Les claus del 'masoquisme econòmic' alemany
Alemanya, una de les economies més castigades per l'actual crisi, pressiona perquè el BCE apugi encara més uns tipus d'interès que l'ofeguen
BarcelonaUn Banc Central Europeu dividit entre centre i perifèria encara aquest dijous la seva reunió de tardor, en la qual haurà de decidir si manté el ritme de pujades de tipus d'interès o frena l'encariment del preu del diner. Curiosament, la situació és la contrària del que es podria esperar tenint en compte la conjuntura actual al Vell Continent: els països del nord i el centre són els que menys creixen, però alhora reclamen més augments de tipus, malgrat l'impacte negatiu que tenen les pujades sobre l'activitat econòmica.
Dijous, doncs, el BCE es trobarà amb la disjuntiva de si cal continuar apujant els tipus d'interès, que han passat del 0% del juliol del 2022 al 4,5% actual, o no. Inicialment, va aprovar els augments amb la unanimitat del consell de govern, però la unitat s'ha anat esquerdant.
Les pujades de tipus serveixen per encarir el crèdit (per exemple, les hipoteques) i tenen com a efecte frenar l'encariment del cost de la vida: si surt més car demanar un préstec perquè s'ha de pagar més interès, el consum i la inversió d'empreses i famílies cau, i això provoca una disminució de la demanda que obliga les empreses a retallar preus per vendre el mateix.
El creixement, doncs, es frena o, fins i tot, una economia pot entrar en recessió, com va ser el cas d'Alemanya entre octubre del 2022 i el març passat. Per tant, el BCE ha de decidir entre continuar lluitant contra la inflació o allunyar la recessió.
A més, en els darrers dies el conflicte entre Israel i Palestina ha afegit preocupació al BCE, sobretot per l'efecte que pot tenir sobre el preu del petroli –que es va disparar immediatament després de l'atac de Hamàs sobre Israel– i, per tant, afegir combustible a la inflació. La guerra "pot tenir un impacte estagflacionari si esdevé un problema", va dir dimecres al Financial Times Yannis Stournaras, governador del banc central grec, en relació amb una possible estagflació (inflació acompanyada de l'estancament de l'economia). També va apuntar que el conflicte pot acabar de decantar la balança del consell de govern del BCE a favor d'aturar les pujades de tipus.
Nord contra sud
La situació curiosa és que els països del centre i nord d'Europa, encapçalats per Alemanya, són els més favorables a continuar apujant els tipus perquè són els que tenen una inflació més alta derivada de la seva dependència del gas rus. Però alhora són els que menys creixen. I al contrari, la perifèria europea–on hi ha Espanya– vol aturar l'encariment del crèdit tot i que són els estats on l'economia tira més.
El país amb més pes de la zona euro que s'ha mostrat en contra de noves pujades és França, i és el que lidera el grup d'estats del sud i de la perifèria contraris a continuar incrementant el preu del diner, mentre que Alemanya i els països del nord i est volen continuar apujant-lo. La setmana passada, el governador del banc central francès, François Villeroy de Galhau, va declarar en una entrevista al diari alemany Handelsblatt que cap nou augment estaria justificat, ja que considera prou bones les dades d'inflació al conjunt de la zona euro. De Galhau té en Pablo Hernández de Cos, governador del Banc d'Espanya, un dels seus grans aliats.
Joachim Nagel, president del Bundesbank –el banc central alemany–, va assegurar, per contra, que "encara no s'ha vençut aquesta bèstia cobdiciosa", en referència a la inflació. "No podem dir que hàgim assolit el màxim ni durant quant de temps caldrà mantenir els tipus d'interès en nivells restrictius", va indicar.
Quines raons expliquen que el centre d'Europa vulgui una mesura que pot empitjorar la seva economia i, per tant, augmentar l'atur? No és, per suposat, una qüestió de masoquisme. La primera és que, en efecte, la guerra ha provocat més inflació al nord i centre d'Europa. La segona és que "la por a la hiperinflació" que va assolar Alemanya als anys 20 del segle passat "encara està vigent avui en dia", un fet que està "endins de la mentalitat" de bona part de la ciutadania del país, explica Xavier Freixas, catedràtic emèrit d'economia financera a la UPF.
La tercera té a veure amb el deute. Els països del sud estan més endeutats que els del nord, per la qual cosa els increments de tipus els encareixen més el cost d'endeutar-se. "Itàlia té un problema seriós" amb el deute que a Espanya no és tan gran, però sí que té risc de "contagi" si es complica a Itàlia, cosa que explica la insistència del sud d'Europa de tallar el ritme de pujades, indica Freixas.
Una sola política per a un continent
Un dels problemes que dificulten resoldre aquesta divisió és el disseny institucional de la zona euro: els vint països comparteixen moneda, però no estan tan integrats econòmicament com, per exemple, els 50 estats dels Estats Units. La zona euro no té un ministeri d'Hisenda comú, una unió bancària acabada ni un mercat laboral plenament integrat, per posar alguns exemples. Això fa que el BCE hagi de tenir una política comuna –un sol tipus d'interès basat en la inflació mitjana– que no té per què anar bé a tots els seus estats membres. D'aquí les freqüents pugnes pel que fa a política econòmica. I a les pugnes, Alemanya fa d'Alemanya.