Debilitat i xocs econòmics

BarcelonaL’economia catalana, com la del conjunt dels països desenvolupats, continua condicionada per l’impacte de múltiples xocs, d’elevada magnitud i molt poc habituals. Alguns sembla que ja comencen a perdre intensitat, però d’altres encara han d’arribar al seu punt àlgid. A més a més, afecten de manera molt heterogènia els diferents sectors. En un context en què els indicadors comencen a debilitar-se, tot plegat fa que sigui molt difícil diagnosticar bé la situació econòmica en què ens trobem.

Entre els nombrosos xocs que condicionen l’economia, destaca el fort augment de preus dels darrers dos anys. Les pressions inflacionistes comencen a dibuixar una gradual trajectòria descendent i al setembre la inflació subjacent ja es trobava per sota del 6%. La xifra encara és alta, però la trajectòria decreixent és encoratjadora. A més a més, la moderació de les pressions inflacionistes és generalitzada a la majoria dels béns que formen la cistella de la compra. De totes maneres, el nou repunt del preu del petroli i l’augment del preu dels aliments per culpa de la sequera és probable que tornin a fer pujar la taxa d’inflació general d’aquí a final d’any, i la situïn per damunt del 4,0% tot i que la inflació subjacent segueixi un curs de moderació.

Augment de tipus

L’altre factor que condiciona la bona marxa de l’economia és l’augment dels tipus d’interès. Les conseqüències ja es noten, i probablement aniran a més els pròxims trimestres, però l’impacte final és molt incert. Així ho apunta el Banc d’Espanya en el darrer informe de previsions, on mostra que els seus models estimen un impacte de l’augment dels tipus d’interès en el creixement econòmic molt diferent en funció de les hipòtesis utilitzades.

En el millor dels casos, per cada augment d’un punt percentual dels tipus, el creixement es redueix prop de 0,3 punts percentuals al cap d’un any. Però, segons apunten, l’impacte pot arribar a ser superior a un punt percentual. La forquilla, per tant, és molt àmplia, sobretot si tenim en compte que en el darrer any i mig els tipus han pujat 450 punts bàsics.

Malgrat que els discursos dels banquers centrals s’analitzen amb lupa, o amb algoritmes i intel·ligència artificial que els condensen en un indicador econòmic de màxima precisió, la política monetària no és un bisturí que permeti actuar amb precisió quirúrgica. Més aviat sembla un bazuca.

L’exercici de transparència i honestedat que han fet els economistes del Banc d’Espanya és poc habitual. Reflecteix l’enorme incertesa en què sovint s’han de prendre decisions que acaben afectant milions de llars. Per això és important executar-les amb la màxima cautela i, si és possible, de manera gradual. En el cas actual això és especialment rellevant, ja que l’impacte de l’augment dels tipus d’interès no es distribueix de manera equitativa entre la població. Al contrari. Es concentra en les famílies i les empreses més endeutades. Així, més enllà de l’efectivitat de les mesures preses, ens hauríem de preguntar si apujar tant els tipus d’interès és el mecanisme més just per frenar les pressions inflacionistes o si, a l’hora d’intentar moderar la demanda, no caldria que la política fiscal hi col·laborés una mica més.