Michael Enright: "Catalunya sempre ha sigut un dels llocs més avançats en política de clústers"

BarcelonaAl professor Michael J. Enright sovint se'l defineix com un dels gurus de l’estratègia empresarial. Té un interminable bagatge tecnològic, empresarial i econòmic. Ha assessorat governs de 30 països diferents, i ha treballat en projectes de més de 40 països arreu del món. És professor de la Universitat Northeastern i durant anys ho va ser també de Harvard, entre d'altres. Ara viu a Boston, però durant 24 anys va treballar a la Xina, i coneix de primera mà la cultura empresarial de mig món. Va visitar Catalunya de la mà d'ACCIÓ, en el marc de les jornades del Cluster Day, en les quals va assegurar que Catalunya "té molt per oferir" en aquest aspecte.

Per què és interessant Catalunya en matèria de clústers i competitivitat empresarial?

— Catalunya sempre ha sigut un dels llocs més interessants i avançats pel que fa a iniciatives i polítiques de desenvolupament de clústers, en part perquè va començar molt aviat. Vaig gestionar la recerca d'un projecte que va donar lloc al llibre de Michael E. Porter Avantatge competitiu de les nacions, publicat el 1990, i poc després de la publicació d'aquest llibre Catalunya va esdevenir, sota la batuta de l'aleshores conseller d'Indústria, Antoni Subirà, un dels primers llocs del món a començar a utilitzar algunes de les lliçons d'aquest projecte de Harvard per intentar millorar l'economia local.

Quins problemes acostumen a tenir les empreses que li demanen assessorament?

— Em solen venir a buscar quan s'enfronten a circumstàncies noves. Noves tecnologies, nous competidors, quan estan intentant desenvolupar nous mercats... Sovint necessiten saber com aplicar els fonaments en situacions no bàsiques. En un negoci sempre has de crear valor per als clients, i s'ha de fer de la manera més rendible possible. Avui en dia això podria voler dir fer servir la IA en lloc de contractar sis persones, o subcontractar al sud-est asiàtic o a la Xina, o reallotjar i fer ús de la impressió 3D. Sempre has de crear valor, sempre has de ser rendible, sempre has de superar la competència. L'atribut principal d'empreses i organitzacions d'èxit a tot el món és la capacitat de canviar segons les circumstàncies.

Me'n podria posar algun exemple?

— El clúster de la pell d'Igualada. De fet, vaig escriure un cas sobre aquest clúster quan estava ensenyant a la Harvard Business School a principis dels anys noranta. En aquell moment, la indústria venia, en gran part, productes bàsics, pell de baixa qualitat en una mena de mercats sense rostre. Avui és un dels centres líders del món per proveir cases d'alta costura amb cuir de la millor qualitat del món. I per arribar on és ara no només les empreses s'han hagut de transformar individualment, sinó que també s'han transformat juntes. Van saber aprofitar l'oportunitat de treballar conjuntament a través d'una organització de clústers amb l'ajuda d'ACCIÓ, es van adonar que això els permetia mirar arreu del món, identificar els competidors i saber què feien, i veure quines pràctiques comunes havien de canviar.

Vostè ha viscut molts anys a la Xina. Com ha crescut tan de pressa?

— La Xina venia de ser al final de la fila i jugava a posar-se al dia, així que molts dels models de negoci que van començar a emular a l'inici de la seva obertura econòmica ja estaven ben establerts. Una altra cosa és que la Xina es va obrir a la inversió d'empreses estrangeres. I fins i tot avui, gairebé el 50% de les exportacions de la Xina en realitat les fan empreses estrangeres. Això volia dir que, per entrar en el joc econòmic internacional, la Xina no havia d'entendre què feien els mercats globals: ni els clients internacionals ni els competidors internacionals. Aquest coneixement va ser proporcionat per empreses estrangeres que van establir la producció a la Xina, aprofitant una base de recursos i inicialment una base de treball de baix cost, però en realitat una base de treball d'alta qualitat. A més, l'ascens de la Xina com a potència exportadora va ser un fenomen internacional. En els primers dies, moltes de les exportacions fora de la Xina eren un simple muntatge amb tots els components importats. Però a mesura que aquest negoci de muntatge creixia, va començar a tenir sentit posar fins i tot alguns dels equips a la Xina. Així que avui, en moltes indústries, la Xina té la cadena de producció completa i és una potència d'exportació.

El seu règim hi ajuda?

— El desenvolupament econòmic general ha estat supervisat per un estat de partit únic, i això té els seus desavantatges en termes de llibertats humanes, però té uns certs avantatges en termes d'eficàcia i eficiència. La Xina va ser capaç d'assignar els recursos per industrialitzar. En molts aspectes, la direcció general que s'ha donat a l'economia ha estat positiva. Però un altre aspecte és que, encara que una gran part de l'economia xinesa està planificada, també ha permès un desenvolupament no planificat, i no s'interposa en el camí si la gent té bones idees, pot recaptar els diners i pot portar-los al mercat. Alhora, la Xina té probablement el programa de desenvolupament econòmic més complet i sofisticat del món.

