Florida i Espanya, la comparació odiosa que encanta a Ayuso

Barcelona / MadridEn els anys més durs de la crisi, es parlava amb menyspreu d'Espanya com de "la Florida d'Europa". També Catalunya s'enduia aquesta comparació de boca de l'aleshores presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, que el 2009 va dir en una conferència a la Cambra de Comerç que la Generalitat havia descuidat tant la indústria, i s'havia centrat tant en el turisme i la construcció, que mereixia aquesta qualificació.

Avui Sánchez-Camacho és diputada a l'Assemblea de Madrid, on la seva cap, la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, té una opinió molt diferent sobre l'estat nord-americà. De ser un exemple d'economia empobrida i sense futur ha passat a ser un model, i Ayuso va explicar durant un viatge a Londres que vol convertir la capital espanyola en la nova Florida del Vell Continent.

Què significa, però, ser "la Florida d'Europa"? Durant la crisi es posava Florida, un estat amb un clima tropical a la part meridional, com un exemple d'economia basada en el turisme de sol i on anaven a viure els jubilats dels estats del nord a la recerca de bon temps. "És platja, sol, camps de golf i jubilacions daurades", comenta Albert Carreras, catedràtic d'economia i director de l'Escola Superior de Comerç Internacional de la UPF. Després de patir un sotrac tan fort com el del 2008, polítics i economistes van reclamar una aposta per diversificar més l'economia espanyola i sortir del monocultiu turístic i de la construcció.

Gran pes del turisme

El paper de Florida l'havia jugat tradicionalment Califòrnia, però actualment l'estat de la costa oest "ja és una altra cosa", ja que ha virat cap a la tecnologia –amb Silicon Valley– i els serveis d'alt valor afegit, fent la competència a estats del nord-est com Massachusetts, recorda Carreras. Per contra, l'economia espanyola s'ha allunyat poc del model turístic i, igual que Florida, ha apujat l'aposta: el 2016, el sector turístic representava el 6,5% del producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura l'activitat econòmica) espanyol, mentre que el 2020, en plena pandèmia, la xifra havia augmentat fins al 6,8%, segons càlculs de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), una dada similar al 6% de Florida. Pel que fa a l'ocupació, a Espanya el 12,9% de la població activa treballa al sector, mentre que a Florida tota la indústria crea un 14% dels llocs de treball, segons dades de l'agència de turisme de l'estat.

En tots dos casos el turisme té com a pilars el bon temps i el mar, com ho demostra el fet que la majoria de visitants estrangers a Espanya es concentren en les comunitats autònomes mediterrànies i les Canàries. A Florida destaca l'aposta pels creuers de les ciutats del sud de l'estat, aprofitant la proximitat amb altres destinacions del Carib, de la mateixa manera que Barcelona, Màlaga i Palma són parada de moltes rutes de creuers pel Mediterrani. I l'aposta de Salou pels parcs temàtics recorda, a una escala molt més petita, la d'Orlando.

L'apogeu turístic a Florida es produeix al febrer i al març, durant l'anomenat spring break, quan milers d'universitaris de tots els EUA viatgen en massa a l'estat per passar uns dies de vacances a la platja i amb festes massives just després dels exàmens del primer semestre, fenomen que no existeix a Europa.

Jubilats del nord

Tant a Espanya com a Florida, el bon temps no només atreu turistes, sinó també jubilats del nord. Segons l'INE, el 2022 estaven empadronats Espanya més de 414.000 estrangers de més de 65 anys. El gruix d'aquests són ciutadans de països del nord d'Europa i més de 312.000 resideixen en províncies mediterrànies o a les Canàries. A Alacant, més del 4% dels habitants són jubilats estrangers, mentre que a Màlaga ho són més del 3%. La forta presència d'estrangers del nord que resideixen en alguns municipis costaners ha provocat que arribin a crear comunitats tancades o que presentin candidatures pròpies als ajuntaments, aprofitant que els ciutadans de la UE poden votar a les eleccions municipals.

El fenomen és molt semblant al que viu Florida, on un 21,5% de la població té més de 65 anys, el segon estat amb una proporció més alta, només superat per Maine. La raó és que molts nord-americans d'estats amb climes freds es muden a l'estat quan es jubilen, a més dels que hi mantenen una segona residència per passar-hi l'hivern.

Miami i Madrid, capitals llatinoamericanes

"Madrid està de moda a l'Amèrica Llatina. El govern regional treu els entrebancs a les empreses que s’instal·len aquí”, defensava fa uns mesos el vicepresident de la Comunitat de Madrid, Enrique Osorio. De fet, si d’una cosa ha tret pit la regió madrilenya és del fet de ser un oasi fiscal i burocràtic per a companyies i inversors, fins al punt que s’ha posat en el punt de mira per generar una espècie de dúmping fiscal sobre la resta de territoris. Madrid té bonificats al 100% impostos com el de patrimoni i uns dels tipus impostitius d’IRPF (de la part autònomica) més baixos de tot l’Estat.

