona tots els avantatges de ser-ne membre, com ara accés al mercat comú, representants a les institucions, llibertat de moviments per als seus ciutadans i empreses o finançament de fons europeus. Però també li posa obligacions, i una és adoptar la moneda de la UE com a divisa del país i cedir la seva sobirania monetària al Banc Central Europeu.

Aquesta eventual pèrdua de sobirania és el que inquieta molts suecs i igualment explica la negativa danesa a entrar a la zona euro el 1992. La no adhesió de Suècia a l'euro respon, doncs, a "motivacions polítiques", exposa Olesti. Suècia, igual que Dinamarca, estava tradicionalment dintre del grup de països "propers al marc alemany", recorda el degà, amb economies molt exportadores i productives, i governs poc endeutats. Per això, al nord d'Europa el fet de compartir l'euro amb països del sud –menys competitius, més endeutats i amb economies centrades en el consum intern– causa recel en àmplies capes de la població.

Així, no va sorprendre a ningú que el 2020 Suècia se situés en el grup d'estats autoanomenats frugals –per la seva obsessió per gastar poc–, que s'oposaven a la creació dels fons antipandèmia Next Generation, dels quals Espanya i Itàlia han acabat sent els principals beneficiaris. La inflexibilitat d'aquests estats va provocar tota mena d'acusacions d'insolidaritat i que l'ambaixador francès a Espanya, Jean-Michel Casa, proposés canviar-los l'epítet pel de garrepes. Finalment, els frugals van acabar cedint, però van poder imposar límits tant en el finançament dels Next Gen amb deute comunitari com en les quantitats que reben els estats mediterranis a fons perdut.

L'encert de no adoptar l'euro durant la crisi

A Suècia "no li ha anat malament" no adoptar la moneda única, sobretot durant el període entre el 2008 i el 2016, quan la crisi financera internacional va derivar a la zona euro en una crisi de deute provocada, en bona part, per la deficient estructura institucional de l'Eurozona, recorda Catalán. De fet, el professor de la UB apunta que l'economia sueca s'ha desenvolupat "molt millor" que la d'altres països de l'Eurozona, particularment els de la perifèria, on l'entrada en vigor de l'euro va significar l'adeu a la possibilitat de devaluar la seva moneda, una eina que havien utilitzat durant dècades per pal·liar els efectes de les crisis. Si un país devalua la moneda, vol dir que perd valor als mercats de divises i, per tant, els productes del país resulten més barats, cosa que fomenta les exportacions. Amb l'euro, estats com Espanya o Itàlia van perdre aquesta capacitat.

Des del 1999 fins avui, Suècia "ha reduït distàncies" amb els Estats Units –la primera economia mundial– en termes de producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura la mida d'una economia) per habitant, explica Catalán, cosa que no ha succeït en la majoria de l'Eurozona. A més, ha tingut més marge per mantenir sota control la seva taxa de deute públic, que actualment està per sota del 40% del PIB, molt inferior al 60% màxim marcat pel Tractat de Maastricht i encara més per sota del 113% que va registrar Espanya el juny passat.

Malgrat que podria entrar-hi amb facilitat, el govern suec ni tan sols ha fet el primer pas per adherir-se a l'euro, que seria formar part del mecanisme europeu de tipus de canvi (ERM, en anglès) –on curiosament sí que hi ha Dinamarca– i al final ha acabat forçant l'incompliment de la seva obligació per raons "formals" i no pas "materials", recorda Olesti. En aquest sentit, el jurista de la UB opina que, després de vint anys, l'obligació de Suècia d'adoptar l'euro "ja no es durà a terme", entre altres raons perquè els sondejos apunten que avui l'oposició a l'euro "és encara més alta" que fa dues dècades.

Per molt que es trobi en una situació alegal, el Consell Europeu i la Comissió Europea no han fet mai cap pressió a Estocolm perquè substitueixi la corona per la divisa europea. A més, hi ha altres països a l'est del Vell Continent, com Polònia, Hongria i Txèquia, que –segons Olesti– "difícilment s'adheriran" a l'euro en un futur proper, ja que tenen partits euroescèptics molt forts i una política internacional basada en els vincles de defensa amb els Estats Unit a través de l'OTAN, dos fenòmens derivats dels conflictes històrics amb Alemanya i Rússia.

Aquests tres estats de l'Europa oriental –com Romania– emulen Suècia en el fet que ni tan sols han entrat a l'ERM, però en aquests casos no es poden agafar a cap referèndum per justificar la seva decisió. En principi, tot i l'oposició popular, ells també han d'acabar amb l'euro als carrers i seguir així el camí que ja han pres fins a deu països que van entrar a la UE després que la divisa europea ja estigués creada.