Anem cap als EUA. Com afectarà la presidència de Donald Trump la competitivitat global?

— Si es mira més enllà de la retòrica, Trump és algú que es trobava fora del procés polític normal, que mirava l'statu quo i deia "Per què ho fem així?" I va suggerir que podria haver-hi altres respostes. I aquestes respostes poden ser inquietants per a alguns dels amics tradicionals dels Estats Units. Per exemple, si es mira la manera en què el sistema de comerç mundial ha evolucionat, va ser a partir dels acords de Bretton Woods que es van aconseguir al final de la Segona Guerra Mundial, en un moment en què els Estats Units eren l'economia dominant del món. Era l'única economia important que no havia estat destruïda durant la guerra. I hi havia una sèrie de coses incorporades en el sistema de comerç en aquell moment que eren bàsicament una concessió dels EUA per ajudar a desenvolupar la resta del món, però les concessions dels EUA a la resta del món el 1945 poden no tenir sentit el 2025. I això té a veure fins i tot amb normes com la capacitat de l'Organització Mundial del Comerç per reemborsar l'impost sobre el valor afegit de les exportacions. Això és un avantatge enorme a l'hora d'exportar contra un país com els EUA, que no té un impost sobre el valor afegit. En matèria de comerç, Trump és transaccional. Està interessat en fer tractes. Hem de separar la retòrica de la realitat.

Trump té una política d'aranzels molt dura, no només amb la Xina o l'Àsia en general, sinó també amb Sud-amèrica per tal d'aturar els migrants.

— Sí, hi ha una sèrie de qüestions polítiques que Trump va decidir enfocar en el seu primer mandat. Una era la migració. Una altra, millorar l'economia. Una altra va ser el crim. Hi ha algunes disposicions que permeten a un president fixar unilateralment tarifes, almenys durant un període de temps determinat sense l'aprovació del Congrés. Per tant, l'ús de palanques econòmiques per als resultats polítics és una cosa que podria apel·lar a un empresari. I la de la immigració és una qüestió en la qual, una vegada més, la idea és utilitzar l'amenaça dels aranzels per aconseguir la cooperació en matèria d'immigració. Però recordem: durant la primera administració, Trump va fer l'acord comercial de fase 1 amb la Xina. Va fer un nou tracte comercial amb el Japó. Va fer un nou acord comercial amb Corea. Va fer nous acords comercials amb Mèxic i el Canadà, i també amb la UE. I com algú que intenta ser un observador neutral, cadascun d'aquests acords comercials en realitat va fer que el terreny de joc fos més anivellat per als EUA del que ho havia estat anteriorment. La idea que els aranzels es poden utilitzar per traslladar la producció als Estats Units podria funcionar en algunes indústries, no en totes.

I en tot això, Europa quin paper hi juga?

— El setembre de 2024 la Comissió Europea va publicar una sèrie d'informes sobre el futur de la competitivitat a la UE de Mario Draghi. Una observació és que, en termes de productivitat i creixement econòmic, la UE està quedant enrere respecte dels Estats Units. I la Xina, per descomptat, en termes de PIB està creixent molt més ràpid, i en productivitat s'està començant a posar al dia. Per tant, hi ha una qüestió de productivitat fonamental si la UE vol mantenir la seva quota actual i relativa de l'economia mundial. Molts dels reptes tenen a veure amb més inversió a la UE, però no estic segur que aquesta sigui l'única resposta. Vull dir que es pot dir que tenir un mercat més unificat als Estats Units i un mercat més unificat a la Xina és sens dubte un avantatge, però els mercats de la UE en moltes indústries estan bastant unificats. Si ens fixem en l'entorn de la innovació als Estats Units, és realment inigualable en qualsevol part del món. I molt d'això té a veure amb la naturalesa de l'assumpció de riscos i el risc financer que està permès i encoratjat als EUA. I no estic segur que cap país europeu hagi demostrat estar còmode amb un alt nivell de risc. Crec que les millors pràctiques que existeixen a Europa han de ser amplificades, secundades, compartides. I algunes de les mentalitats es poden ajustar, de nou, si Europa vol competir de manera uniforme amb els Estats Units i la Xina. Però és realment una qüestió que la UE col·lectivament i cadascuna de les nacions dins de la UE poden prendre les seves pròpies decisions sobre on volen invertir el seu temps, esforç i recursos.

Cap on anem?

— Si les tendències actuals continuen, veurem que els EUA i la Xina representaran una mica més del 20% de l'economia mundial. Veurem que la UE caurà probablement al voltant del 12% de l'economia mundial des d'aproximadament el 16% o 17% d'avui dia. Veurem que l'Índia s'elevarà fins a arribar als nivells de la UE cap al 2050. I després, la resta del món darrere. I això no és necessàriament una cosa dolenta perquè en un món on la població és relativament estable o fins i tot decreixent, no cal tenir l'economia global creixent ràpidament per tal de proporcionar un millor nivell de vida a la població. Així que, una vegada més, cal pensar en quins han de ser els objectius.