Aquesta política fiscal ha generat un interès especial entre grans fortunes de països com Veneçuela, Mèxic o Colòmbia. Molts d’ells han trobat en indrets com el carrer Serrano un lloc on residir, i destaca la seva inversió en l’habitatge de luxe i l'interès per formar-se en centres privats de negocis. "Madrid està competint amb ciutats de tot el món per atreure capitals, i tenir impost de patrimoni ja et pot descartar d’entrada”, destacava el director de l’Institut d’Estudis Economics, Gregorio Izquierdo, en una conversa amb l’ARA. 

Per tot plegat, la capital espanyola ha estat batejada com "la Miami europea". Com que la ciutat de Florida acull bona part de les grans fortunes llatinoamericanes que busquen una residència als EUA, Madrid presumeix de ser l’entrada a Europa de la població llatinoamericana gràcies, sobretot, a les connexions de l’aeroport de Barajas, però també al fet d'aplegar institucions com el Banc Interamericà del Desenvolupament, la Secretaria General Iberoamericana o el mercat bursàtil LatIbex. Políticament es tradueix en el fet que Miami i Madrid són dos dels pols d'oposició als governs de Cuba i Veneçuela.

Fiscalitat baixa i regressiva

Ayuso segueix un patró de conservadorisme dur i desacomplexat similar al de Ron DeSantis, governador de Florida i principal candidat a obtenir la nominació del Partit Republicà a la presidència dels EUA. DeSantis, reelegit aquest novembre amb una gran majoria, ha impulsat, per una banda, reduccions d'impostos a empreses i rendes altes i, per l'altra, agressives campanyes contra reivindicacions de l'esquerra anomenada woke, com ara l'accés a l'avortament, els controls per evitar la brutalitat policial i les denúncies a la discriminació de la comunitat LGTBI, dones i minories racials. La seva insistent defensa de "la llibertat" també ressona amb els eslògans electorals de la presidenta madrilenya.

A diferència de les comunitats autònomes espanyoles, que tenen un tram propi d'IRPF combinant amb el del govern central, Florida no té impost sobre la renda i els ciutadans de l'estat només en paguen al govern federal. Així mateix, mentre que a Espanya hi ha un IVA general del 21% amb trams reduïts per a béns de primera necessitat del 10% o el 4%, a Florida l'impost sobre el consum és del 6%, amb reduccions per la compra de cases mòbils, despeses en màquines recreatives i lloguers de locals comercials, mentre que l'electricitat té un tipus més elevat, del 6,95%.

Tant amb l'IRPF com amb l'IVA, el govern espanyol segueix el patró de la resta d'economies europees, que utilitzen els impostos per recaptar més de les famílies riques que de les pobres per tal de redistribuir després la riquesa a través de serveis públics. El model de Florida és precisament el contrari i deixa en mans del govern federal la recaptació d'impostos sobre la renda, mentre que la taxa sobre el consum és igual per a quasi tots els productes i, fins i tot, afavoreix els propietaris d'immobles.

Washington i Brussel·les, dues realitats diferents

El 2012, el guanyador del premi Nobel d'economia Paul Krugman va comparar Florida amb Espanya, en aquell cas per assenyalar com la pertinença a l'euro havia perjudicat severament Espanya en comparació amb l'estat nord-americà, tot i que compartien el fet d'haver patit "bombolles immobiliàries enormes seguides de crisis". Florida, argumentava Krugman a The New York Times, va rebre uns 31.000 milions d'euros de transferències del govern federal –és a dir, de diners procedents d'altres estats dels EUA–. Per contra, els socis amb els quals Espanya compartia l'euro no només li donaven pocs diners, sinó que l'obligaven a retallar la seva despesa pública en plena recessió.

Aquests 31.000 milions rebuts pel govern de Florida aquell any van entrar en forma de polítiques públiques (despesa en sanitat i subsidis d'atur i a famílies pobres), mentre que a Espanya aquestes despeses corren sempre a càrrec de les administracions espanyoles, no pas de la Comissió Europea. Espanya, tot i no controlar la seva moneda, no té ajuda externa com la que té Florida. A més, fruit de l'esclat de la bombolla, el govern espanyol va haver de rescatar els seus propis bancs i garantir els dipòsits dels ciutadans, una tasca que a Florida va anar a càrrec del govern de Washington.

El fet de tenir un govern federal que injecta diners –més del 4% del PIB de Florida el 2012, segons Krugman– recaptats en altres parts del país explica per què Florida, tot i l'impacte inicial, es va recuperar molt més ràpid que Espanya de la crisi financera del 2008. Mentre que Espanya va arrossegar durant anys nivells d'atur per sobre del 15% (el 2013 va arribar al màxim del 26,9%), a Florida mai es va superar el 10,9%, i a partir de febrer del 2010 ja havia començat a caure, segons dades de la Reserva Federal.

Aquestes facilitats que té Florida pel fet de formar part dels EUA no les té Espanya formant part de la UE, tot i haver cedit a les institucions comunitàries tota la política monetària i bona part de la fiscal (Brussel·les ha de donar el vistiplau als pressupostos de l'Estat). Malgrat això, amb la pandèmia la UE ha virat cap a un model una mica més federal, com ho demostren els fons Next Generation. Així i tot, les transferències directes que rebrà Espanya en sis anys seran d'uns 70.000 milions d'euros, menys del 5% del PIB, xifra equivalent a la que rep en un sol any Florida del govern nord-americà.