El dogma de l'austeritat obliga Alemanya a fer retallades

BarcelonaL'austeritat pressupostària, dogma intocable durant dècades entre la classe política alemanya, ara és font de problemes per al govern alemany. L'executiu del canceller Olaf Scholz, una coalició de tres partits –el Socialdemòcrata, el liberal FDP i els verds– s'ha vist obligat aprovar retallades pressupostàries de cara al 2024 per tal de complir el mandat constitucional que l'obliga a contenir la despesa pública.

Durant la crisi, i per donar exemple als països perifèrics als quals acusava de malgastadors, Alemanya va incorporar a la seva constitució un límit del dèficit públic (la diferència entre despeses i ingressos de l'Estat). Tot i que les normes europees situen el dèficit màxim permès als estats membres al 3% del producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura la mida d'una economia) nacional, el Parlament va situar la barrera molt per sota, al 0,35%.

Aquest límit té excepcions per a emergències, com ara la pandèmia, però el mes passat, el Tribunal Constitucional alemany va prohibir al govern traslladar 60.000 milions d'euros no utilitzats d'un fons antipandèmia cap a un fons de transformació climàtica, en considerar que faria superar el dèficit permès constitucionalment. "Va ser l'error més gran en política econòmica alemanya en 20 o 30 anys. I ara aquesta estupidesa està a la Constitució i no ens en podem desempallegar", va declarar al Financial Times Jens Südekum, professor d'economia a la Universitat Heinrich Heine de Düsseldorf, sobre el límit del 0,35%.

La decisió del Tribunal va deixar sense marge de maniobra l'executiu de Scholz i la va aprofitar el ministre de Finances, el liberal Christian Lindner, defensor de l'ortodòxia pressupostària: Lindner ha imposat a socialdemòcrates i verds una retallada de despesa al pressupost de 17.000 milions d'euros.

Així, el pla de modernització de l'empresa pública de ferrocarrils es farà a través de la venda de participacions minoritàries de l'estat en empreses privades. El govern també suspendrà els subsidis a la compra de cotxes elèctrics i a empreses d'energia solar. A canvi, els liberals accepten nous impostos sobre el querosè dels vols nacionals i sobre les emissions fruit de combustibles fòssils.

Fregant la recessió

La decisió de retallar el pressupost arriba en un moment en què Alemanya ha passat de ser la locomotora de la zona euro al malalt del Vell Continent. Des del final de la pandèmia, l'economia germànica ha flirtejat amb la recessió, registrant decreixements en tres dels últims set trimestres en què hi ha dades. Però el fre fiscal aprovat ara pel govern pot ser l'impuls definitiu cap a la crisi: Commerzbank, el segon banc del país, calcula que les retallades poden reduir el creixement del PIB l'any vinent en mig punt. Tenint en compte que al novembre la Comissió Europea va pronosticar un creixement del 0,8% l'any vinent, si es complissin les dues prediccions, Alemanya tancaria el 2024 amb un magre 0,3%, pràcticament l'estancament econòmic.

Alemanya té diversos punts flacs. El primer, la mala marxa de les exportacions, primer afectades pels problemes en les cadenes de subministrament i els colls d'ampolla quan va acabar la pandèmia, i ara pel refredament de l'economia xinesa. Per acabar-ho d'adobar, la invasió russa d'Ucraïna va disparar els costos de primeres matèries i de l'energia per a la indústria, cosa que va derivar en una forta inflació, superior a la mitjana de la zona euro.

Revengisme grec

El 4 de març del 2010, la portada del diari sensacionalista Bild –el més llegit d'Alemanya– enviava un missatge al govern de Grècia: "Veneu-vos les illes, grecs en fallida!". El titular es feia ressò de les peticions de polítics i empresaris germànics, que reclamaven a l'Estat grec que fes calaix de totes les maneres possibles –també privatitzant illes mediterrànies– per pagar l'elevat deute que havia anat acumulant, primer per malbaratament i, ja amb l'esclat de la crisi financera del 2008, pel rescat de la banca. Fa un mes, el mateix rotatiu publicava les declaracions de Panagiotis Lafazanis, que el 2015 va ser ministre d'Energia i Medi Ambient de Grècia: el polític grec convidava Berlín a "vendre actius públics, com illes, per recaptar ràpidament grans sumes de diners".

Arran del crac financer del 2008, les finances públiques gregues van acabar intervingudes per la Troika, el trio format per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional. Els estats de la UE van rescatar el govern grec (i el d'altres estats perifèrics, com Espanya) i, Alemanya, juntament amb els països del nord del continent, va ser l'estat que hi va aportar més diners.

La Troika i Berlín van aconseguir imposar un relat basat en la incapacitat dels països mediterranis de controlar la despesa i, a canvi dels rescats, van exigir l'aplicació de dures mesures d'austeritat, principalment la retallada de la despesa en serveis públics essencials, sobretot sanitat, pensions, subsidis d'atur, transport públic i educació. Van ser els anys de les retallades i del mantra que afirmava que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, repetit per polítics de tots els colors. En el cas grec, hi van afegir la privatització d'infraestructures i, igual que a Espanya, s'hi va aplicar una política de devaluació interna: guanyar competitivitat produint el mateix amb menys treballadors i pagant menys. Els sous es van desplomar un 25% i l'atur es va disparar per sobre del 20% durant gairebé set anys.

Va ser en aquest context que polítics de dos partits alemanys, la democratacristiana CDU (la formació de l'aleshores cancellera Angela Merkel) i l'FPD, van demanar la venda d'illes gregues. La cara visible de l'austeritat i les retallades durant la crisi va ser la de Wolfgang Schäuble, el ministre de Finances del govern de Merkel. Schäuble va mostrar tanta rigidesa negociant amb els països endeutats que a Brussel·les va rebre el malnom de "Dr. No". Merkel, a qui ara part de l'opinió pública alemanya culpa de fomentar una dependència quasi total del gas rus i de les exportacions a la Xina, va tenir com a soci principal els socialdemòcrates, amb els quals va fomentar a escala europea un relat sobre les bondats de l'austeritat.

Lafazanis –avui líder d'un partit d'extrema esquerra i admirador del president rus, Vladímir Putin– va insistir al Bild que ara és Alemanya qui amenaça d'abocar la resta d'Europa a "una crisi duradora", cosa que, a parer seu, es pot solucionar: "Si els alemanys no ho poden controlar sols, s'hauran de posar sota supervisió de la Troika". La realitat, però, és que cap ministre d'Economia europeu es planteja intervenir financerament l'Estat alemany –el seu deute públic no és especialment elevat– i encara menys mentre no hi ha acord a la UE sobre les noves normes pressupostàries, que l'executiu germànic vol tornar a endurir.

Això no va impedir, però, que amb el seu populisme habitual el Bild es preguntés si una de les possibles illes alemanyes en venda havia de ser la de Sylt, al mar del Nord, coneguda per les residències de luxe i per ser l'indret on l'any passat es van casar justament el ministre Lindner, últim defensor ara de les retallades i el rigor pressupostari, i la coneguda presentadora Franca Lehfeldt. Irònicament, la celebració va aixecar crítiques als mitjans per la seva escassa austeritat: els nuvis no van escatimar res en un moment en què el govern alemany reclamava als ciutadans que estalviessin energia. El cap de l'oposició hi va arribar en avió privat i el tresor públic va finançar un ampli desplegament policial per garantir la seguretat dels centenars de convidats, molts d'ells polítics, famosos i empresaris.