El gran maldecap de la UE: com rearmar-se sense la indústria bèl·lica dels EUA

Brussel·les / MadridEl retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha accelerat els plans de la Unió Europea de rearmar-se i recuperar l'autonomia en el sector de la defensa. I no només en el poder militar més immediat, sinó també en la indústria bèl·lica comunitària. Per això el pla de la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen, que els líders europeus van validar aquest dijous passat, vol prioritzar les compres conjuntes d'armes a empreses armamentistes d'estats membres o, a tot estirar, dels aliats més propers del bloc comunitari, com poden ser el Regne Unit o Noruega. Ara bé, aquest anhel també suposa un maldecap: com aconseguir-ho sense la indústria dels Estats Units, de la qual Europa encara depèn.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca

Inscriu-t’hi

Anem a pams. El gran increment de despesa militar dels estats membres ha fet que encara augmenti més la compra d'armes de la UE als Estats Units, encara que la nova administració republicana cada vegada es desentengui més de la seguretat dels seus tradicionals aliats occidentals. Concretament, segons l'últim informe del Sipri, els socis europeus de l'OTAN han incrementat les importacions d'armes un 105% en el període 2020-2024 respecte al lustre anterior, i un 65% les que adquireixen de la potència estatunidenca.

És en aquest context que la mateixa cap de l'executiu comunitari ha admès que la indústria bèl·lica europea pot tenir dificultats per assumir tota la demanda d'una compra massiva d'armes per part de les potències europees. Més enllà de la capacitat, Ursula von der Leyen tem que el sector no estigui preparat per desplegar les tecnologies del sector militar i civil més innovadores, com pot ser la intel·ligència artificial aplicada a la defensa.

La UE proposa compres conjuntes d'armes fetes a Europa

Cada vegada més socis europeus pressionen la resta d'estats membres per comprar armes de companyies europees i deixar d'importar sobretot dels Estats Units. França, per exemple, és un dels socis que, per sobre de tot, pretén que el rearmament sigui made in Europe, però hi ha altres països, com Alemanya o els que senten més a prop l'amenaça de l'expansionisme rus i tenen pressa, com els bàltics o els nòrdics, que prioritzen incrementar el seu poder militar, encara que sigui enriquint la indústria estatunidenca.

Les llacunes de la indústria bèl·lica europea

Entre els elements que continuen marcant aquesta dependència hi ha la capacitat tecnològica, com ara les actualitzacions dels softwares o dels sistemes elèctrics, necessaris per desenvolupar i fer anar el material militar. Un alt directiu espanyol del sector explica que si Europa vol "competir" ha de fer mans i mànigues per reforçar aquesta àrea. "La capacitat no només es guanya per tenir moltes empreses o molt grans", apunta. Així, més enllà de la dependència pel que fa a material militar, l'R+D és una qüestió "clau".

"La majoria dels exèrcits europeus depenen en gran manera dels Estats Units pel que fa al suport de les comunicacions, la guerra electrònica i l'abastiment de munició davant d'un conflicte", apuntava Justin Bronk, del Royal United Services Institute (Rusi) en un article al Financial Times en què es preguntaven, precisament, sobre si els Estats Units poden "desactivar" el rearmament d'Europa. "No és tan senzill com prémer un botó", matisava l'investigador.

Diferents veus del sector apunten que en aquest escenari una sortida és la consolidació i la concentració del sector a Europa. La fragmentació empresarial suposa un repte pel que fa als costos, eficiència i competitivitat. De fet, qui recentment ha pregonat aquest camí ha estat el flamant president d'Indra, Ángel Escribano, que d'entrada ja ha posat en el punt de mira la fàbrica de Santa Bárbara, a Astúries, cosa que ha obert un xoc amb la propietat, l'empresa nord-americana General Dynamics. "És evident que junts som més forts", defensava Escribano aquesta setmana durant un acte a Madrid. En el cas d'Espanya, aquesta consolidació suposaria un baló d'oxigen pel que fa al múscul del sector, que en comparació amb altres països és molt més petit.

Un exemple clar d'aposta per una economia d'escala en l'àmbit europeu és Airbus, el consorci en què participen França, Alemanya, Espanya i el Regne Unit i que, més enllà de nodrir algunes de les aerolínies més importants del Vell Continent, compta amb un negoci de la defensa i l'espai pel qual va ingressar 12.000 milions el 2024. Per exemple, forma part del consorci Eurofighter a través del qual es fabriquen els caces Typhoon, que abasteixen l'exèrcit espanyol, britànic i italià.

Hispasat, de gran desconegut a caramel per a inversors

Alhora, aquesta idea d'europeïtzar el sector s'ha fet evident en el cas del negoci aeroespacial. L'any passat, per exemple, es va adjudicar al consorci europeu SpaceRise la construcció de l'IRIS 2. Aquest consorci està liderat per SES, Eutelsat i l'operador de satèl·lits espanyol Hispasat, que Indra ha adquirit recentment. El projecte pretén construir fins a 290 satèl·lits i competir amb Starlink, d'Elon Musk, o Kuiper, del fundador d'Amazon, Jeff Bezos. "Amb inversions sense fi com la d'Elon Musk s'està posant el focus en la sobirania estratègica de l'espai", reconeixia un alt directiu fa poc més d'un any a l'ARA.

Tot plegat fa que empreses que històricament s'han considerat militars, i algunes de civils, es freguin les mans. L'alemanya Volkswagen, que travessa una crisi latent des de fa temps, ja ha aixecat el dit per mirar de "reorientar" les seves fàbriques. De fet, ja s'ha parlat d'una inversió per part de l'empresa armamentista Rheinmetall, o de transformar el negoci de l'automoció en el sector de la defensa, com apuntava el conseller de la companyia, Oliver Blume, al Telegraph.