Cuba, la crisi letàrgica

Buenos Aires“L’Havana està trista”, reconeix la Lina, de 27 anys, al tornar de la seva Cuba natal a Buenos Aires, on va migrar ara fa gairebé tres anys. S’hi ha escapat dues setmanes, a veure la mare, el germà, els avis i les seves dues grans amigues, que, per ara, encara viuen a l’illa. Explica que “a les set o vuit del vespre, la gent es tanca a casa, no hi ha ambient al carrer com abans, sembla l’època de la pandèmia”. Ho diu amb la mirada trista, fent que no amb el cap, fins que somriu: “Però que bonica que és l’Havana –fa–. És la ciutat més bonica del món”.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca

Inscriu-t’hi

És difícil identificar el punt d’inici de la crisi que avui travessa Cuba. Alguns poden dir que tot va anar de mal borràs a partir de la pandèmia de coronavirus; d’altres posen la data a l’11 de juliol del 2021, quan milers de persones es van llançar als carrers arreu del país en un esclat social sense precedents, demanant corrent elèctric, menjar i “llibertat”, i en què l’onada repressiva de les forces de seguretat va ser tan forta que tothom va quedar moralment tocat, a més d’espantat: encara hi ha més de 1.300 persones detingudes. D’altres deuen ubicar el punt d’inflexió en el denominat Període Especial dels anys 90 del segle passat, quan, amb la dissolució de la Unió Soviètica, l’aliada del Carib va quedar desemparada. I hi pot haver qui directament anirà a l’1 de gener del 1959, quan Fidel Castro, Ernesto Che Guevara i altres “barbuts” entraven a l'Havana proclamant el triomf d’una revolució obrera i camperola.

Ha plogut molt, i Cuba ha viscut etapes de més i menys bonança, estabilitat i obertura a l’exterior, però sobretot ha oscil·lat en el sentit col·lectiu i compartit d’una Revolució que, fins al dia d'avui, els governants reivindiquen no com una cosa del passat, sinó com el context viu del present. Una Revolució que, en ple 2025, a molts cubans els costa de veure plasmada en el seu dia a dia, en un context de disparitat total entre el cost de vida i els salaris, l'escassedat de combustible, l'èxode massiu i els constants talls de llum. No obstant tot això, Juan Alejandro Triana, director del Centre d’Estudis d’Economia Cubana (CEEC), posa en dubte que “hi hagi una desafecció política general”, tot i que reconeix que el suport popular al govern i a l’actual mandatari, Miguel Díaz-Canel, “ha disminuït en comparació als temps de Fidel o Raúl [Castro]”.

Per què Cuba s'ha tornat a quedar completament sense llum?

“La monarquia”, ironitza el Basilio al diari ARA, via àudio de WhatsApp. El Basilio és un camperol de 64 anys que viu en un poblet del centre sud de l’illa, a la província de Cienfuegos. Es considera a si mateix “un dels tants supervivents d’aquesta cosa que ja no té nom –diu–, perquè això ja no és comunisme ni és res”. Actualment, cobra 1.700 pesos cubans de pensió per jubilació, uns 14 dòlars, mentre que un sou estatal voreja els 5.300 i una cistella bàsica d’alimentació, els 5.500 (uns 45 dòlars). Amb el seu ingrés actual, el Basilio arriba a comprar una ampolla d’oli, un paquet de cafè i una carabassa o dues o tres iuques. Les conegudes com a “llibretes de racionament” –amb les quals els cellers de l’estat havien arribat a repartir, a preus molt baixos i en altres temps, arròs, pollastre, cafè, sucre, ous, oli i iogurt, entre altres aliments– han anat minvant la seva oferta.

