Guillem López Casasnovas: "Per què hem de donar a la Comunitat de Madrid 9.000 milions si no vol més autogovern?"

BarcelonaEl catedràtic d'Economia de la UPF Guillem López Casasnovas (Ciutadella de Menorca, 1955) és expert en finances públiques. Ha estat membre de diverses comissions estatals de reforma del finançament autonòmic, motiu pel qual compareixerà pròximament al Senat, convidat per Junts, per parlar-ne. Columnista habitual de l’ARA, també ha estat conseller del Banc d’Espanya. 

Què explicarà al Senat?

— Que al voltant del debat actual del finançament autonòmic s’estan acumulant un conjunt de tensions que són impròpies i irresolubles des del mateix sistema de finançament. Una de molt important és el dèficit fiscal, que ronda els 20.000 milions d’euros. El sistema de finançament genera aproximadament un terç de tot el dèficit. La part important ve de la diferència entre les competències de l’Estat que no executa. No es pot pretendre corregir tot el dèficit fiscal només amb el finançament autonòmic. Quan sents que algun partit diu que si l’acord no dona 20.000 milions no és un bon acord... L’acord de finançament és impossible que els doni. Una segona tensió seria que les comunitats autònomes [CCAA] han d’entendre que el sistema de finançament és per als serveis públics, no per assolir per aquesta via la igualtat de rendes privades.

Un dels partits que diu això és precisament Junts. Invaliden l’acord i demanen un concert i acabar amb el dèficit fiscal.

— Comprenc que vulguin el concert a la basca perquè vol dir que les competències que l’Estat exerceix en el teu territori cada cop seran menys, per això el PNB sempre demana transferències, perquè vol que l’actuació de l’Estat sigui mínima. Però ara no estem parlant d’això, sinó de què fem amb els serveis essencials bàsics de l’estat del benestar.

Què li sembla l’acord entre el PSC-PSOE i ERC?

— Em sembla bé a expenses de saber la lletra petita. Acadèmicament, no es pot desqualificar sobre el supòsit que no es complirà, abans cal donar-li corda. Està clar que el president Illa s’hi deixarà la pell, s’hi juga la viabilitat del seu govern i en part la de l’Estat. És un bon acord si som capaços de portar-lo a terme, si bé tots tenim els nostres prejudicis en el sentit que això serà molt difícil.

Què en destaca i què hi troba a faltar?

— El més important és que suposa sortir del règim comú, que està viciat per una manera d’entendre el sistema de finançament equivocat, molt poc federal, ja que l’Estat ho recapta tot i transfereix d'acord amb les necessitats que ell estima per a cada comunitat. I això genera una situació de conveniència per a l’Estat perquè ell posa els diners que vol repartir i les CCAA es barallen entre si. I en lloc de qüestionar els diners que hi posa l’Estat, que és el gran forat del sistema, es qüestiona el que cada comunitat agafa del pot comú.

Creu que suposa sortir del règim comú quan el govern del PSOE l’ofereix a altres comunitats i l’ha d’aprovar el Consell de Política Fiscal i Financera?

— Ara el règim comú és únic, no pots estar-ne fora. La reforma que s’està pautant a través d’aquest acord és que la nova via de finançament que s’obre no sigui excloent per a ningú. Amb l’acord parlem d’un sistema que té a veure amb més responsabilitat fiscal. És menys garantista en la cobertura d’aquelles necessitats, té més risc financer, a canvi de tenir més autogovern. Les comunitats, com les Balears, podrien dir "Veurem què passa a Catalunya i si funciona m’hi sumo". És el mateix que quan el 2009 es va cedir el 50% de l’IRPF: quan van veure que funcionava s’hi van sumar. Hi ha moltes enquestes que diuen que a moltes d’aquestes comunitats la ciutadania vol menys, i no més, autogovern.

Del que coneixem fins ara d’aquest acord, que començaria amb l’IRPF en la declaració de 2025 i que té en compte l’ordinalitat, de quina xifra estaríem parlant?

— Calculo que el nou finançament serien entorn dels 5.000 milions, segons les dades de liquidació de 2022. Equival a guanyar capacitat tributària tot i renunciar a la progressivitat fiscal, que és la diferència entre el que recaptes i la proporció del teu PIB. Si recaptes més és perquè ets més ric. Si passem de finançar segons la població, com ara, a finançar segons la renda ja és un gran avenç, tot i no tancar el dèficit fiscal.

D’on treu els diners l’Estat perquè ningú hi perdi?

— Perquè ningú hi perdi en relació amb l'statu quo són 5.000 milions, i això és perfectament assumible. Ara bé, si el “perquè ningú hi perdi” vol dir que tothom vol el que demana Catalunya, serien 30.000 milions i això és una bogeria. El que guanya Catalunya és a canvi de risc financer i de no tenir garantia de cobertura de necessitats. Molts voldrien tenir el mateix que té Catalunya en termes proporcionals, però sense assumir cap risc. Per què hem de donar a les Balears 2.000 milions d’euros d’anivellament i a Madrid 9.000 milions si no volen sortir del règim comú i la seva població no vol més autogovern? No té cap sentit.

Com pot afectar el nou marc fiscal europeu a l’acord?

— Els 5.000 milions són assumibles en un moment en què el creixement de l’economia ho permet. Ara, 30.000 milions són fora dels escenaris de consolidació fiscal de la UE, no seria factible. Que el PSC vagi alerta amb el fet de voler generalitzar el règim de Catalunya a tothom sense que les condicions que assumeixin siguin les mateixes.

Hi ha economistes i think tanks, com Fedea, que diuen que Catalunya està a la mitjana en termes de finançament autonòmic.

— Està en la mitjana en transferències rebudes, però no en contribució, en la qual Catalunya està un 20% per sobre. A més, la mitjana és en transferències per càpita nominals, però no en termes reals: un euro a Catalunya no compra el mateix que a Múrcia. En termes reals, Catalunya sens dubte està infrafinançada.

Confia en un acord?

— Els acords són polítics. I donada la conjuntura política, tot el que puc dir és que potser és ara o mai. Ho sabran fer? No ho sé, però ajudem-hi, no el desqualifiquem d’entrada per un prejudici per fundat que estigui.

Ha estat conseller del Banc d’Espanya durant dotze anys. Què li sembla l’opa del BBVA al Sabadell? S’atreveix a fer un pronòstic?

— Tant de bo l’opa no es faci, pel bé de l’economia catalana i de la competència. Però com que té un component que sí que puc valorar des de la meva experiència en el món financer, crec que la probabilitat que l’opa no es faci efectiva no arriba al 50%. Crec que el BBVA se’n sortirà, perquè té més poder i múscul que el Sabadell. Els fons de l’accionariat volen rendibilitat, no batalletes. La pugna que està fent Oliu en nom del bé de l’economia catalana a qui afavoreix és als accionistes, perquè si el BBVA vol que tiri endavant haurà de posar més calés.