Economia i poder
BarcelonaSi la narrativa és poder, els economistes el va acariciar. Durant dècades, van tenir un paper protagonista en el competit món de narradors que pontifiquen sobre el que passarà, i el que cal fer perquè passi el que es vol que passi, o per evitar el que es tem que passi. Des de fa un temps, però, aquest rol privilegiat es qüestiona de manera permanent.
La gran crisi financera va suposar un cop dur i merescut a la professió. Molts economistes, enlluernats per l’elevat ritme de creixement de principis de segle, no van veure els desequilibris que s’estaven gestant. Aquest gran error, difícil de perdonar, sovint s’aprofita per criticar les decisions de política econòmica dels darrers anys i, de passada, desacreditar la professió. L’augment de la inestabilitat i la incertesa, la desigualtat i l’auge del populisme sembla que s’haurien pogut evitar amb una política econòmica diferent. Hi ha qui reclama la desaparició dels economistes de les principals institucions. S’haurien d’allunyar del poder!
La batalla per veure qui la diu més grossa va minant la reputació de la professió. Un dels àmbits en què és més evident és en la valoració de les principals institucions econòmiques, com ara el Banc Central Europeu. La confiança en aquesta institució es va esfumar durant la crisi financera i no s’ha recuperat. El darrer Eurobaròmetre, acabat de publicar, situa Espanya com a segon país europeu on el suport al BCE és més baix, només per davant de Grècia. A l’altre costat de l’Atlàntic, la reputació de la Fed també està sota mínims.
Els errors que van propiciar la gran crisi financera són nombrosos i de diferent naturalesa. Dins de la professió, destaca el mal ús dels models macroeconòmics. Les millores tecnològiques i computacionals que es van produir al tombant de segle van permetre desenvolupar models estadístics amb els quals es podien mesurar, amb precisió aparentment quirúrgica, els costos i beneficis de determinades polítiques per al conjunt de la població. La llum que aquests models van projectar sobre determinades dinàmiques va ser tan potent que els àmbits que van quedar a les fosques van caure en l’oblit.
Aquí es va gestar el gran error. Aquests models no permetien valorar els desequilibris financers que es van produir. Tampoc posaven de manifest les terribles conseqüències per a alguns col·lectius d’un augment de la integració econòmica a nivell global. El mal ús d’aquests models va portar a la recomanació de polítiques errònies. Tot i que són una bona referència, ara és evident que no poden ser l'única, i els seus resultats s’han de llegir amb cautela.
Des d’aleshores, però, les principals decisions de política econòmica han estat encertades en general. Les mesures que van prendre el BCE i la Fed, ràpides i contundents, van ser imprescindibles per evitar mals majors durant la crisi financera. Des del flanc fiscal, la resposta per esmorteir l’impacte de la pandèmia no va evitar un augment de la desigualtat. Però l’augment de la desigualtat que s’hauria produït en absència de les mesures que es van prendre hauria fet feredat.
Ara la crisi energètica torna a posar a prova les institucions econòmiques. Aquesta vegada, el marge de maniobra del BCE és limitat. El fort augment de preus l’ha fet canviar de rumb de manera sobtada. Des del flanc fiscal, l’elevat nivell de deute obliga a la màxima prudència, però cal donar suport als col·lectius més afectats. Diverses institucions, nacionals i internacionals, ja han apuntat que l’efectivitat de les mesures podria millorar, i molt, si es dirigissin a qui més ho necessita. Amb els avenços computacionals i més disponibilitat d’informació, ara sí que es pot identificar, en temps real, la situació dels diferents sectors i col·lectius. La política econòmica podria recuperar la credibilitat perduda si actués en conseqüència i, de passada, demostrés la utilitat d’aquestes noves eines.
