Finançament autonòmic

Guia per no perdre's en el debat del finançament autonòmic

És una de les carpetes que entrarà en joc la pròxima legislatura

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, en una imatge recent.
4 min

MADRIDPocs temes generen més embolic que aquest. El sistema del finançament autonòmic de règim comú és un dels grans mals de cap d’acadèmics, polítics i ciutadans, no només perquè sol anar de bracet d’un debat crispat, sinó perquè està ple de tecnicismes i xifres que sovint carrega el diable. De nou serà un dels temes que marcarà la pròxima legislatura, però també les negociacions amb els partits independentistes catalans de cara a una possible investidura de Pedro Sánchez.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Aquestes són algunes de les claus per no perdre’s en el debat: 

Què és? 

El sistema de finançament autonòmic de règim comú té per objectiu garantir que totes les comunitats autònomes puguin satisfer els serveis públics bàsics en igualtat de condicions. Parlem de sanitat, educació i serveis socials, competències transferides. En formen part totes les comunitats menys les forals (País Basc i Navarra).

Per assolir aquest objectiu calen recursos i cal redistribuir-los. És aquí on entra en joc l'entramat del sistema: valorar quants diners necessita cada comunitat per cobrir aquests serveis públics. No només s'ha de tenir en compte que hi ha territoris amb menys múscul o capacitat fiscal, sinó que també cal pensar que es tracta d'una despesa lligada estretament a la població, cosa que fa que no sigui estàtica en el temps. A tall d'exemple, si en un territori la piràmide poblacional s'eixampla en les franges de més edat, la pressió sobre la despesa vinculada a la dependència s'incrementa automàticament.

D’on surten els recursos? 

De la recaptació directa o indirecta d’impostos. Els del finançament autonòmic surten de les comunitats i de l’Estat. 

Les comunitats aporten aquells ingressos que recapten a través dels tributs cedits. Per exemple, l’impost sobre les transaccions immobiliàries. També la part autonòmica dels principals impostos: el 50% de l’IRPF i de l'IVA, i el 58% dels impostos especials (alcohol, gasolina o tabac). De tots aquests, les comunitats se’n queden un 25%. La resta va al pot comú.

En el pot comú hi ha quatre fons: el fons de garantia, el de suficiència, el de cooperació i el fons de competència. Es nodreixen amb el 75% dels ingressos tributaris de les comunitats, així com de transferències que fa el govern central. Aquest últim ajuda a acabar de cobrir la diferència entre el que es destina a les comunitats per la seva recaptació d’impostos i la necessitat de finançament que se’ls reconeix.

Com es distribueixen? 

El fons més important és el de garantia: reparteix els recursos en funció de les necessitats de despesa de la comunitat. El sistema actual fa un càlcul d'aquestes necessitats a través de la població ajustada, un concepte que neix de la ponderació entre la població real i diferents variables demogràfiques (com l'edat de la població) i geogràfiques (com la dispersió). La ponderació de cada criteri és decisiva per saber quant ha de rebre cada autonomia i prestar els serveis públics en les mateixes condicions. 

"És un concepte polèmic", reconeix el catedràtic Guillem López Casasnovas, que afegeix que segons el pes dels criteris que es ponderen pot generar superàvit o infrafinançament. El catedràtic planteja que caldria obrir la porta a criteris com la migració o el pes del turisme: "També generen despesa social".

Alhora, també entren en joc el fons de suficiència i el de cooperació i competència. El seu entramat és una de les potes que els experts titllen d'opaca per la seva complexitat.

Tot plegat opera sota el mecanisme d'anivellació, que és l'encarregat de redistribuir els recursos per complementar els ingressos de la comunitat en funció de la seva necessitat de despesa.

Hi ha comunitats que aporten més del que reben? 

Sí. Cada any es genera un flux redistributiu del sistema i en alguns casos un drenatge fiscal. El que liquiden les comunitats al sistema es converteix en un saldo net que pot ser favorable o desfavorable. Quan és favorable vol dir que la comunitat rep més recursos dels que ha aportat. En canvi, quan és desfavorable vol dir que ha aportat més recursos que els que ha rebut finalment. "Pot estar justificat", apunta López Casasnovas. Voldria dir que el territori té més capacitat fiscal que necessitat de despesa per cobrir. S'hi situarien les comunitats amb més múscul, però no les pobres. De fet, una de les bases sobre la qual descansa el sistema de finançament és la de la solidaritat interterritorial.

Per què parlem d’infrafinançament?

Això vol dir que aquelles comunitats que reben més del que han aportat estan ben finançades, o que en cas de rebre menys diners estan mal finançades? Tot i que soni contradictori, la resposta és no, i per això es parla d'infrafinançament (quan el finançament és inferior al necessari per cobrir els serveis públics bàsics).

Per exemple, Múrcia o Andalusia no solen patir drenatge, és a dir, no solen fer una contribució neta al sistema sinó que reben més recursos dels que aporten. Tot i això, no en tenen prou per cobrir els serveis bàsics com educació o sanitat. El mateix pot passar, però al revés: una comunitat pot aportar 100 i rebre 80 perquè segons els càlculs del sistema la necessitat de despesa per als serveis bàsics està coberta. Tot i això, els 80 poden no ser suficients. Catalunya, per exemple, denuncia que es troba en aquesta situació. Aquest és un dels diferents motius pels quals es demana una revisió del model, caducat des de l'any 2014.

Quin és el vincle amb el dèficit fiscal? 

El dèficit de l’Estat amb la comunitat autònoma no es pot confondre amb el sistema de finançament. Apareixen de bracet perquè el sistema és un component més d'aquest dèficit. El dèficit inclou molts altres elements com les inversions o la redistribució de personal, entre altres, i una forma de calcular-lo és a través de les balances fiscals.

stats