L’aparició de la “moneda lliurement convertible” (MLC) poc després de la pandèmia va servir perquè des de l’estranger es pogués dipositar divisa en comptes bancaris cubans, que convertien els dòlars en moneda nacional i amb els quals es podia comprar aliments –a preus dolaritzats– en el que popularment es coneixia com a “botigues MLC”. Una incipient dolarització de facto que, segons Triana, “no ha funcionat” i que ara s’ha convertit en una dolarització en tota regla: des del gener passat i per primera vegada a Cuba des del 2004, es pot comprar i vendre amb bitllets de dòlars americans. Suposa la fi d’una prohibició que Fidel Castro va establir quan va inventar el peso cubà convertible (CUC) per relegar el moviment –que no la tinença– del dòlar a l’illa, i un canvi que el govern avui justifica com una captació de divises necessària per estabilitzar la macroeconomia.

La vida entre adeus i apagades

Com tants cubans que viuen al camp, fa temps que el Basilio cuina amb llenya o amb carbó, per culpa de la intermitència de l’electricitat. El sistema elèctric nacional ha col·lapsat quatre vegades en els últims sis mesos, a causa d’una manca de manteniment de les instal·lacions al llarg de les últimes dècades i d’un “nivell d’obsolescència molt alt”, diu Triana, que afegeix que l’accés als combustibles fòssils és limitat, pels preus actuals al mercat internacional i per les sancions que imposa el govern dels Estats Units a tercers països que venguin combustible a Cuba. En aquest sentit, l’economista assegura que el govern s’ha posat “creatiu” i està pensant en solucions com la inversió en energia fotovoltaica a través de convenis amb aliats com Rússia o la Xina. Però fins que això no arribi –i el mateix expert no creu que sigui aviat–, sembla que les apagades continuaran formant part de la vida quotidiana dels cubans: a l'Havana són d’entre quatre i sis hores diàries, com a casa el Miguel, un cuiner de 32 anys que viu amb la seva parella i que assegura sentir “odi i impotència” davant la situació actual, a més de “desesperació per migrar”, com han fet tantes persones de la seva generació.

Cuba viu l’èxode més gran de la seva història, amb prop de 900.000 persones (registrades) arribant només als Estats Units entre el 2022 i el 2024, i més de 200.000 sol·licitants d’asil. A banda, en aquest temps, més de 100.000 persones s’han beneficiat del parole humanitari, un procés administratiu de l’era Biden a través del qual els residents als Estats Units podien reclamar l’entrada legal dels seus familiars cubans, veneçolans, nicaragüencs o haitians, havent demostrat que els podrien mantenir financerament durant 24 mesos. L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha acabat amb aquesta opció, en el marc de la nova política antiimmigració. “Aquest èxode és el més trist que ens pot passar”, lamenta el Miguel: “El que migra ho fa per necessitat, i això separa parelles i trenca famílies”.

Tenir fills, un luxe

L’única filla del Basilio, de 34 anys, va migrar ara fa tres anys cap a Barcelona. Recentment, ha pogut completar els tràmits perquè el seu fill, de 15, es reuneixi amb ella. “La família és molt important”, diu l’home, que té una germana també a Catalunya i una altra als Estats Units: “Però crec que a Cuba la família s'extingirà, perquè els joves marxen, i tenir fills aquí, ara, és un luxe”. La baixa natalitat i l’envelliment de la població són dos problemes demogràfics importants: segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística i Informació (ONEI), l’únic grup poblacional que creix és el d’adults grans, que s’espera que, per a aquest 2025, arribin a més del 25% de la població total.

L’avi de la Lina pateix d’Alzheimer, ceguesa i sordesa. La seva mare se’n fa càrrec, i amb els diners que la seva filla envia quan pot des de l’Argentina, compra medicaments –si en troba i “a preus absurds”– i paga als infermers que l’atenen de nit. La Lina sap que, ben mirat, són "privilegiats" pel fet que part de la família viu a l’estranger i pot ajudar els que són a l’illa. “Però viure pensant en això em posa molt trista”, reconeix: “A vegades he de triar no pensar, simplement preguntar a la meva mare com va tot, i ignorar la resposta”.

Cuba afluixa els requisits per sortir del país