Britànics i impostos, una relació complexa i sorprenent

BarcelonaEl pastís anglès anomenat Cornualla continua present en la memòria de David Cameron. El 2012 el govern conservador va decidir imposar l'IVA als aliments calents per endur, com és el cas d'aquesta empanada. Era un pla que hauria permès recaptar 110 milions de lliures anuals (140 milions de dòlars; el 0,005% del PIB). La decisió, però, va abocar a una onada d'indignació que va deixar titulars com "Deixi'ns menjar pastís".

Les memòries de Cameron dediquen precisament un paràgraf a l'increment dels impostos durant el seu mandat. El 2010 el seu govern va recaptar 13.000 milions de lliures incrementant l'IVA 2,5 punts, fins al 20%, el nivell més alt que s'ha assolit mai. Allò va suposar una pujada enorme que ha quedat en l'oblit.

Però el fet és que la indignació no té relació amb l'impacte fiscal. Està demostrat que els augments fiscals més grans solen rebre menys atenció, mentre que els petits increments poden provocar la fúria popular. Els votants no solen agrair una retallada; de fet, sovint ni la noten. Rachel Reeves, la flamant ministra d'Hisenda, va admetre el 30 de juliol que augmentarà els impostos quan presenti el seu primer pressupost a la tardor. La política fiscal tornarà a passar en primer pla.

Rebaixes que ningú veu

En general, els votants dediquen molt menys temps a pensar en els impostos del que creuen els polítics, sigui quina sigui la direcció cap on es mouen. Observem l'últim govern conservador. Jeremy Hunt, aleshores ministre, va rebaixar el pressupost del Servei Nacional de Salut als 20.000 milions de lliures l'any. Les rebaixes fiscals van estalviar a l'assalariat mitjà un total de 900 lliures anuals. No obstant això, vuit de cada deu treballadors van dir que les retallades tenien poc impacte, o gairebé gens, sobre les seves finances personals. I no van evitar que els conservadors rebessin una pallissa històrica en les eleccions del 4 de juliol.

Per contra, una pujada d'impostos s'assumeix molt més fàcilment del que la gent a Westminster creu. Entre el 2019 i el 2024, el govern conservador va incrementar els impostos més que qualsevol altre govern des de la Segona Guerra Mundial. La congelació dels límits de l'impost sobre la renda va donar lloc a enormes augments. Treballadors de classe mitjana amb salaris gens extravagants van ser arrossegats a trams d'impostos més alts. El 2010 una de cada deu persones pagava la taxa del 40%; ara la paguen una de cada sis.

L'any 2019 un diputat hauria pogut pensar que aquest escenari provocaria disturbis. En canvi, els votants britànics es van queixar poc i ho van acceptar. De fet, alguns ni tan sols se'n van adonar. Només sis de cada deu persones consulten les seves nòmines; pocs d'ells perdran el temps en veure què van aportar, sobretot si els arriben més diners al seu compte bancari. Abans de les eleccions, només l'1% dels votants pensaven que els impostos eren el tema més important al qual s'enfrontava el Regne Unit. Només el 5% van pensar que estava entre els temes més importants. Per contra, un de cada tres votants estava preocupat pel Servei Nacional de Salut. Recaptar els diners és una cosa, però el que el govern fa amb els diners és més significatiu.

La manera com es recapta un impost sovint importa més que la seva quantitat. Els impostos que la gent paga directament són molt menys populars. De fet, tothom odia l'impost municipal: l'enviament d'una domiciliació bancària de 200 lliures al mes a l'ajuntament és més visible que el que obté el govern dels sous. Els votants preferirien una reducció de l'impost municipal (que representa una petita part dels costos de la llar), en lloc d'una reducció de l'impost sobre la renda. L'impost de successions tampoc està ben vist. Només el paguen el 4% de les llars, però molta gent el rebutja. Escriure un xec al govern poc després de la mort d'un familiar no és agradable.

Un debat encetat al segle XVII

Els comentaristes sovint citen Jean-Baptiste Colbert, un estadista francès del segle XVII: "L'art de la fiscalitat consisteix a tenir l'oca per obtenir la quantitat més gran de plomes amb el mínim soroll". És millor seguir l'estratègia de la pujada de l'IVA de Cameron: agafar l'oca, ignorar qualsevol soroll i esperar el perdó o l'oblit. Els votants ho fan sovint. Ken Clarke, un dels ministres d'Hisenda amb més èxit, ho va definir molt millor: "No hi ha res tan mort i oblidat com els pressupostos vells". Allò que un dia va ser polèmic es converteix en norma l'endemà.

El 30 d'octubre Reeves haurà d'anunciar els seus primers pressupostos, però aviat s'oblidaran. Ha descartat un augment de l'IVA, de l'IRPF, de la taxa de l'assegurança nacional i l'impost de societats. Tots ells representen al voltant del 70% de tots els ingressos del govern. Haurà d'idear el màxim per recaptar els diners adequats.

Com més polítiques explori la consellera Reeves, més possibilitats de patir el que va viure Cameron. Potser seran els agricultors, arrossegats a l'impost de successions per primera vegada. Potser els metges, a qui no agradarà que els toquin les pensions. Els empresaris colpejats per l'impost sobre les plusvàlues també poden ser un grup de pressió important. Què passa amb el pastís? Després del clam, el govern de Cameron va congelar la pujada. El pastís de Cornualla va derrotar el Tresor britànic. Però la pujada de l'IVA de Cameron continua vigent. Té un saborós impacte de 20.000 milions de lliures esterlines a l'any.