La crisi del sistema
BarcelonaAparentment, sembla que no tinguin gaire en comú. L’una, la que va començar el 2008, tenia un origen local. En canvi, de la que s’està gestant és fàcil culpar-ne un tercer. Aquesta crisi es vol escriure amb V, de Vladímir Putin. Ens hauríem pogut preparar millor. Sens dubte. Però com que no és resultat del “nostre” mal comportament, inicialment això pot generar una fal·laç sensació d’autocomplaença.
En el fons, però, totes dues crisis posen de manifest els límits amb què imparteix justícia el nostre sistema econòmic. Són dues crisis que succeeixen en molt poc temps, amb una pandèmia pel mig, i que toquen el moll de l’os.
La crisi financera i de deute sobirà, com el seu nom indica, té l’origen en l’excés d’endeutament. Però amb el temps s’ha fet palès que no només va ser una crisi econòmica. Tal com apuntava Raghuram G. Rajan el 2010, el sistema financer és, d’alguna manera, el cervell d’una economia moderna. Quan funciona bé, distribueix els recursos i el risc d’una manera efectiva, i impulsa el creixement econòmic. Però quan funciona malament pot provocar grans desequilibris econòmics que acaben comportant una destrossa enorme i desigual. (Fault lines, how hiden fractures still threaten the world economy, Ed. Princeton Univesity Press).
Així, acaba emergint un profund sentiment d’injustícia que se sol traduir en un augment de posicions extremes, polarització i inestabilitat política. No és un fenomen nou. Històricament, això és el que ha succeït en els anys posteriors a les grans crisis financeres. El que ha passat als països europeus i als EUA aquests últims anys només és la darrera temporada d’una llarga sèrie que encara no s'ha acabat. Però mentre el suport a posicions polítiques extremes i de dubtosa convicció democràtica continua creixent, i fins i tot ja lideren el govern d’alguna de les democràcies més antigues, ha esclatat una nova crisi.
D’entrada, l’origen de l’actual és ben diferent. Simplificant, el conflicte entre Rússia i Ucraïna fa esclatar una crisi energètica que té com a epicentre el fort augment del preu del gas i del petroli. Els països europeus, com que n’importen molt, inicialment s’empobreixen. Però indirectament també es desencadena un pronunciat augment de preus a la resta de béns, ja que l’energia n’és un input crític en el procés de producció.
Inflació i injustícia
La inflació ja ha assolit cotes històriques, i tot apunta que es mantindrà elevada, com a mínim, uns trimestres més. Aquest és el punt en el qual ens trobem. Fins aquí, podria semblar una crisi “normal”. Però si persisteix, amb el temps es podria fer palès que no només és una crisi econòmica.
Els preus, igual que el sistema financer, són un element clau d’una economia moderna. Són el sistema d’informació bàsic per mesurar la temperatura dels diferents mercats i, sobretot, acaben determinant qui té accés a què. Així, quan es produeixen desequilibris econòmics que porten a un augment pronunciat, generalitzat i persistent de la inflació, l’impacte sobre les llars és enorme i desigual.
Tal com apunta Michael J. Sandel, en aquestes situacions també pot emergir ràpidament un profund sentiment d’injustícia si no es prenen les mesures adequades (Justice. What’s the right thing to do?, Ed. FSG). Aquest és el gran repte a què hem de tornar a fer front. Mentre el gruix de la població s’empobreix –l’augment de preus erosiona el seu poder de compra–, ¿com es poden implementar mesures que ajudin de manera decidida i evident els col·lectius més vulnerables? Això, sens dubte, hauria de fer emergir un profund sentiment de justícia. Però segurament només les societats més cohesionades i solidàries, amb una profunda convicció democràtica, i també amb un sector públic transparent i eficaç, podran escriure aquesta crisi amb V de victòria.
