De Celsa a Telefónica: la difícil 'espanyolitat' de les grans empreses de l'Estat
L'arribada de fons estrangers al capital de les cotitzades aguditza el xoc entre globalització i autonomia estratègica
MadridCorria l'any 2014 i l'aleshores govern de Mariano Rajoy (PP) obria la porta a la SEPI a entrar com a accionista dins el fabricant espanyol d'oli d'oliva Deoleo —el més important del món i propietari de marques com Carbonell—. L'objectiu era mantenir-ne "l'espanyolitat" en un moment en què accionistes com Bankia i La Caixa estudiaven sortir-ne. Ara, aquell moviment que plantejava l'executiu de Rajoy i que no es va acabar materialitzant ha tornat a plantejar-se: "Aquesta marca [Deoleo] s'ha de quedar a Espanya. Es poden fer coses perquè una empresa no es vengui a un inversor estranger. S'ha fet amb Telefónica", apuntava Antonio Luque, president de la cooperativa d'oli Dcoop, quan el govern de Pedro Sánchez tot just anunciava que "explorava" l'entrada a la teleco espanyola. Les paraules de Luque cal emmarcar-les en un moment en què el principal accionista de Deoleo, el fons britànic CVC (57% del capital), ha activat la maquinària per desprendre's de la seva participació.
L'alerta de Dcoop arriba després que altres empreses, com Celsa i la mateixa Telefónica, hagin obert i patit el debat sobre la difícil "espanyolitat" de les cotitzades radicades a l'Estat. La situació és especialment acusada en les cotitzades que tenen un accionariat més fragmentat o un valor més baix a la borsa, cosa que sol atraure "fons especulatius o oportunistes" estrangers, explica la presidenta del Grup d'Assessors en Inversions Financeres del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Begoña Castro. Quan l'arribada d'inversions estrangeres esquitxa una empresa estratègica —transició energètica, seguretat i defensa, tecnologia o digitalització, entre altres camps—, les alarmes es disparen més.
Un 50% de les accions espanyoles en mans internacionals
El cas és que les grans cotitzades espanyoles estan cada vegada més en el punt de mira del capital estranger. Destaquen els denominats inversors institucionals, com ara les gestores de fons d'inversió (BlackRock, per exemple, té presència en 21 de les empreses que formen l'Íbex-35). També els fons de capital risc o els fons sobirans, vinculats a un país. L'any 2022 va tancar amb un nou rècord de capital de cotitzades espanyoles en mans d'inversors internacionals: ja controlen el 50,3% de les accions, segons es desprèn de l'últim informe d'inversors internacionals del centre d'estudis de Borses i Mercats Espanyols (BME).
Mentre la presència d'aquests inversors ha crescut a un ritme accelerat els últims trenta anys, s'ha mantingut el pes de les empreses no financeres espanyoles en l'accionariat de les cotitzades (21,3%). En canvi, ha caigut el pes dels inversors individuals o les famílies (16,2%), que principalment recau en cognoms com Ortega, Entrecanales i Botín. També ha anat desapareixent el paper de les administracions públiques (d'un 16,6% del capital de les cotitzades l'any 1992 a un 3,2% el 2022) i el de bancs i caixes (3,1%), com es pot veure en el gràfic adjunt.
La tendència va en paral·lel a la internacionalització de les companyies que cotitzen a la borsa i la diversificació d'inversors consegüent. L'onada de privatitzacions de finals dels 90 va empetitir l'empremta de l'Estat i va afavorir la de les famílies, però només durant uns anys. Amb la crisi financera del 2008 va trontollar el rendiment de la borsa espanyola, sobretot en sectors com la banca, que concentraven moltes inversions familiars.
La importància del control
"¿Quan el govern parla de tenir grans fons industrials espanyols en les empreses estratègiques, a qui es refereix?", es pregunta una font financera. "No n'hi ha a Espanya", respon. "Tens noms com Florentino Pérez (ACS), Juan Roig (Mercadona) i Amancio Ortega (Inditex) que t'inverteixen, però a un altre nivell", afegeix la mateixa font. "Les alternatives [a Espanya] als fons d'inversió estrangers són limitades", confirma l'analista de XTB, Manuel Pinto, en una conversa amb l'ARA.
Un tema clau és "l'estratègia" rere aquests inversors internacionals, recorda Castro. "Pots vendre accions a un fons estranger, però això no vol dir que tingui el poder sobre les decisions que afecten la companyia", afegeix l'economista. Aquí són claus els membres dels consells d'administració i els drets de vot que puguin tenir. "No és el mateix ser un soci capitalista, que només busca el retorn, que demanar una cadira [al consell]", reflexiona.
Un exemple és Telefónica. Si finalment l'operadora saudita STC sol·licita adquirir-ne fins a un 9,9%, passaria a ser el segon accionista majoritari per darrere de l'Estat i, per tant, el segon accionista amb més pes dins el consell (si demana ser-hi). Ara bé, la resta d'accionistes amb pes al consell decantarien la balança cap a un nucli dur radicat a l'Estat: Criteria, CaixaBank i el BBVA. Per això, des de l'entorn de l'empresa se sosté que, tot i l'operació de STC, l'espanyolitat de Telefónica "no es perd".
Pinto també apunta a un altre factor: "La por, sobretot, és als fons que busquen potenciar ràpidament la seva inversió sense tenir en consideració els altres accionistes". ICEX Exportació i Inversions, organisme que depèn del ministeri d'Economia i Comerç, explica a l'ARA que la majoria d'inversions en cotitzades espanyoles no són directes (quan l'inversor aconsegueix una influència significativa a l'empresa), sinó que "solen estar enfocades a obtenir un rendiment financer i en principi no aspiren a participar en la gestió".
"Hem d'assumir que creixerà la presència de fons estrangers", afegeix Castro, que recorda que un dels "al·licients" que tenen les cotitzades és captar nous inversors. "Els governs estan ara molt més compromesos a invertir en sectors estratègics, i no només a Espanya, també a Alemanya o França", afirma Pinto. Aquest compromís, que revifa amb la pandèmia i l'esclat de la guerra a Ucraïna, ha reobert el debat sobre l'equilibri entre globalització i reforç de l'autonomia estratègica i s'ha acabat de consolidar amb casos com el de Celsa (que va passar de ser una empresa familiar catalana a ser propietat d'un conjunt de fons internacionals) o la mateixa Telefónica.
El repte ara és encaixar els interessos d'uns (rendibilitat) amb la idea dels estats de rearmar-se estratègicament.